Atzabeja

Wystan Hugh Auden (1907-1973) és un dels (poetes) grans perquè era un home del seu temps, hi arrelava, se’n nodria, s’hi barrejava, per més que visqués sempre pres, com tants d’altres, de la profunda contradicció entre la raó i el sentiment o entre la paraula i la vida o allò que és i allò que s’és. El llenguatge propi del seu món (de la seva època, heideggerianament parlant), la manera de “ser” d’aquest, impregna la seva obra, cosa que, crec, queda reflectida en el poema de sota tant pel que fa a la matèria com a l’esperit.

Com acostumo a dir, no és una traducció sinó una versió el que en faig. Que serveixi (o no).

IX
(De Dotze cançons)

Atureu els rellotges, desconnecteu el telèfons,
feu que el gos no bordi, doneu-li un os,
i emmudits els pianos, que un timbal molt suau
acompanyi el taüt i el seguici del dol.

Que els avions s’envolin i de dolor les voltes
escriguin un cop i un altre pel cel: És Mort,
i que els crespons colguin del coll dels coloms
i els guardes urbans duguin guants de color negre.

Ell era el meu Nord, el meu Sud, els meus Est i Oest,
la meva setmana de feina i el dia de repòs,
els meus migdia i mitjanit, la meva parla i el meu cant;
jo creia que l’amor dura per sempre: com era errat.

Ara ja no ens calen estels: apagueu-los tots,
recolliu la lluna, desmunteu el sol,
buideu els oceans, taleu els boscos,
que res en endavant mai més anirà bé.

(La versió original anglesa)

Stop all de clocks, cut off the telephone,
Prevent de dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
bring out de coffin, let the mournes come.

Les aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He Is Dead,
Put crêpe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
My working week amn my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last for ever: I was wrong.

The stars are not wanted now: put out every one;
Pack up the moon and dismantle the sun;
Pour away the ocean and sweep up the wood;
For nothing now can ever come to any good.

April 1936

Jorge Manrique fou un noble (cosa florida es veu) del segle XV, il·lustrat, alhora que també home de batalles, que, compte fet del que va deixar escrit, estigué dotat d’una extraordinària agudesa a l’hora de captar el seu temps, agudesa que, com passa amb tots aquells qui han sabut aplicar-la, ha romàs al llarg dels segles i ens ha pervingut com a clàssic.

Recuerde el alma dormida
avive el seso y despierte
contemplando
como se pasa la vida
como se viene la muerte,
tan callando;
cuán presto se va el placer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parecer,
cualquiera tiempo pasado,
fue mejor.

Escrit, segons diuen, arran de la mort del seu pare, aquesta copla inicial d’un total de quaranta, reflecteix, en els seus estrictes, concisos, adusts i, fins i tot, freds dos sextets de peu trencat, tot allò sobre el que l’ésser humà va girant i regirant de paraula, per escrit, imatge o so, des que el món és món, és a dir, des que hem introduït un ordre en el caos: la conciència, el sentit de la vida, el perquè de tot plegat: la vida, la mort. I el temps. Secundàriament, tenint en compte que les coples són resultat de la conmoció sobrevinguda per la mort del pare, també l’amor, o, si més no, una determinada mena d’amor.

La copla ens diu que vivim adormits, que no ens adonem ni tan sols que vivim, com si no haguéssim mai de morir, i ens crida a revoltar-nos contra nosaltres mateixos, a veure que el temps d’una vida és fugaç, inapreciable, que la mort és aquí, al nostre costat, que, heideggeranianament parlant (i anticipant-s’hi) és justament el fet de veure que la mort és real i aquí que farà que dotem de valor la vida i hi consumem la possibilitat que som, que el simple plaer, per ell sol, no du enlloc (adolora!), (diguem, consumir), que tan sols el que ja ha passat, per tal com podem idealitzar-ho (necessàriament?) a tall de compensació dels dèficits presents, ens sembla desitjable però, esclar, impossible.

No apel·la a l’emoció, sinó exclusivament i única a la raó, el que no treu que ens les remogui totes, les emocions.

