Etziba Balutxo...

Anit passada, amb la sala més plena que un ou, la Casa de Cultura de Felanitx va retre homenatge (pòstum, com ja és habitual) a Jaume “Randa”, el mestre que no es volia jubilar.

Bernat Jaume Rosselló Cándido (Felanitx, 16 d’abril de 1945-Manacor, 6 d’abril de 2010), felanitxer de soca-rel, en acabar Magisteri a Palma, partí cap a Barcelona a fer Belles Arts. Començà a fer feina a Santa Coloma de Gramanet (1968-1970) i, de retorn a l’illa, inicià un ric itinerari docent: Artà, La Porciúncula, l’Institut Ramon Lull, el de Felanitx, el Blanca Dona d’Eivissa, el de Sa Pobla… fins a acabar les dues vides, com a director del Mossèn Alcover de Manacor. La polissona mort l’aglapí amb un atac sobtat en el mateix centre quan, en temps de vacances de Pasqua, va anar a enllestir una feina endarrerida.
En Jaume era un creatiu amb una imaginació que contaminava tot l’entorn. Era un tresques permanent, però quan havia investigat allò que l’encuriosia passava a una altra cosa. Va fer pel·lícules de dibuixos animats i, sense saber que això s’imposaria en pocs anys, va ser un pioner en fer-ne amb figuretes de plastilina. Va decidir pintar i s’instal·là a tots els racons del port de Felanitx per copsar llums i ones. La seva pintura despertava admiració, però ell reculava contra el mercat de l’art. Anava a pintar amb alguns amics. Desplegaven els cavallets i així un dia i un altre… fins que, de cop en sec, s’aturà i exclamà: “ara ja en sé”. I era ver! Va recollir els atuells i partí de quatres cap als seus refugis intel·lectuals: la barca, l’ensenyament, l’amistat i la família.
La mostra dels seus olis i dibuixos, comissariada per Andreu Maimó, romandrà oberta a partir d’avui, Santa Margalida, madona de Felanitx. Els qui teniu opció de visitar-la heu de pensar que no és una mostra qualsevol i que, a més, és una oportunitat única i irrepetible. S’han arreplegat els quadres que penjaven a les cases dels amics com a testimoni col·lectiu de la forta xarxa que va entrunyellar.
A la inauguració, el seu amic matemàtic Pere Artigues, n’amollà de fresques. Amb la ironia del radiografiat, explicà anècdotes i peripècies compartides: “Anàvem al carrer dels Olms a robar llibres… però no robàvem per vendre. Les llegíem! Bé, i què? També, cada any, inventàvem panades: quadrades, romboïdals… moltes, massa, i l’any següent més! Bones! Com ell!”. 
Al catàleg que ha editat l’Ajuntament, hi un text del periodista Andreu Manresa (que el defineix com a “artista secret”) i un altre del seu amic Biel Bordoy, amb una pinzellada biogràfica i una relació dels irònics amonestaments que en Jaume feia als seus deixebles a l’Institut: “Xeres molt aviat i penses molt a poc a poc!”; “Has d’estudiar cinc minuts cada dia, però avisa a ca teva que no s’espantin!”; “No me faceu rectes peludes!”…
Joan Mir també parlà de l’amic, en un doble vessant. D’una banda, va establir la comparança amb els impressionistes francesos i catalans (Cases, Rossinyol, Mir…). D’altra banda, va engrandir la magnitud de la persona i s’endinsà en el seu poble. Felanitx ha donat una llarga llista d’homenots: Joanot Colom, Pere Oliver i Domenge, Nadal Batle, Miquel Bauçà, Miquel Barceló i Jaume “Randa”. Va cloure la intervenció amb una reflexió: o recordam i honoram els nostres homenots o veurem com, des de la “meseta”, ens obliguen a honorar els dels altres.
Els mites són necessaris per a l’autoestima d’un poble. Són punts de referència imprescindible per a orientar-nos com a gent condreta i no topar per les bardisses ni estavellar-nos contra les roques. Són fars. Com aquest que il·lustra aquest comentari i que en Jaume va veure tots els dies d’estiu de la vida. És un dels seus autorretrats!