Club 7 Cinema

L’americà (The American / El americano), d’ Anton Corbijn

Quin plaer retrobar un cinema que creu amb l’expressió audiovisual: en la fotografia (amb gairebé totes les seves possibilitats -profunditat de camp, angulació, il·luminació, color…-), la música (subtil, atmosfèrica…), el ritme (coherent amb la situació argumental de refugi i d’inacció per part del protagonista, tan sols sacsejada per sotracs, rebrots, de thriller expeditiu…). I que exprem fructíferament la bellesa física del decorat natural i dels cossos (quines dones tan esplèndides i alhora tan vives i quin George Clooney més madur -home ja gran- tan ben aprofitat).

Dissortadament, els diàlegs (sobretot amb el rector) no acaben d’estar a l’alçada, les línies argumentals tendeixen a una certa dispersió, la història (l’assassí que no pot deixar enrere el seu propi passat) du a un enllotament del protagonista que no treu cap a es pot dir res… Alguns aspectes són previsibles i, per acabar d’adobar-ho, de resolució força inversemblant. Determinades “metàfores” (ai, les papallones!) voregen no sé si dir-ne el ridícul, però en tot cas una certa “poètica” forçada.

I això que Corbijn excel·leix en la crònica de la quotidianitat d’aquest assassí refugiat, amb els seus exercicis físics, el tarannà vigilant (per moments, paranoic), l’ensopiment vital que li comporta la manca d’acció i, ben al contrari, l’excitació (rematada amb sexe al prostíbul) que li provoca tornar a tenir una arma entre les mans o, més ben dit, fabricar-la… I com es relaciona de manera impenetrable amb aquell poble, tot i que les figures del rector de la parròquia i la prostituta (il’àmbit físic del cafè) li obren esquerdes al mur protector.

FOTO Violante Placido, a L’americà, d’Anton Corbijn

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!