Wystan Hugh Auden (1907-1973) és un dels (poetes) grans perquè era un home del seu temps, hi arrelava, se’n nodria, s’hi barrejava, per més que visqués sempre pres, com tants d’altres, de la profunda contradicció entre la raó i el sentiment o entre la paraula i la vida o allò que és i allò que s’és. El llenguatge propi del seu món (de la seva època, heideggerianament parlant), la manera de “ser” d’aquest, impregna la seva obra, cosa que, crec, queda reflectida en el poema de sota tant pel que fa a la matèria com a l’esperit.
Com acostumo a dir, no és una traducció sinó una versió el que en faig. Que serveixi (o no).
IX
(De Dotze cançons)
Atureu els rellotges, desconnecteu el telèfons,
feu que el gos no bordi, doneu-li un os,
i emmudits els pianos, que un timbal molt suau
acompanyi el taüt i el seguici del dol.
Que els avions s’envolin i de dolor les voltes
escriguin un cop i un altre pel cel: És Mort,
i que els crespons colguin del coll dels coloms
i els guardes urbans duguin guants de color negre.
Ell era el meu Nord, el meu Sud, els meus Est i Oest,
la meva setmana de feina i el dia de repòs,
els meus migdia i mitjanit, la meva parla i el meu cant;
jo creia que l’amor dura per sempre: com era errat.
Ara ja no ens calen estels: apagueu-los tots,
recolliu la lluna, desmunteu el sol,
buideu els oceans, taleu els boscos,
que res en endavant mai més anirà bé.
(La versió original anglesa)
Stop all de clocks, cut off the telephone,
Prevent de dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
bring out de coffin, let the mournes come.
Les aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He Is Dead,
Put crêpe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.
He was my North, my South, my East and West,
My working week amn my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last for ever: I was wrong.
The stars are not wanted now: put out every one;
Pack up the moon and dismantle the sun;
Pour away the ocean and sweep up the wood;
For nothing now can ever come to any good.
April 1936