Tota la vida, anys i anys de lectura, ha llegit diaris de paper. Quan la nena era petita hi retallava les imatges del diari que comprava el papa: les ampolles de gasosa, de Calisay, de Cerebrino Mandri, les dones fumadores i les del mocador al cap i l’escombra, les neveres de gel, els fogons… Tot allò retallable ho guardava dins la capsa metàl·lica que la mama li havia donat. Aquelles imatges de paper eren una joguina, les col·locava al terra i les situava dins de la casa que havia dibuixat amb el guix; era la seva casa de nines, la rèplica plana i canviant de les que veia a l’aparador d “El Siglo”.
Amb els retalls de paper la nena inventava històries petites en blanc i negre.
Ara, ja gran, llegeix també diaris digitals, les imatges dels anuncis ballen, es mouen, parlen, són de colors i fan pampallugues i, com si tinguessin vida, es resisteixen a abandonar la pantalla per molt que ho intenti… Són màgics, però no són retallables.