Tan callando. Despulls del gran soroll que ens envolta, heus aquí que és en el silenci, el gran atronador silenci, on podrem trobar respostes, ni que siguin provisionals.

D’una entrevista amb Cristi Puiu, el director de cinema romanès responsable de pel·lícules tan extraordinàries (en el sentit més literal i en d’altres) com ‘La mort del senyor Lazarescu’ en destaco això:

“Una cultura que no dissenteix està condemnada a la mediocritat i a la insignificança.”

No cal pas que no s’hagi dit abans: cada vegada que es diu un mot, es fa una afirmació, s’expressa alguna cosa, es crea de nou en nou.

Petit, petit, un cèntim d’euro,
un polsim, un de fet no-res subatòmic
sense moció pròpia, nens, adults, aquells
de polseguera aquí deixats anar
per un atzar de vida
i qui sap si mai ho hauran de saber. És
un dir no rebec o el solitari fer-se
a ser solament ai, un fotó
dins el seu flux el qual aspira
tant com no deixa marxar, en bèstia:
un amor foll que mora enlloc, inexpiable,
prou expòsit perquè no hagi d’optar cap força
a encarar-s’hi en combat essent com és
sola fusió, ferro fos, colada
del més originari aüc donat a llum.

Manuel Ballester

Per què hi ha alguna cosa en lloc de res? Si ho mirem des d’un punt de vista arrelat en el determinisme, com ara la ciència o, encara més, la tecnologia (que posa aquella al seu servei), sembla difícil justificar-ho, i, de fet, els qui hi entenen, diuen que totes les possibilitats hi eren en contra, fins al punt que, l’explicació, no té més remei que apel·lar a la quasimàgia o, si més no, al misteri: l’animat surt de l’inanimat per alguna estranya mutació o “salt” desconeguts o inexplicables, més enllà d’hipòtesis amb aquest sol valor.
Esclar que, ben mirat, són les hipòtesis les que ens han dut fins aquí a través d’èpoques i lògiques diferents i sense solució de continuïtat, tret que considerem com a tals alguna mena de sistema a l’hegeliana, de dretes o d’esquerres, vull dir, de cap per avall o sobre els peus.
El quid de la qüestió, diria un heideggerià qualsevol (molt millor sense antecedents nazis o criptonazis), és, justament, aquest hi ha, deixat en general de banda des de Plató fins fa no pas tants anys. Les coses són perquè tenen la possibilitat de ser. Un ser, doncs, que al mateix temps que apareix, s’amaga, rere les coses que són (en el sentit habitual del terme dins el nostre món òntic).
Diguem-ho d’una altra manera: quan aquell deia “Jo sóc el que sóc”, què estava dient? Ara, qui ho deia?

Manuel Ballester

Quants poetes en majúscula, dels d’aturar el pols o disparar-lo, dels que a més de la enginyeria o la cridòria fan mestratge, hi ha o hi ha hagut en llengua nostra al llarg del temps? Diguem mitja dotzena, potser una de sencera? Difícil d’establir cap llista capaç de recollir l’oc de tothom; raó d’on deriva cadascú en la seva. Trobadors?, deixem-ho en provençals i occitans; ta bé,però apa, tira milles. Ho és l’Ausiàs?, i el Jordi de Sant Jordi?, home, m’atreviria a veure-hi diferències, en quantitat, clar, i en qualitat. Permeteu-me que em salti alegrement Guimeràs, Rubiós i companyia, plausiblement importants per motius aliens a la seva aportació poètica. I, mireu, ja som a Jacint, Verdaguer del Canigó. Aquest sí, un que entraria en el llistat. I sí, què més? Cony, el Maragall, ni que fos tan solament com a recull de l’abans i la infantació del després. Cal fer esment de l’Eugeni?, només per allò que en deia el gran Pla, quan al·ludia a les seves construccions siriacomesopotamiques o alguna cosa així. L’immens Carner, per suposat, cap discussió. Després, uns quants, els Bartra, Riba (tot i trobar-lo, com deia Palau, més fred que el marbre), Rossello-Pòrcel, Mesquida, Espriu, tan abandonat, no, Salvat-Papasseit no, em sap greu, tot i agradar-me, Vinyoli, ep, amb totes les lletres, la Marçal, de treure’s el barret, com treballava la forma per al seu gran talent, l’Estellés, el Ferraté bé, però tampoc, massa racional, i algun altre, és obvi. Arriben a la dotzena?, pas que m’ho penso. Ara, fullaraca de farciment (per si cal, cap referència a mi, no arribo a això) la que vulgueu, dotzenes, centenars, milers. I es venen, ja és ben estrany.

