Club 7 Cinema

Guanyador de la Palma d’Or el 2006, amb El vent que belluga l’ordi, el britànic Ken Loach segueix al peu del canó amb el seu cinema de notable sensibilitat proletària, quan no directament militant. Enguany presenta en competició Buscant l’Eric, la història d’un home ja gran, carter, a qui la vida les hi engalta per tots cantons i, buscant la manera de reviscolar, troba l’esperança en el futbolista del Manchester United, Eric Cantona. El treballador i un seu ídol profà, la figura famosa i l’home senzill. Què n’ha tret, d’aquesta idea -original del mateix futbolista- el combatiu guionista Paul Laverty? Que n’ha fet Ken Loach?

Anant a Vull llegir la resta de l’article, l’esbós d’un perfil del cineasta i un primer esborrany de la seva flmografia, amb alguns dels comentaris que he anat publicant sobre certes pel·lícules.

FOTO Ken Loach, al rodatge de Buscant l’Eric

Director: Ken LOACH                                                                               

 

PERFIL

 

Naixement 17 de juny de 1936 (Nuneaton, Warwickshire, Anglaterra, Regne Unit)

 

Característiques Excel·leix a tractar els conflictes íntims que sacsegen els seus personatges, motivats per la situació (social, política, històrica…) que els toca viure. Cineasta militant, tendeix a la denúncia i, en algun cas, a un cert maniqueisme.

 

Col·laboració amb Paul Laverty:  Carla’s song (1996), My name is Joe (1998), Bread and roses (2000), Sweet sixteen (2002), 11’09”01 (2002), Tickets (2005) i The Wind That Shakes the Barley (2006)

 

FILMOGRAFIA (parcial)

 

1969    Kes

 

1971    Family Life

 

1986    Fatherland  

 

1990    Hidden Agenda

 

1990    Riff-Raff

 

1993    Raining Stones

 

1994    Ladybird Ladybird

 

1995    Land and Freedom

            TC Terra i llibertat TE Tierra y libertad TIt Terra e libertà

 

1996    Carla’s Song

            TE La canción de Carla

 

1998    My Name is Joe

 

Crònica de Canes –Som-hi! juliol de 1998-

 

A  My name is Joe, el britànic Ken Loach retorna a les barriades urbanes, castigades per l’atur, la marginalitat i el tràfic de drogues. En clau de comèdia agra, la pel.lícula esdevé un relat corprenedor sobre la solidaritat i el potencial regenerador dels sentiments humans.

 

2000    Bread and Roses

            TE Pan y rosas

 

De la crònica de Canes –Som-hi! de juliol de 2000-

 

Pa i roses és una obra militant de l’irredent Ken Loach, que ens il•lustra una lluita sindical de treballadors immigrants il·legals a Los Angeles.

 

 

2001    The Navigators

            TE La cuadrilla

 

2002    Sweet Sixteen

 

De la crònica de Canes –Som-hi! de juliol de 2002-

 

El premi al millor guió del certamen se l’ha endut Paul Laverty pel text de Sweet sixteen (Feliços setze anys), la seva quarta col·laboració amb el director britànic Ken Loach -després de La cançó de Carla(1996), El meu nom és Joe (1998) i Pa i roses (2000). Sweet sixteen posa en escena els esforços d’un xicot de quinze anys perquè sa mare, en sortir de la presó, comenci una nova vida, lluny de la mala influència del seu company i de l’avi. Per viaranys força tòpics, ens mostra com les màfies organitzades saben treure profit de nois espavilats i necessitats com el protagonista i ens documenta sobre la part d’Escòcia més castigada per la pobresa. Tanmateix, els moments forts de la pel·lícula no són els que persegueixen denunciar l’estat de coses social; sinó aquells en què esclaten els conflictes emocionals dels personatges sacsejats per la situació que els toca de viure: siguin les il·lusions desmentides o l’amistat traïda. Visualment, és una obra més acurada que les últimes produccions de Ken Loach i, a més a més, compta amb un bon esplet d’intèrprets desconeguts, entre els que destaca Martin Compston, un estudiant de batxillerat i jugador de futbol a qui van triar en un càsting que buscava, precisament, no-actors.

