Atzabeja

Fruit de l’atzar, m’ha vingut a parar a les mans un llibret menut, literalment, que reprodueix un comentari fet per Hilary Putnam a una obra de Franz Rosenzweig, El llibre del sentit comú sà i malalt. Putnam (1926-2016) és un destacat filòsof i científic nord-americà que ha deixat una important petja en camps com ara la filosofia del llenguatge, l’epistemologia, el positivisme lògic o la matemàtica, entre altres. Però, a més, Putnam era jueu, un jueu que, tot i no creure en un déu u i absolut, és a dir, en el déu tradicional de les religions del Llibre, practicava el judaisme i fins en resava les oracions, no perquè cregués en un déu al servei de qui li pregava i del que li pregava, sinó potser perquè, com deia Philippe Hardot pel que fa a la filosofia (al fet de pensar), constitueix una mena d’exercici espiritual que dut a terme amb persistència i intensitat pot menar a una millora profunda de qui ho fa.
En el primer capítol del llibret, Putnam proposa i discuteix tres conceptes: Déu, religions, espiritualitat. Déu és un concepte històric i no té, per tant, el mateix significat en una època o en una altra i en un lloc o un altre; per als grecs era plural; per a la nostra tradició, singular i privatiu de qualsevol altre; per al confucianisme i molts corrents budistes, ni tan sols n’hi ha, de déu. Les religions tendim a unificar-les però, en realitat, dins de cadascuna hi ha una enorme pluralitat de tendències, interpretacions i divisions, només cal veure la gran diversitat i contraposicions de grups dins el protestantisme, que de tota manera ho admet per “essència”, o, fins i tot, dins del catolicisme, cada cop més plural i amb més “contestació” interna. L’espiritualitat és, potser, una forma de pensar la llibertat de l’ésser humà més enllà de religions i deïtats, i allò, tal vegada, que el separa clarament de la seva animalitat, sense anul·lar-la.
Putnam diu: “Sóc conscient que el Déu al qual reso és un constructe humà, però sóc també del parer que bastim les nostres versions vàries del ‘Déu disponible’ en resposta a necessitats humanes profundes que no ‘construïm’”.
El llibret continua una mica més per aquest camí i amb el comentari i crítica al text de Rosenzweig.
Qui transcriu això, l’autor d’aquest bloc, no resa, intenta més mal que bé pensar, dubta molt, i accepta suports auxiliars com el de Putnam.
<

Lluïsa Castro Legazpi (Foz, 1966), és una escriptora en gallec i castellà, molt relacionada durant una època amb Catalunya per raons professionals i familiars, i autora d’obres destacables, sobretot i al meu parer, en el camp de la poesia. Sense arribar, potser, a l’alçada de la poesia intensament emocional i lírica d’una Blanca Andreu, posem per cas, crec que els seus versos tenen una potència que sense desenganxar-se en excés de la materialitat humana més terrenal abasten allò més profund que fa que les persones ho siguin transcendint la distància, que com a potencials o reals mònades ens separa, mitjançant l’amor, que no s’ha de confonfre tan sols amb l’amor de la carn, sinó en el fet d’estar sempre els uns de cara als altres, mirant-los i mirant-nos, veient-nos i veient-los, reconeixent-los i reconeixent-nos. Talment una mena de pont perenne sobre la mort inevitable.

Heus aquí un dels seus poemes que em penso que recull tant la aquell arrelament de què parlàvem com la posada en comú del que res hi ha (o hi havia) en comú entre un ésser i un altre. Paga la pena.

LOS REYES DEL ANOCHECER I

De comida del diablo me alimento.

Los reyes del anochecer
se abrigan
un paso atrás del puesto encomendado.

Voy hasta la esquina del moro
y allí pongo mi sonrisa, mi dinero.

Por siempre hombres armados
que saben decir no
y hombres desarmados que carecen de rutina
mezclados me perturban, me apasionan

con sus mesas de playa abiertas
en la noche,
con sus tres o cuatro cosas en venta.

El mismo perfume desde hace dos años,
mi amor hecho de pesas,
una forzosa condición para llegar hasta el final
y mucha gente que sepa
lo infelices que somos
viéndonos como uno más,
eso quisiera, sí.

Y que todo quede atrás, cuando salgo de este bar,
Con el último hueso de aceituna.

(De mí haré una estatua ecuestre, 1997)
.

Ja s’ha parlat de René Char (1907-1988) en aquest bloc altres vegades; no ens en cansarem. Es reprodueixen aquí, en versió (que no traducció) catalana alguns dels seus petits poemes inclosos en el recull, signat el 1956, amb el títol En trente-trois morceaux. A més de veure-s’hi la potència poeticovisual que el caracteritzava, l’amor a la metàfora de terraformació, si es pot dir així, i la memòria que transita sempre la seva poesia del seu pas per la Resistència (a l’ocupació nazi), crec que els textos reflecteixen també la presència i la mirada constants que el poeta manté sobre el que escriu i allò on es genera el que escriu. Poesia, doncs, no pas entotsolada, sinó escorcolladora, en forma literalment brillant, del doble núvol (per utilitzar un del seus versos) que el té com a persona i com a poeta.