Bartra, poeta, diuen, auroral, ell mateix se’n qualifica o en manifesta l’anhel. Medeix, fins escrivint en lliure. No puc dir que no em molesti res, però, com se sol assenyalar, el lliure és el més poc lliure dels versos. I trobes, de vegades, que les assonàncies se li acumulen massa i fan una mica de mal als ulls, no tant a l’oïda, que és menys fixadora. Ara, quina potència interior, quin sotrac, quan un cop i un altre trobes versos que són autèntiques deflagracions, l’única resposta raonable als quals és sentir-te tocat, profundament, fins a la llàgrima, per més que, en aquest cas, aquesta estigui desprovista de potencial.
Guaiteu:

Els gemecs dels amants, que són parrup i cràter,
rodolen fins al mur d’on penja el sec brancatge
de l’heura de l’Oblit.

o bé,

Vindran els plenilunis a fer fremir les verges
que esperaran l’amor entre els grills i l’acàcia.
Jo ja no tindré rostre

quan serà mort, esclar,
i encara,

se m’ha assegut la idea de la gran mar insomne

o

La terra s’abandona al cel. Oh, tot és centre!

versos seus, tots, de La fulla que tremola.

No li calen, ben al contrari del que sembla indicar la poesia de molt poeta d’avui, rebuscar pels diccionaris el mot més reculat. La seva és una llengua viva, la que porta en ella de debò les grosses i petites emocions, espeternecs i idees. I és que l’acabo de rellegir; no m’he pogut estar d’esquitxar-vos amb el suc dels fòssils que se m’han remogut a dins.
Disculpeu.

Plou. No és que n’hi hagi costum
en aquesta restringida cabota d’arbre i prat,
de visions i cants, dada per a la brosta
al coàgul del claustre nu.
Prenyem-nos, doncs, palmell obert, i gràcies
per la cobra desinstil·lada en veu coral:
verdors, la toponímia semblant
i la topografia altra
en fusta de camàlica absència, i un prec:
no vèncer-se al llop, o, com ho diríem?, una flegma
a tall de raó analfabeta si
fos que se’ns havia ajagut la vida.
Per això avui, aquí, aigua davall, la terra
aixoplugada de temors, som més que mai l’aire que respirem,
tot papil·les, pupil·la, aquest safir homònim de la boca.

Manuel Ballester

El cos té pressa, però l’esperit no;
de vegades li sembla poder-se heure en bressol
d’una idiosincràsia exempta de la taxa
de la mort —cap argument de pes,
llevat de la perenne, abstèmia en desfeta,
qui sap si incòlume, dolça hermosíssima esperança.
I no se’ns havia acudit abans. Artrosi
sens dubte d’una por que reclama el no-res
en broc de calma, mentre el temps és ungit amb l’ai
de no fer-ho en cap hora real. Diuen
alguns: oh, una vida serena i plena. Com
si n’hi hagués per triar. (Potser l’agnòstic que,
de tots els esporuguits éssers, sembla el més savi ser
i respira i no aspira i s’avé a no ser savi en res.)

Manuel Ballester

Deborah Digges (Missouri 1950 – Massachussets 2009). Guanyadora d’alguns dels més importants premis literaris del seu país, professora universitària, Deborah Digges és, fou, una de les més importants poetes nordamericanes de la segona meitat del segle XX. Aquest és un dels darrers poemes seus, publicat poc abans del seu suïcidi, i una excel·lent mostra del tipus de poesia que conreava.