 

 

2002    11’09”01(fragment “United Kingdom”)

 

 

2004    Ae Fond Kiss…

            TE Sólo un beso TF Just a Kiss TIt Un bacio appassionato

 

Director Ken Loach. Guió Paul Laverty. Fotografia Barry Ackroyd. Productora Rebecca O’Brien. Repartiment  Atta Yaqub (Casim Khan), Eva Birthistle (Roisin Hanlon). Durada 1h43 NFP  Berlín 2004, SO, premi Jurat Ecumènic; Cesar al millor film de la UE; Valladolid, premi del públic. EF 14.07.2004 DF Diaphana. Vista 30.04.2006, en vose -DVD, a casa-.

 

Sinopsi Casim Khan, emigrant paquistanès de segona generació, treballa de disc-jokey en una discoteca de Glasgow i es deleix per muntar el seu propi club (discoteca). Els seus pares, Tariq i Sadia, musulmans practicants han decidit que es casi amb la cosina, Jasmine, que està per arribar a Escòcia. Tot sembla estar ben lligat i a punt, quan Casim s’enamora de Roisin. Jove mestra de música d’una escola catòlica, Roisin es diferent a les altres noies que havia conegut. No tan sols és guapa i intel·ligent, sinó també decidida, independent i catòlica -no practicant, tanmateix-.

 

Primeres notes -01.05.2006- A partir de l’arquetípica història d’amor impossible, per les diferències socials, religioses… de dos joves enamorats, Loach signa una pel·lícula corprenedora. A l’inrevés de Romeu i Julieta, aquí no hi ha la tragèdia, aquí no es maten els enamorats. Aquí triomfa l’amor, sense que ningú s’hagi de llevar la vida; però deixant enrera un reguer de llàgrimes, penes, decepcions, dubtes, covardies i actes de notable valor. Enrere queda la lluita de la noia per ser ella mateixa, alliberant-se de l’infelicitat que traginava amb el farcell social d’un matrimoni anodí, fent cas als seus sentiments nets i lliurant-se totalment al seu estimat Casim, encarant-se-li -tallant si cal- davant els dubtes del noi; no deixant-se trepitjar pel xantatge del capellà integrista -que es nega a certificar-li la idoneïtat per al contracte fix a l’escola catòlica on està encantant pares i mestres amb el seu talent per a ensenyar música-. Enrere queden també la submissió de Casim als pares, als costums de la comunitat, la mentida d’una doble vida que vol menar com a xicot occidental i, alhora, aparentar el respecte absolut a la tradició.

 

Loach i Laverty l’encerten de ple en no condemnar els pares ni la comunitat musulmana: per boca de Casim, ens fan entendre i comprendre com la comunitat ha actuat de redòs i closca protectora dels seus pares, sacsejats pels crims de la independència de la Índia -desaparició de l’oncle bessó del pare, petit, camí del Pakistan- i avesats a rebre escopinades i patir marginacions per ser musulmans i foscos de pell, a Escòcia. Els comprenen i els expliquen, però mostren també com aquests pares transmeten -empesos per un sentit protector- costums de manera opressora, afectant íntimament la llibertat dels individus. Tant com l’afecta el responsable “moral” de la comunitat catòlica, que vol imposar amb qui es pot allitar i casar la noia i amb quina creença ha de pujar els possibles fills. Loach i laverty, a través de la figura del director de l’escola -liberal- i de la mateixa Roisin, plantegen un ventall ample, no reduït, de sensibilitats “catòliques”, esquivant el maniqueisme. Queda, però, ben denunciada la responsabilitat, en la infelicitat de la gent, de les religions -no pas de la fe, com remarca un diàleg certament superficial i simpàtic, sobre Jesús i Mahoma, entre Casim i Roisin- i, de retruc, assenyalen l’abast del conflicte vigent entre l’Islam i Occident, anant al moll de la qüestió.

 

Guapíssima, Eva Birthistle, d’una intensitat i contundència admirables.

