Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

12 d'octubre de 2011
1 comentari

A cop calent: “Somewhere”, de Sofia Coppola

Notes que vaig escriure dalt del tren, abans d’ahir a la tarda, just acabat de veure Somewhere, de Sofia Coppola, a Barcelona.

Film argumentalment primet, de producció més aviat petita (sobretot si ho comparem amb l’anterior, Maria Antonieta). Una altra pel·lícula de la “nena” Coppola sobre “pobres nens rics”. Novament, un personatge entrampat en el seu món (tot i que aquest cop ni se suïcidi, ni li tallin el cap). Ficció amb un cert aire (ressons) autobiogràfic o, si més no, de cosa personalment coneguda per la directora.

Tocant com toca el conflicte entre la vida i la fama, entre la intimitat (els sentiments pregons) i la feina (inevitablement pública) al cinema nord-americà, em pregunto si hi ha tingut cap influència el moment personal que passa Sofia Coppola, amb la maternitat i posterior casament.

No em sembla de prou volada com per guanyar el Lleó d’Or; però té força aspectes que m’interessen i alguna cosa que li retrec.

El protagonista (Johnny Marco, interpretat per Stephen Dorff) viu en la disbauxa sense rabejar-s’hi, seguint les formes i costums d’una manera de vida (l’èxit a Hollywood que prèn forma en el món de l’hotel Château Marmont), combinant la buidor íntima i l’hedonisme desfermat. De manera que, quan li apareix la filla (per més o menys temps), en Johnny no ha de canviar pregonament, simplement passa a estar pel que ha d’estar, com fa quan ha d’encarar tasques de l’ofici d’actor (amb una professionalitat que tomba totes les ressaques que pugui traginar).

La primera escena del film (sempre la primera escena, a les pel·lícules de Sofia Coppola!) condensa i anticipa el bagatge del metratge sencer: les voltes a un circuit automobilístic, desert, fetes a gran velocitat, però que no duen enlloc. La càmera quieta, enquadrant una part del circuit, amb un tram en primer pla i un altre al fons del pla, sense que se’ns en mostri els revolts. Al final de la seqüència, en Johnny Marco atura el cotxe i en baixa: dret, es queda mirant cap a un horitzó incert, fora de camp. Ja el retrobarem en un altre moment, que també baixarà del cotxe i mirarà…

La qüestió existencialista que planteja la primera escxena es reforça al llarg del metratge, en tot de moments puntuals: en una roda de premsa, un periodista pregunta a l’estrella de Hollywood “Qui és Johnny Marco?” (i Coppola ho deixa en l’aire); quan l’actor es posa en mans dels experts perquè li facin un motlle de la cara, Sofia Coppola aguanta el pla d’aquell bust completament “enfangat”, del que n’haurà de sortir una simple rèplica del real i, en una resolució alhora brillant i un punt explícita, ens acaba mostrant el protagonista “transformat” en vell (real o afiguració del personatge, tant se val, esdevé una projecció ràpida del pas del temps per a Johnny Marco, un reflex dels pas inútil del temps per a ell).

Enquadraments. En una primera part del film, centrada en Johnny Marco, construïda a base de molts primers plans i plans mitjos de Stephen Dorff. Quan després apareix la filla i hi va prenent protagonisme, molts plans de conjunt Dorff-Fanning. Finalment, tornen a dominar els primers plans i els mitjos de Dorff.

La música (Phoenix). Per a Sofia Coppola té importància la banda sonora i fins el que alguns fins li retreuen com a petja videoclipera. Aquí no n’abusa, però quan ho fa aparèixer potser s’hi recrea un pèl massa. Tanmateix, els dos números de show eròtic particular que li monten a l’habitació, així com el de la filla quan balla (i un altre, de la nena a la piscina), a part de possibles digressions audiovisuals de la cineasta tenen una funció clara dins del film. En tan sols molt pocs minuts ens aporten informació prou valuosa sobre el protagonista. I no deixa d’establir-se una certa relació dialèctica entre les seqüències “musicals” dels números eròtics i les de la filla, absolutament coherent amb el discurs fílmic, amb la mateixa història argumental.

Estada a Milà. Un pèl digressiva, tanmateix fa aparèixer al film la fama vista de fora (fins i tot d’un fora també geogràfic, respecte als EUA); el glamour artificial, els oripells i lluentons, els superconforts hotelers… que conformen la imatge externa de la fama. I Coppola ho contrasta amb la podrida quotidianitat d’aquesta mateixa fama a Los Angeles, és a dir, vista des de dins. Com fugen del luxe milanès i tornen al Château Marmont, talment com el qui torna finalment a casa!

Elle Fanning atorga al rol de la filla la intel·ligència, independència i gràcia característiques dels personatges femenins habituals de Sofia Coppola. Tot i ser presumptament secundari (de fet, és coprotagonista durant una part del metratge), el seu rol obre com una escletxa per on penetren o trobem la Kirsten Dunst de Maria Antonieta, per exemple.

Stephen Dorff. La cineasta li dóna un tractament molt físic. És un actor que no es pot pas dir que respongui precisament als canons de “bellesa” o “atractiu” de Hollywood. I Coppola el presenta tanmateix com un home d’èxit entre les dones, admirat com a “star”, i en mostra una masculinitat tan natural com masegada per la disbauxa que porta. D’un erotisme jo en diria especial. De fet, la mirada femenina de la directora ens serveix sense morbositat fins i tot les escenes més eròtiques (això quan no s’encarrega de desactivar-les…); els cossos masculins i femenins, joves i sovint prou ben formats, a vegades temptadors i tot, aporten una bona càrrega de sexualitat, però sense rabeig.

No, no hi ha cap mena de rabeig en el sexe, les drogues, l’alcohol…, malgrat que n’hi ha i força al llarg del metratge.

Sofia Coppola, un pèl explícita; o potser fóra millor dir emfàtica, en algu moment. Sentimentalista (els plors de la nena dalt del cotxe i l’abraçada de son pare; el pla frontal de Johnny Marco, després de baixar del cotxe i caminar…)

***

FOTO Stephen Dorff, a Somewhere, de Sofia Coppola

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!