THE WIND BLOWS THROUGH
THE DOORS OF MY HEART

The wind blows
through the doors of my heart.
It scatters my sheet music
that climbs like waves from the piano, free of the keys.
Now the notes stripped, black butterflies,
flattened against the screens.
The wind through my heart
blows all my candles out.
In my heart and its rooms is dark and windy.
From the mantle smashes birds’ nests, teacups
full of stars as the wind winds round,
a mist of sorts that rises and bends and blows
or is blown through the rooms of my heart
that shatters the windows,
rakes the bedsheets as though someone
had just made love. And my dresses
they are lifted like brides come to rest
on the bedstead, crucifixes,
dresses tangled in trees in the rooms
of my heart. To save them
I’ve thrown flowers to fields,
so that someone would pick them up
and know where they came from.
Come the bees now clinging to flowered curtains.
Off with the clothesline pinning anything, my mother’s trousseau.
It is not for me to say what is this wind
or how it came to blow through the rooms of my heart.
Wing after wing, through the rooms of the dead
the wind does not blow. Nor the basement, no wheezing,
no wind choking the cobwebs in our hair.
It is cool here, quiet, a quilt spread on soil.
But we will never lie down again.

***

(Versió catalana pròpia)

Un cop de vent sobtat
em travessa les portes del cor
i escampa els fulls de música,
que salten com ones del piano lliures de claus.
Les notes, papallones negres,
jeuen ara aixafades contra les cortines.
El vent que em forada el cor
apaga totes les flamarades.
Regnen, al cor i als seus salons, la foscor i el vent.
Nius d’ocell i copes de te plenes d’estels
s’esmicolen a les lleixes
al pas de l’aire,
que creix vaporós i esbufega i dobla 
o és empès dins els espais del cor
mentre rebenta finestres
o desfà els llençols com si algú
acabés de fer-hi l’amor. La meva roba voleia,
com núvies vingudes a estirar-se
al llit, crucifixos,
vestits penjats als arbres dins les habitacions
del cor. Per rescatar-los
he escampat flors pels camps;
qui sap, potser les reculli algú
i sàpiga d’on han vingut.
Ara hi ha abelles enganxades a les cortines de flors.
I a fora, sense res que el fixi a l’estenedor, l’aixovar de la mare.
No em pertoca de dir quin vent és
o com és que travessa les estances del cor.
Amb batec d’ales, de la mort resseguint els espais,
cap vent alena, ni es remou res al soterrani,
ni cap ventada que ens colgui teranyines als cabells.
És fresc això, tranquil, un domàs estès al terra,
on no ens ajaurem de nou.

*** Traduir, sobretot quan es tracta de poesia, és gairebé impossible. Les llengües són dotades d’una càrrega polisèmica intrínseca i de múltiple significació, denotació i connotació, ultra un idiolecte propi de cadascú; inútil l’intent per tant, de reduir per complet les unes a les altres. El que aquí proposo és, doncs, tan sols, el que anomeno versió, és a dir, l’expressió en català d’una lectura meva del poema.

M’arriba el darrer número de Reduccions, una revista que podríem de qualificar de mil·lenària en el context revistorial d’aquest nostre malaurat país i que en algun moment va tenir la generositat de publicar-me versots. Es tracta d’un número dedicat a Feliu Formosa. Primera reflexió que m’acut a ment: qui, que no sigui un guetu o una vella glòria coneix i/o sap qui és Feliu Formosa? Segona: hi ha moltes maneres de fer poesia o moltes menes de poesia que, que encertadament i segura, en mereixen el nom, i no hi ha cap jutge que “des de dalt de tot” n’otorgui el títol. És pura doxa, opinió, i, doncs, una eventualitat per poder-hi dir la meva, limitada i dita amb un cert convenciment però sense ànim de convèncer.

Deixeu-me, però, abans de res, copiar-vos aquesta tanka del Feliu:

Per què no dir-ho?
Aquest deixar de ser…
Abans, què érem?
I després, què serem?
Per què no repetir-ho?