 

 

2005    Tickets

 

2006    El vent que belluga l’ordi 

            The Wind That Shakes the Barley / Le vent se lève

 

Director Ken Loach. Guió Paul Laverty. Música George Fenton. Fotografia Barry Ackroyd. Muntatge Jonathan Morris. Repartiment Cillian Murphy (Damien), Pádraic Delaney (Teddy), Liam Cunningham (Dan), Orla Fitzgerald (Sinead), Mary O’riordan (Peggy),  Mary Murphy (Bernadette), Roger Allam (Sir John Hamilton),  Laurence Barry (Michael). Gènere Drama històric. Durada 2h04. NFP Canes 2006, SO EF 08.11.2006. DF Diaphana Films.

 

Nota sinòptica Dos germans, Danien i Teddy, i el seu amic Dan, entren al combat per la independència d’ Irlanda.

 

Sinopsi (CaC) Irlanda, 1920. Camperols s’uneixen per formar un exèrcit de voluntaris contra els temibles Black & Tars, tropes angleses enviades amb vaixells sencers per a sufocar les vel·leïtats d’independència del poble irlandès. Per sentit del deure i amor al país, Damien es deixa córrer la seva encara fresca carrera com a metge i se’n va a trobar el seu germà Teddy en el perillós combat per la llibertat. Quan la determinació dels insurgents du els britànics a un atzucac, les dues parts pacten un tractat que acabi amb el vessament de sang. Tanmateix, aquesta aparent victòria divideix els irlandesos que fins aquell moment havien lluitat de costat i es desferma una guerra civil: famílies que es maten, germans que esdevenen enemics.

 

Crònica de Canes 2006 per al Dirai de Girona  -dj 18.05.2006 per al dv 19.05.2006-:

 

En la secció competitiva del Festival, el britànic Ken Loach ha presentat The Wind that Shakes the Barley. El títol, que podríem traduir com “El vent que belluga l’ordi”, ve d’una cançó tradicional irlandesa, amb lletra de Robert Dwyer Joyce, i fa referència als que se n’anaven a la muntanya, armats, per lluitar contra la tirania i la ocupació anglesa. I és que la pel·lícula se situa a la Irlanda de 1920, quan gent de tot el país s’uní per formar un exèrcit de voluntaris contra els temibles “Black and Tans”. Amb  narrativa eficaç i clàssica, s’hi exposa l’espiral de violència i represàlies que es desfermà fins al Tractat de Pau, que el desembre de 1921 reconegué la República d’Irlanda al si de la Commonwealth, i que, rebutjat per una part dels resistents, va comportar el rebrot de la IRA, ara reprimida per les flamant autoritats nacionalistes irlandeses.

 

Pel biaix de dos germans combatents i de posicions progressivament contraposades (Cillian Murphy i Pádraic Délaney), el guió escrit per Paul Laverty dramatitza les contradiccions ideològiques al si de la lluita independentista, a la manera dialèctica que Ken Loach ja va posar en pràctica entre els milicians de Terra i llibertat. Partint de la idea -verbalitzada per un personatge- que “sempre és més fàcil lluitar contra la ignomínia que no pas per una creença”,  es recull la diversitat de motius que dividíren els que, durant anys, havien compartit penes i el somni de foragitar l’ocupant. Loach, però, remarca especialment la dissidència socialista, els que denunciaven l’acord de pau com un pacte en què Anglaterra concedia el nou estat “lliure” a canvi de mantenir les diferències de classe. Ken Loach, doncs, segueix irreductible en el seu discurs polític esquerranós; per bé que, sensible a les complexitats humanes, commou i manté viu l’interés durant tot el metratge, assolint algun moment de gran força, quan esclaten els dolorosos conflictes íntims dels personatges, abocats a matar sense voler la mort de ningú.

 

2007    Chacun son cinéma -episodi ‘Happy ending’-

 

2007    En un món lliure

            It’s a free world / En un mundo libre / In questo mondo libero

 

2009    Buscant l’Eric

            Looking for Eric / Buscando a Eric

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!