Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Breus notes escrites a cop calent, just arribant de veure Tòquio blues (Noruwei No Mori / Norwegian Wood / Toquio blues / La ballade de l’impossible), de Tran Anh Hung
Quan vaig llegir Tòquio Blues (Norwegian Wood), de Haruki Murakami, per mi va ser tot una vivència. M’imagino que, per a cada lector apassionat d’aquesta novel·la, es fa difícil de retrobar, en l’adaptació cinematogràfica, l’experiència que va significar la lectura del llibre. Afortunadament, ha estat el cineasta vietnamita Tran Anh Hung, amb el seu talent visual, l’encarregat de dur-la a la gran pantalla. I així, la visió de la pel·lícula (commovedora, trista, bonica…) no ha estat a l’alçada del que van ser aquells dies que, a través de les pàgines, vaig “compartir” amb en Toru Watanabe, la Naoko, la Midori… però m’ha permès evocar-los i, sobretot, viure alguns moments de gran sensibilitat (elegància) artística, d’esplèndida força expressiva i de pregona força humana.
Tran Anh Hung es mostra rendit a l’evidència que està fent l’adaptació d’un “best seller” i, per tant, és conscient que ha de mantenir-ne el fil argumental, amb què l’espectador-lector identificarà la història que coneix ben bé. Pren l’opció de, dedicant-hi l’estona que cal, passar expeditivament les escenes de funció narrativa, amb un autèntic recital d’el·lipsis i esments tan subtils com breus i fent avançar el relat a un ritme cinematogràfic ben ostensible. Sense deixar mai d’escriure-ho amb la ploma privilegiada que és la càmera de Tran Anh Hung: una càmera abocada als protagonistes, que els segueix, els enquadra, els substitueix subjectivament…
Però el ritme l’alenteix fins a la quietud (gairebé espiritual), sobtadament, per a centrar-se en la intimitat de Watanabe i Naoko, encara que aviat ho hagi de sacsejar amb l’enderiada caminada ràpida de la mossa i el xicot, que l’acompanya. És l’alentiment també dels moments intensos entre ell i Midori, igualment precedits per una mena de festeig ballat. I no cal dir, l’aplomada, trista, hivernal quietud del dolor finalment compartit de manera explícita entre Watanabe i Naoko. Uns moments extradiegèticament carregats (potser fins a vorejar l’excés) per la dramàtica banda sonora de Jonny Greenwood.
Així doncs, a través de la diferenciació rítmica, Tran Anh Hung, segrega del material literari primmigeni allò que n’acaba sent la seva lectura cinematogràfica: variacions sobre l’amor, el sacrifici, l’amistat, la iniciació a l’edat adulta, el dolor de viure, la responsabilitat…
La tendresa amb què tracta els personatges i els seus (bons) sentiments, la manera com els enquadra i en tria els plans més psicològics que descriptius, la bellesa compositiva… fan d’aquelles seqüències, moments de gran força cinematogràfica. Fins i tot, com deia abans, hi arriba a vorejar l’excés (dramàtic —amb Watanabe desfogant el plor en aquelles roques de mar—, expressiu —amb la música sobrecarregada, etc.—).
Tanmateix, el problema d’aquesta pel·lícula rau en l’encaix no prou avingut entre aquestes (grans) escenes i el corrent narratiu (adaptació literària) principal. És com si la manca de rodatge hagi deixat Tran Anh Hung no prou bé de forma en el muntatge; de manera que Déu-n’hi-do com se’n surt amb els canvis de ritme ja comentats, però no acaba de trobar com lligar tot el final (va intercalant-hi amb pols dubitatiu alguns plans sorprenent il·lustratius, li queda prou penjada la visita final de Reiko…)
Quant a la tria dels actors, he de confessar una paradoxa: d’una banda, em semblen encertats (el perfil emocional, la presència, etc.); però per altre cantó, Kenichi Matsuyama (en Watanabe), un pèl estaquirot en alguns moments…
FOTO © Vértigo Tòquio Blues, de Haruki Murakami
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quina sort que tenim en aquesta casa de tenir com a veí un crític, informador, amant i emocionat del món del cinema !! Ens fas viure, reviure, aquest món del cinema fascinant i que MAi hem de deixar perdre ! Són els somnis, emocions, plorar, riure, gaudir tot mirant una pantalla. En aquests moments la teva ment s’enfila i vola i vola ….
Estarem d’acord o no amb els teus comentaris i crítiques, ens agradaran o no les mateixes pel.lícules, però si que ens dones les pautes.
No he vist encara ‘Tòquio Blues’. He d’anar una mica lluny de casa ( pensava que la podria veure als Verdi …. ) Vaig llegir que el director, al qui admiro per els seus treballs anteriors, no havia fet la pel.lícula que tothom esperava. Amb el teu apunt, ho tinc més clar. Ja t’ho diré …..
Bon dia Vador …