Club 7 Cinema

Just acabat de veure Un altre any, de Mike Leigh, el 15 de maig de 2010, vaig escriure, d’una banda, la crònica per a Diari de Girona i, per altre cantó, l’apunt d’aquest blog Mike Leigh enlaira el Festival, en què, sobre aquest film deia:

Sort n’hem tingut aquest matí, d’ Un altre any, de Mike Leigh. Us diria que és deliciosa (que n’és); però, com a autèntic Mike Leigh, negreja. L’hem d’etiquetar de comèdia (que n’és), però és que aquest relat, que passa per les qüatre estacions de l’any, comença a la primavera… amb una dona gran els neguits familiars de la qual no la deixen dormir i gairebé implora que li donin un somnífer… Una comèdia, indubtablement, en què el personatge més còmic resulta ser el més tràgic. Un film coral, certament, en què assistim a les trobades, àpats i xerrrades d’una colla de gent que es mou al voltant del matrimoni madur i felic format per un geòleg londinenc i la seva dona, psicòloga de sanitat pública. Però que finalment gravita més sobre aquell personatge tragicòmic, fent que els altres tinguin un paper multiplicador o de contrast. Perquiè aquesta esplèndia pel·lícula parla de la soledat, de la vertiginosa soledat dels que es queden sols (la divorciada delerosa d’homes i alcohol, un amic que ha anat perdent les amistats, un vidu recent, el nebot díscol…) i de la dolorosa dificultat de convivència que es crea, amb els que tenen una vida familiar i afectiva satisfeta (representada aquí pel matrimoni que els deixa les portes obertes o se’ls troba a casa, el seu fill…). Leigh excel·leix amb la pràctica de la famosa ironia britànica. La pel·lícula no és rodona, però és intel·ligent, aguda, sensible, bonica i dolorosa. Molt més que tot el que hem vist fins ara a Canes 2010.

FOTO © Vértigo Ruth Sheen, a Un altre any, de Mike Leigh

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!