Club 7 Cinema

Primeres notes, “a cop calent”, sobre Cigne negre (Black Swan | Cisne negro), de Darren Aronofsky

Cinema molt físic, d’acompayament constant de la protagonista, amb recurs a la càmera subjectiva, barrejant vivènvia i al·lucinació d’aquesta ballarina arrossegada a l’abisme per un coreògraf tan exigent com mefistotèlic.

Un guió basat en dualitats molt esquemàticament exposades, a penes enfila una història bogadejada, al servei d’una posada en escena efectista que embolcalla com si fos una obra d’autor el que més aviat resulta un producte dels que sovintegen pels festivals de cinema fantàstic i de terror.

El cigne blanc i el cigne negre, la perfecció tècnica i la passió, la repressió i l’hedonisme, la realitat i les al·lucinacions, la protectora mare asfixiant i l’alliberada rival del ballet… elements contraposats, manta vegada exposats –i verbalitzats explícitament – al llarg del metratge, per anar pautant la caiguda de la protagonista, des del neguit inicial per a reeixir fins al desori psíquic en què acaba, fet d’inseguretats, deliris catàrtics i projeccions mentals.

On du, Aronofsky, el conflicte entre tècnica i ànima, entre perfecció i vida? Poc que li interessa temàticament, sinó com a punt de partida per a seguir la desestabilització de la seva ballarina blanca. El món del ballet, aquí, és el context; l’art de la dansa i les seves tensions, el pretext. No perdéssim més el temps, doncs, buscant un bagatge que la pel·lícula no té i centrem-nos en el que és debò: un film de terror psicològic. Eficient en els jocs cinematogràfics, però no gaire interessat en les coses de la ment humana —i, en canvi, apassionat per la mutació física, qüestió sobre la qual val la pena parlar—.

Així doncs, en un altre apunt, serà qüestió de comentar Cigne negre com a pel·lícula de terror psicològic i el delit que hi ha per la mutació física.

***

FOTO Niko Tavernise © Fox Cigne negre, de Darren Aronofsky

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!