A mi, això, em sembla d’una profunditat poètica (en el sentit més arrelat a la font verbal. poiesis, treure del no-res, creació) que, en llegir-ho, el trasbals, de pensament i esperit, si no també de cos, és assegurat. Aquest fóra el tret distintiu d’allò poètic: la transformació; no una lectura més o menys agradosa, sinó aquell impacte que, per anomenar-lo adequadament, descriuríem com a experiència estètica, o, fins i tot, com a experiència i punt.

Deixeu-me copiar-vos un altre petit fragment d’una poeta teutona, Else Lasker-Shüler, que la creativitat de Feliu Formosa v ersiona, en aquest mateix número de Reduccions, de manera admirable:

L’amor per tu és la imatge
que se’ns permet tenir de Déu.

Jesús!, em vénen ganes de cridar, per utilitzar una exclamació en correspondència: Déu era això, l’amor de l’altre, a l’altre, allò que és correspost i es fon i crea alguna cosa nova que, heideggerianament parlant, és, la presència fent-se present, el ser, el fonament de tot i tots.

I el cas és que, en realitat, tot plegat només em serveix de preàmbul per una digressió final a la qual pretenia, en una mena de telos amagat, arribar. I és que, escampant una llambregada per la poesia que s’escriu en aquest nostre minúscul rodal en què, com deia la Montserrat, de sota de cada pedra en surten vuit o deu poetes gloriats, quina poesia, en general, es fa?, quin n’és el nivell, en relació amb la que es fa a la resta del món?, impacta?, emociona?, trasbalsa?, ens fa plantejar i replantejar per activa i per passiva?, aporta res de nou…

M’amago, m’amago sempre.
Tanca els ulls fill meu, tanca els ulls,
que continuo amagant-me.

Un míssil al cor, permetem-nos el símil, del poeta turc.

Qui té aquesta potència, avui, al nostre pessebre? Permeteu-me que digui que, al meu parer, la major part (no dic pas tota) de la poesia feta en català, no solament avui, és d’una mediocritat esbalaïdora. I no perquè sigui més aplanada, prosaica o il·lírica, pel que fa a la part propiament estètica o formal, sinó perquè es llegeix o s’escolta, a despit i més enllà de forçades interpretovocalitzacions, sense alteració remarcable i registrable de cap radar subjectiu (ja no diguem col·lectiu). Ah, sí, on és la música, aquella música que Carner, Biel, Bartra o Lorca engendren des del fons del fons?

Manuel Ballester

Matí a Collserola.

El sol abandona el mar. 

Flora de l’ull: fosa. 

Matí a la ciutat. 

Gemeguen tots els seus gossos.

Diamants de llum.

Parlen l’un amb l’altre 

i aspiren a dir-se amor. 

Esquerdill d’esquerda.

No tenir por ni 

si no et té: un cor, un braç. 

Fes incommovibles. 

(Cap por als aguts, ni a la resta.)

La diferència no és l’excepció, és la normalitat. Si tenim món, és perquè diferenciem unes coses de les altres: un pi no és un avet ni un roure; un home no és una dona; el blanc no és el negre ni el verd ni el blau; el bo no és el dolent… I només hi ha blanc perquè hi ha negre, o bo perquè dolent, o home perquè dona… La diferència, esclar, no rau en les coses, sinó en nosaltres: som nosaltres, els subjectes, els qui som capaços d’establir diferències i, d’aquesta manera, d’ordenar el caos, de fer-lo intel·ligible, manipulable, i de dotar-lo de sentit. És a dir, de tenir un món.

Per què, doncs, ens fa tanta por el diferent? Per què aquell qui veiem diferent, sigui per raons físiques, de capteniment, de pensa, de gesticulació, d’expressió, i tot el que vulgueu, ens crea una necessitat de distanciar-nos-en, d’aïllar-lo, de posar-lo apart, etiquetant-lo com a bitxo raro, estrany, raret, per no dir directament sonat o que no hi és tot? Per què ens n’hem de “protegir” amb una mena de bombolla bastida al seu voltant? No se’ns ha acudit mai que, més enllà de l’aparença, hi pot haver algú molt més intel·ligent, compassiu i humà que la mitjana dels que ens considerem normals?

