Kynodontas (Dogtooth / Canino / Canine), de Yorgos Lanthimos
Kynodontas relata l’estrany aïllament amb què uns pares han criat, educat i pujat els fills (un noi i dues mosses, ara ja uns joves amb les hormones que els bullen). El mèrit i alhora la gran limitació de la pel·lícula és paradoxalment la coherència de la posada en escena. Lanthimos fa d’aquell xalet arraconat un món clos i reclòs, l’univers d’aquell jovent superprotegit (la metàfora explítica del film), forçant les coses fins on clagui per mantenir la seva proposta. La càmera en surt només per a acompanyar el pare (l’únic de la família que té vida “externa”) i per fer entrar al cau la noia que desfoga sexualment el noi; la resta del metratge passa dins del mur que envolta el xalet. I si acaba sent inversemblant la ingenuïtat o la manca de gosadia dels fills, tant se val, es tracta d’arribar on Lanthimos vol: la rebel·lia d’aquests fills serà inevitable i, si no alteren l’artificial ordre establert pels pares, ja es produirà somàticament, psicològicament… com sigui. La intenció cinematogràfica, positiva; el resultat, doncs, a mitges: encomiable, però massa artificiós.
(Reproducció del comentari escrit en aquest blog el maig de l’any passat, ran de la visió del film a “Un Certain Regard” de Canes)
FOTO Kynodontas, de Yorgos Lanthimos
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!