Acabada de veure L’artista, de Michel Hazanavicius, el 15 de maig en vaig escriure la crònica que publicà Diari de Girona (Canes ovaciona un simpàtic homenatge al cinema mut) i aquest text (per a aquest blog i Vilaweb): Permeteu que finalment esmenti la projecció, també en la competició, de L’artista, cinta en blanc-i-negre i feta
Inquiet (Restless | L’amore che resta), de Gus Van SantJust en acabat de veure-la a Canes, aquest maig, en vaig escriure i publicar això, a cop calent: Cal dir-ho d’entrada: quina emoció, quina pel·lícula més maca (i l’adjectiu és exacte, precís). L’actor Henry Hooper (tot un descobriment, fill de Dennis Hooper) hi dóna vida a
Just acabat de veure Un altre any, de Mike Leigh, el 15 de maig de 2010, vaig escriure, d’una banda, la crònica per a Diari de Girona i, per altre cantó, l’apunt d’aquest blog Mike Leigh enlaira el Festival, en què, sobre aquest film deia: Sort n’hem tingut aquest matí, d’ Un altre any, de Mike Leigh.
Notes que vaig escriure dalt del tren, abans d’ahir a la tarda, just acabat de veure Somewhere, de Sofia Coppola, a Barcelona. Film argumentalment primet, de producció més aviat petita (sobretot si ho comparem amb l’anterior, Maria Antonieta). Una altra pel·lícula de la “nena” Coppola sobre “pobres nens rics”. Novament, un personatge entrampat en el
Breus notes escrites a cop calent, just arribant de veure Tòquio blues (Noruwei No Mori / Norwegian Wood / Toquio blues / La ballade de l’impossible), de Tran Anh Hung Quan vaig llegir Tòquio Blues (Norwegian Wood), de Haruki Murakami, per mi va ser tot una vivència. M’imagino que, per a cada lector apassionat d’aquesta novel·la, es
Primeres notes, “a cop calent”, sobre Cigne negre (Black Swan | Cisne negro), de Darren Aronofsky Cinema molt físic, d’acompayament constant de la protagonista, amb recurs a la càmera subjectiva, barrejant vivènvia i al·lucinació d’aquesta ballarina arrossegada a l’abisme per un coreògraf tan exigent com mefistotèlic. Un guió basat en dualitats molt esquemàticament exposades, a
Biutiful (Biutiful), d’Alejandro González Iñárritu El maig de 2010, just acabar de veure la pel·lícula al Festival de Canes, vaig escriure’n això, en aquest mateix blog: “Biutiful” es rabeja en una Barcelona tan miserable com la castigada vida dels seus personatges FOTO Javier Bardem, a Biutiful, d’Alejandro González Iñárritu
Còpia certificada (Roonevesht barabar asl ast / The Certified Copy / Copia certificada / Copie conforme / Copia conforme), d’ Abbas Kiarostami El 17 de maig de 2010 vaig escriure en aquest mateix blog: Acabo de sortir de la projecció avançada a la premsa de Còpia certificada, d’Abbas Kiarostami. Deixeu que us ho digui de seguida: per fi,
La xarxa social (The Social Network / La red social), de David Fincher Quina meravella! Fa pocs minuts que he sortit del cine i estic en un núvol. Però, aquest home —David Fincher— i els seus muntadors —Kirk Baxter i Angus Wall—, com carai han estructurat la pel·lícula? I com passa! Com avança, que t’agafa i a penes
Pa negre, d’Agustí Villaronga Agustí Villaronga, a partir del material literari d’Emili Teixidor, narra sobretot la descoberta del món adult per part d’un noiet, en unes circumstàncies en què no pot pujar bo —el mateix cineasta explica a la magnífica entrevista que ha concedit a Imma Merino (Presència núm. 2016, 15-21 octubre 2010): un món de misèria i
Que n’és de gran, Agustí Villaronga! Quina pel·liculassa, Pa negre, tot i un excessiu pes de la narrativa i d’una certa teatralitis!
L’americà (The American / El americano), d’ Anton Corbijn Quin plaer retrobar un cinema que creu amb l’expressió audiovisual: en la fotografia (amb gairebé totes les seves possibilitats -profunditat de camp, angulació, il·luminació, color…-), la música (subtil, atmosfèrica…), el ritme (coherent amb la situació argumental de refugi i d’inacció per part del protagonista, tan sols sacsejada per
Trobaràs un desconegut alt i moreno (You Will Meet A Tall Dark Stranger / Conocerás al hombre de tus sueños / Vous allez rencontrer un bel et sombre inconnu / Incontrerai uno sconosciuto alto e bruno), de Woody AllenA cop calent, acabada de veure la pel·lícula a la projecció de Canes (el 15 de maig
Two Lovers (Two Lovers), de James GrayA Dos amants, James Gray ens serveix una simpàtica comèdia basada en la seva elegància narrativa i en la comicitat pallassívola de Joaquin Phoenix, en un dramàtic rol d’home amb mal d’amor. Depressiu per la desaparició de la seva xicota, es deleix per l’esplèndida i inestable veïna (Gwyneth Paltrow),
Kynodontas (Dogtooth / Canino / Canine), de Yorgos LanthimosKynodontas relata l’estrany aïllament amb què uns pares han criat, educat i pujat els fills (un noi i dues mosses, ara ja uns joves amb les hormones que els bullen). El mèrit i alhora la gran limitació de la pel·lícula és paradoxalment la coherència de la posada