Jane Campion torna a la competició del Festival de Canes setze anys després d’haver-hi triomfat amb la romàntica poesia d’ El piano, protagonitzada per Holly Hunter, Harvey Keitel i Anna Paquin. I ho fa amb Estrella brillant, evocació de la història d’amor entre un dels més destacats poetes britànics del romanticisme, John Keats i la veïna, Fanny Brawne. Hi ha trobat l’estat de forma creativa d’aquella exitosa pel·lícula del 2003 o serà un nou, deseperat i frustrant intent d’aconseguir-ho a base de copiar-se a si mateixa? Perquè, des d’ El piano, la carrera de Jane Campion no ha estat a l’alçada de les expectatives que ella mateixa havia creat i, topant amb els seus límits estilístics i temàtics, no ha parat de copiar-se a si mateixa, forjant-se una desmanegada, irregular, escassa carrera cinematogràfica. Ara esclava del prestigi de l’obra literària adaptada o del repartiment de luxe que les productores li han posat a disposició; ara enlluernada per les característiques que fan excepcionals els seus personatges femenins; ara passant-se de rosca amb l’erotisme -d’altra banda essencial al seu cinema- o amb l’esteticisme -en ocasions molt ben portat-; ara rabejant-se en la poca-solta del seu humor de fugides de to i gracietes postmodernes…, el cas és que no ha sabut superar aquests seus topants artístics i la seva filmografia ha anat caient pel pedregar. Veurem si l’ “Estrella brillant” de Keats la hi retorna, l’estrella… o si acaba d’estrellar del tot.
Anant a Vull llegir la resta de l’article, perfil de Jane Campion i la seva filmografia. Als arxius, adjunts, la meva crítica de Holly Smoke i la crònica que vaig fer d’ El Piano a Canes 1993.
FOTO © 01 Distribuzioe Jane Campion, al rodatge d’ Estrella brillant
Directora: Jane CAMPION
PERFIL
Naixement. 30 d’abril de 1954 (Wellington, Nova Zelanda)
Elements biogràfics. Neix en una família d’artistes teatrals
Estudis. Tot primer, Jane Campion estudia Antropologia a la Victoria University de Wellington. Llicenciada, s’interessa per les Belles Arts, estudiant-les a la Chelsea School of Arts, de Londres, i al Sydney College of Arts, d’on se’n gradua el 1979. Tot seguit, fa un curs de cinema i direcció a l’Australian Film, Television and Radio School de la capital australiana. Era a començament dels anys vuitanta.
Carrera. A començament dels anys vuitanta, quan s’estava com formant com a cineasta, realitzà tres curtmetratges. Pierre Rissient, figura importantíssima en la descoberta i reivindicació de cineastes d’arreu del món i, en particular, encarregat de seleccionar pel·lícules per al Festival de Canes, va descobrir aquests tres curtmetratges, el 1986, remenant pels arxius de l’Australian Film Commission, i proposa a Jane Campion que els presenti al certamen, juntament amb el seu telefilm 2 friends. És així que, al marc d’ Un Certain Regard d’aquell mateix 1986, dóna a conèixer, efectivament 2 Friends (2 amies), Passionless Moments (Des moments sans passion) i A Girl’s Own Story (Histoire de jeune fille), i que presenta a la competició Peel (Peau), guanyant la Palma d’Or del curtmetratge 1986.
Debuta al camp dels llargmatratges amb Sweetie (1989), que entra en competició Canes, sense gaire èxit. En canvi, l’any següent, amb Un àngel a taula (An angel at my table / Un ángel en mi mesa / Un ange à ma table) -evocació de la tràgica vida de la novel·lista neo-zelandesa Janet Frame, amb guió de Laura Jones, inspirat en l’autobiografia de Frame- triomfa a Venècia, recollint-hi un total de set premis, d’entre els quals el Premi Especial del Jurat. Si la seva ‘opera prima’ havia fet un notable recorregut per diversos festivals arreu del món, aquest segon film es convertí en una peça indiscutible dels circuits de cineclubs, sales d’art-i-assaig, festivals de pertot arreu. De manera que, incansable, el seu mentor Pierre Rissient, que l’havia descoberta, aposta fort perquè s’esmeni el petit fracàs de Sweetie i posa en contacte Jane Campion i la seva productora, Jan Chapman, amb la francesa Ciby 2000, perquè els financiï completament El piano (The Piano / La leçon de piano). I la jugada surt rodona. Des d’abans de començar Canes 1993, ja es dóna per fet que en guanyarà la Palma d’Or i, certament, la guanya -i el premi d’interpretació femenina, per a Holly Hunter-, començant així una autèntica marxa triomfal amb què congriarà més de trenta premis internacionals, incloses nou nominacions als Oscar de Hollywood, que van acabar amb 3 estatuetes: millor guió original (Jane Campion), millor actriu (Holly Hunter) i millor actriu secundària (Anna Paquin).
