59 DONOSTIA ZINEMALDIA (i 2)
Deixa un comentariVaig viure el boom de l’Art i Assaig al final del franquisme. Aquell cinema requeria un esforç d’atenció. L’historiador Miquel Barceló explica que a la sortida sempre hi havia dos personatges. Un, el sincer, gosava demanar: “algú ho ha entès?”. L’altre, l’entenedor oficial, s’exclamava contra la pregunta i interpretava tots els símbols i desxifrava els enigmes. El problema, sovint, era l’empatia que generaven els sincers i la poca credibilitat que mereixien els entenedors.
***
Doncs, d’aquestes pel·lícules “tortuoses torturades i torturadores” que descriuen les situacions límit que provoquen la crisi personal i la transmeten als espectadors, al festival d’enguany n’he vist dues. Molt bones les dues, però que, d’haver anat sol al cinema, no les hauria vist acabar. La primera va ser Las razones del corazón, ferma candidata a guanyar el premi d’enguany. No debades, Arturo Ripstein, el director del film, ja ha guanyat dos premis a Sant Sebastià i era un aspirant a repetir. La pel·lícula trasllada Madame Bovary, la novel·la de Gustave Flaubert al Mèxic urbà d’avui. Filmada en blanc i negre descriu el drama de l’abandó i la desesperació en perdre allò que un creu que donava sentit a la vida. Amb el final del tot previsible des de l’inici es recrea excessivament en la decadència i degradació personal. El dia de l’estrena, amb el Kursal estibat amb més de 1.800 espectadors, hi va haver gent que abandonà la sala durant la projecció. Jo em vaig haver de reprimir.
La segona de la sèrie de cinema “per patir”, va ser presentada fora de concurs a la secció Perlas. Protagonitzada per Brad Pitt, Sean Penn i Jessica Chastain, The tree of Life arribava amb la Palma d’Or del darrer festival de Cannes. Amb un fort component esteticista, amb unes imatges de salts d’aigües i de foc i d’astres i de núvols, descriu l’absència del fill que no ha pogut suportar la tirania de son pare. Aquest, aplica una educació espartana perquè vol fer fort el seu fill. Algú dirà allò tan clàssic de “això és cinema”. Les imatges, possiblement ho siguin, però la història és ben prescindible. Les reflexions, sobre el sentit de l’existència, són reaccionàries i d’una beatífica hipocresia al servei dels criteris del discurs dominant.
I de les dues pel·lícules que podríem anomenar “droga dura”, vaig passar a una, també fora de concurs, del més pur entreteniment cinematogràfic: The Artist. És un deliciós homenatge al cinema mut, enregistrada en blanc i negre i, excepte un breu fragment, només amb música de piano de fons, tal com s’exhibien les antigues pel·lícules. Algú ha establert comparances amb La rosa púrpura del Cairo de Woody Allen. Són molt diferents. Els actors són determinants. El protagonista, Jean Dujardin, venia de guanyar amb aquesta pel·lícula el premi al millor actor del festival de Cannes. La història, ja tractada, descriu el problema que afecta un reconegut actor del cinema mut que no vol adaptar-se al cinema sonor. Una romàntica història d’amor i un enfilall de gags còmics fan sentir curts els 100 minuts de metratge.
Tenia interès en assistir a l’acte de clausura, però a primera hora del matí ja no hi havia possibilitats de validar la invitació. L’hauria de veure l’endemà, en diferit i per televisió. No obstant, vaig poder aprofitar la contrarietat. A la mateixa hora es projectava a la secció Zabaltegi-Bereziak (la dels films “especials”) 14 d’abril, Macià contra Companys. Em va agradar molt i, per això, vull recomanar-la a tota aquella gent que tengui un mínim interès per la història de Catalunya i, més enllà, per la instauració de la segona república espanyola. Dirigida per Manuel Huerga, amb un guió de Toni Soler, retrata amb una visió molt correcta i molt ben documentada els dies que van des de les eleccions municipals de dia 13 d’abril de 1931, passant per la proclamació de la república catalana, fins a la claudicació davant de les amenaces del govern de la república espanyola. Les vicissituds patides, amb el risc d’involució militar, el joc de protagonisme de Lluís Companys, la inestabilitat de l’Esquerra Republicana i la manca de convicció de bona part del poble de Catalunya, són descrites i analitzades, amb un recurs cinematogràfic prou correcte, des de la perspectiva dels protagonistes que parlen d’aquells tres dies un any després dels fets. És fàcil concloure que, de nou, hem patit les mateixes renúncies, tant amb la restauració borbònica de 1975, com, més recentment, amb la conducta pussil·lànime de la classe política de Catalunya que veu com se li retallen drets i es coerceix la lliure voluntat de les persones.
De la clausura, vista per televisió (*), la concessió del premi a Los pasos dobles
no va passar de sorpresa relativa. Enguany no hi havia la pel·lícula destacada que sobrepassa de molt qualsevol altra, possiblement perquè el nivell general era acceptable i, per tant, més que mai depenia dels criteris de valoració del jurat. El premi indiscutible va ser el del públic, concedit a The artist, molt agraïda i celebrada. Un altre premi que va ser compartit unànimement va ser el de millor actriu per Maria León, en el paper d’una dona ingènua, però valenta front als feixistes, a La voz dormida.
En tot cas, de tota la festa dels premis, vull destacar unes paraules que defugiren el tòpic dels agraïments dels guanyadors. Isaki Lacuesta, en el moment de rebre la Concha de oro del festival, va llegir aquest breu text de Miquel Barceló: Los Dogón, los pintores, los catalanes de ultramar, tal vez los cineastas, somos microminorías, orgullosas microminorías, pero también los Dogón forman parte de esta mayoriá de más de la mitad de la población mundial que carece de lo elemental. Que estemos aquí es todo un ejemplo vivo de tal contradicción. La pintura, como el cine, está hecha de la unión de contrarios. Mualá! Des de la denominació de “català de Mallorca” de Ramon Llull, no havia escoltat una expressió que m’hagi fet sentir tan identificat: català d’ultramar. M’agrada!
Anar al Festival, veure 10 pel·lícules, assistir a qualque roda de premsa, com la que il·lustra aquest comentari, ha estat una experiència profitosa. És evident que, de no haver estat al País Basc, m’hauria perdut moltes de les pél·lícules que he vist i, en algun cas, m’hauria estalviat perdre el temps. Això no obstant, en línies generals, n’estic ben satisfet. Em dol no haver veure Bi anai (dues germanes), perquè ja no hi havia entrades. Es tracta de l’adaptació al cinema de la novel·la de Bernardo Atxaga. També em vaig perdre No habrá paz para los malvados, dirigida per Enrique Urbizu amb una valorada interpretació de José Coronado. Si puc veuré les dues a Mallorca.
Segurament, no tornaré a repetir mai més l’experiència, però m’ha brindat una perspectiva nova de la litúrgia que hi ha a l’entorn del món del cinema que viatja des de les evasions i la frivolitat als compromisos i el rigor. Per a tots els gustos, vaja!
