Avi Pep

Aquests darrers dies s’ha parlat molt d’un dels eslògans polítics que utilitzen principalment partits dels anomenats de dreta i extrema dreta, se suposa que per embrutar i boicotejar als oponents polítics, els anomenats partits d’esquerra i extrema esquerra, segons alguns reaccionaris que no queda gens clar on estan ubicats políticament.

Com deia, aquests darrers dies s’ha cobejat molt aquesta frase, aquest eslògan, encara que suposo que, tal i com defineix el diccionari de la llegua catalana, el que en realitat cobegen molts polítics, el que en realitat desitgen es la possessió d’una cosa, ho desitgen vivament … el poder.

En parla tota la premsa, la de casa nostra i la de la resta del país, els que defensen aquesta tristament construïda frase gramatical i eslògan polític de determinats sectors d’aquesta barroera representació ciutadana que malauradament tenim actualment, i els que contradiuen la seva idoneïtat i la seva utilització. No cal que arribem a la patètica imatge publicada dels parlamentaris kosovars, ensenyant a la gent que s’ha de fer en una reunió per debatre com rebaixar la tensió al nord del seu país.

Crec que val la pena llegir l’article de Josep Maria Fonalleras a El Periódico, Contra la banalització del mal, amb referencies a la germana d’un dels assassinats en els anys de plom del País Basc, Consuelo Ordóñez, referent a l’espiral dolorosa i repugnant de l’eslògan.

També val la pena llegir l’anàlisi que en David Portabella fa de l’arqueologia del “hit” al Punt Avui+ on podem veure fins on arriba aquesta barbàrie humana, be d’alguns humans, barbàrie que en ocasions pot ser i es física i en altres ocasions pot ser i es verbal, i no deixem de banda l’estupidesa humana, aquesta estupidesa que fa que en funció de l’estimació que tinguem envers unes persones o colors, ens puguem acabar posicionant en un bàndol o altra d’aquestes faccions, que sovint, i després de molts anys ho hem pogut veure, no acaben de solucionar pas el problema real existent, el qui la fa l’ha de pagar, sigui del bàndol que sigui. Menys paraules, menys batusses polítiques interessades, i més fets, més justícia i més treballar pel be comú.