Mai més, Jane Campion no ha tornat a donar una obra com El piano; malgrat que ha seguit bastint la seva particular galeria de personatges femenins excepcionals. Ni ha tan sols havia tornat a la competició de Canes fins el 2009 -16 anys després d’aquella Palma d’Or!-, per bé que hi ha estat discretament present -a partir de 2006, però- amb un curtmetratge fora de concurs, The Water Diary (2006), i un dels episodis del film col·lectiu del seixantè aniversari ‘cannoise’ Chacun son cinéma (2007).
És cert que després de l’èxit de 1993, amb aquella història d’amor a les antípodes entre Holly Hunter i Harvey Keitel, Campion presentà, en cloenda al Festival de Venècia 1996, Retrat d’una dama (A portrait of a Lady / Retrato de una dama / Portrait de femme), drama que Laura Jones li ha adaptat per a la gran pantalla, basat en la novel·la de Henry James i protagonitzat per Nicole Kidman, John Malkovich, Shelley Winters, Shelley Duvall i Barbara Hershey. Però, tot i treballar amb un material tan bo, no acaba de prendre cos com a obra cinematogràfica, malgrat les dues nominacions que aconsegueix als Oscar. I comença la travessa del desert. El 1999, amb la seva germana Anna escriuen i dirigeixen Holy Smoke, en què Jane no deixa de copiar-se a si mateixa, repetint amb Harvey Keitel i substitueix Holly Hunter per la ufanosa joventut de Kate Winslet, per explicar una altra història de dona que, exilant-se del món occidental, va a raure en un indret llunyà. No serà fins quatre anys més tard que Jane Campion tornarà i amb un thriller, In the cut, el guió del qual escriu amb Susanna Moore, a partir d’una seva novel·la, i que, protagonitzada per Jennifer Jason Leigh, Meg Ryan i Mark Ruffalo, a penes la pot presentar al Festival de Valladolid de 2003. De manera que tardarà uns altres sis anys a dirigir un llargmetratge, Estrella brillant (Bright star), en què es retroba amb el cinema de la mena d’ El piano, focalitzant l’interès en l’amor romàntic entre John Kates i Fanny Brawne, des del punt de vista d’aquest dona, el gran amor final del poeta britànic.
Temàtiques.
Personatges femenins excepcionals: la germana deseixida, a Sweetie; la Jane Frame d’ Un àngel a taula; la dona que s’en và en aquell racó de món, a El piano; la protagonita de Retrat d’una dama…
Delit per trobar alguna cosa autèntica al món: la noia de Holy Smoke; la dona d’ El piano…
Tothom s’enruna per l’efecte de les pròpies esquerdes interiors: ningú no és un model.
Romanticisme.
L’amor com a comprensió de les respectives misèries.
L’erotisme com a diàleg.
Estil.
La utilització expressiva dels espais: el desert, el bosc…
Transforma el valor material de determinats objectes i els atorga una significació especial: el piano, el sari…
Lligams el·líptics molt significatius entre objectes i colors (Holy Smoke)
Poètica audiovisual, que voreja un cert esteticisme.
Peculiar i desencertat sentit de l’humor, fugides de to i de gracietes postmodernes, en títols com Sweetie, Holly Smoke
Cau, en alguna ocasió amb solucions forçades de guió
FILMOGRAFIA com a DIRECTORA DE CINEMA
2009 Estrella brillant (Bright Star)
2007 Chacun son cinéma (Chacun son cinéma / To Each His Own Cinema)
–episodi “The Lady Bug”-
2006 The Water Diary (The Water Diary / Le journal de l’eau) –curtmetratge–
2003 In the Cut (In the Cut / En carne viva)
1999 Holy Smoke (Holy Smoke!)
1996 Retrat d’una dama (The Portrait of a Lady / Retrato de una dama / Portrait
de femme)
1993 El piano (The Piano / La leçon de piano)
1990 Un àngel a taula (An angel at my table / Un ángel en mi mesa / Un ange à
ma table)
1989 Sweetie (Sweetie)
1984 After Hours –curtmetratge–
1984 A Girl’s Own Story –curtmetratge–
1984 Mishaps of Seduction and Conquest –curtmetratge–
1983 Passionless Moments –curtmetratge–
1982 Peel –curtmetratge–
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!