Deu ser que s’ha de ser molt valent per separar-se del ramat.

Rellegeixo Nabí. Carner és un poeta que us deixa desolat: és possible d’escriure poesia després d’ell? Compte, he dit poesia. Sí, es pot escriure en lletres diferents, amb altres ritmes i rimes o amb un desri(u)matge total. Però, poesia?, vull dir, geni i ofici, ruptura i tradició? I allò apol·lini i dionisíac? Ah, mestre, la vida és forma o la forma és tan sols un llast cultural? També és veritat que a mi m’agraden els Bukowski i els Bonet, posem per cas, i fins un senyor que es deia Vallejo i no va escriure aquest gran monument poètic que es titula Poeta a Nova York.

Kenosi és el buidatge de Déu o, si voleu, la mort de Déu nietzscheana, del Déu tradicional de la metafísica, el del catecisme de parròquia (i, doncs, del Vaticà), el de l’església institucional, encara, el de la resurrecció de la carn per a una vida eterna contemplant les glòries de Déu, comodament instal·lats dalt d’un nuvolet. Poca broma, viure eternament: quina condemna!

Hi haurà el mot Déu d’aquí a cent anys? En una entevista amb Vattimo llegeixo que Déu és allò que sempre trobem fugint, allò de què sempre només en veiem l’esquena: res no en podem dir. L’Antic Testament en prohibia dir-ne fins el nom. En l’època de l’event, l’event és justamet allò que batega rere el nom  de Déu, rere la finitud de tot el que hi ha en el món sublunar, de totes les entitats presents, és a dir, palpables, mesurables, manipulables, ésser humà inclòs. Però l’ésser humà, aquest ésser adverbial (d’ara i aquí), com l’anomena el montserratí Lluís Duch, és l’ésser que, tot i ser irremeiablement finit, és capaç de sentir la crida a(de) allò infinit en què consisteix l’event (derridanianament parlant), crida que ens insta a no aturar-nos, no satisfer-nos, no demorar-nos en cap realització finita d’allò infinit, destinat, per definició, a sempre ser inassolible de manera absoluta, perquè és, que diria Heidegger, allò que, de debò, és.

N’hi diem Déu de moment? Diem-n’hi.

Un angle recte de 90º quasi del tot

perfecte. Fa frontera a l’est

amb una església, sempre florida,

llavors, per pasqües i maigs florits,

de sant Francesc, potser,

i a l’oest, el carrer de les Barreres.

—Aquests ╬ punts cardinals

podrien no ser exactes—.

Què se’n pot dir, si no que era

un dels més magres brenys de la ciutat,

clar, no es veia, i a més,

el carrer, el seu tast, era un corc dolç,

xapes, baralles, bolles, faldilles enlaire,

com arreu, com tothom, en gris.

Deien que a la taverna de la cantonada

s’hi feia comerç de blanques. Vés a saber.

Hi havia, sí, una nena menor d’anys

i de cosset

amb un mascle gran, ai.

Xerràveu, a la vorera, asseguts.

Després devia anar-se’n

i potser es perdia pels erms. Les dones

petaven les unes amb les altres tarda i matí,

i se’ls feia fosc, deien, oh,

que tard que és, ui, l’hora, corrien

escales amunt.

Els homes tornaven de la feina o del bar

i volien sopar; a cops cridaven.

Es feria sovint; els homes i les dones greument;

les dones, no tant; als nens, massa.

Les ferides trigaven a guarir.

El carrer mateix era

una ferida al cos de l’urbs, i el cos,

una metàstasi que s’estenia

des del Cardener a les llòbregues aigües.

A la Muralla, tronava el timbal,

cascs, fusells, baionetes, una creu gegantesca

a pes de braç, uns galdosos galons

li arrabassen d’un cop de sabre

la boina a un vell.

L’Angeleta es llança pel balcó i jeu al terra

fins a la nit. Morta, esclar. Tot i així,

l’amargor no torçava la boca dels nens

► per més que els empudegava per dins.

Com, si no, s’explica aquesta tristesa d’ara?