Abans d’haver-te conegut, jo menjava i tenia fam, bevia i tenia set, el bé i el mal m’eren indiferents; jo no era jo, sinó el meu semblant.

••••

La pau de la tarda s’avara damunt les pedres i hi llança l’àncora del dolor.
La nit arriba prenyada de batalles.

••••

La seguretat és un perfum.

••••

Cal que tremolem per fer-nos grans.

••••

L’espant dels trèvols com a company.

••••

Estrelles a tocar, que desfileu entre el núvol doble de la fam i la mort.

••••

El fanàtic dels núvols
té el sobrenatural poder
de desplaçar a distàncies notables
els paisatges habituals.

••••

Contempla sense poder-la acabar
l’agònica meravella.
El portal obert, t’aplomes.

••••

Deixeu que se’n vagin els guies, sou a la plana ara.
A la frontera hi glaça, cada branca ho diu.
Un revolt surt de sobte, com una fumera,
on flota una salutació, talment una espina arquejada,
l’angúnia de defallir sota l’escorça, respira,
es taparà el forat.
Éssers benvolents ens vénen a trobar.
La mà al vostre front tindrà el fred dels estels,
i cap record de ganivet restarà a l’herba.

•••• ••••

Avant de te connaître, je mangeais et j’avais faim, je buvais et j’avais soif, bien et mal m’indifféraient, je n’étais pas moi mais mon prochain.

La paix du soir aborde chaque pierre y jette l’ancre de douleur.
Puis vient la nuit grosse de batailles.

La sécurité est un parfum.

Il faut trembler pour grandir.

Terreur des trèfles mon égale compagne.

Proches étoiles qui paradez dans le double nuage de la famine et de la mort.

Ce fanatique des nuages
a le pouvoir surnaturel
de déplacer sur des distances considérables
les paysages habituels.

Regarde sans pouvoir l’achever
la merveille agonisante.
Le portail poussé tu t’abats.

Laissez filer les guides maintenant c’est la plaine.
Il gèle à la frontière chaque branche l’indique.
Un tournant va surgir prompt comme une fumée
où flottera bonjour arqué comme une écharde
l’angoisse de faiblir sous l’écorce, respire
le couvert sera mis autour de la margelle.
Des êtres bienveillants se porteront vers nous.
La main à votre front sera froide d’étoiles,
et pas un souvenir de couteau sur les herbes.

.

Boris Vian (1920-1959), músic, escriptor i home de cine, fou, a despit d’una mort prematura, un artista que sacsejà no solament la seva França nadiua, sinó també l’Europa del moment, amb un estil provocador i desinhibit de molt més abast que el simple épater les bourgois. No gaire en voga des de fa anys, si més no per les contrades no franceses, i força més conegut per les novel·les que per la poesia, no deixa de ser un autor que, en aquest camp, mostra una petja, si no decisiva en cap cas, sí segura, decidida i recognoscible.
El poema que segueix és, al meu parer, un bon exemple de la seva manera de fer. La versió al català, que no traducció, és de l’autor del bloc i mira de reflectir-ne el ritme i l’alè però alterant fins l’ordre i la mena de rimes del poema, ara fet d’apariats consonants i assonants.

LA VIDA, COM UNA DENT

La vida és com una dent
Ningú hi pensa de bon començament
N’hi ha prou d’anar mastegant
Que implica que es vagi gastant
Aleshores se sent el mal, i cal fer-ho mirar
Posar-hi remei, fer-hi cap
Esclar que, per tal que la cura sia,
Haureu d’arrancar-la, la vida

LA VIE, C’EST COMME UNE DENT

La vie, c’est comme une dent
D’abord on y a pas pensé
On s’est contenté de mâcher
Et puis ça se gâte soudain
Ça vous fait mal, et on y tient
Et on la soigne et les soucis
Et pour qu’on soit vraiment guéri
Il faut vous l’arracher, la vie

.

Algú ha dit que néixer no és, sinó l’entrada de la mort; que venir a la llum (qui sap si ser-la), és veure’s condemnat a veure com, lentament, s’apaga. La certesa de la mort és una de les escassíssimes seguretats de què disposa l’ésser humà. Els ritus funeraris, l’enterrament dels difunts, fou un dels primers i reculats senyals de civilització i cultura que s’han anat trobant i que trobaren els nostres predecessors.

La mort és omnipresent, encara que un munt de generacions s’hagi escarrassat a dissimular-ne l’existència i la sempre massa prompte vinguda. És la por a acceptar-nos com a éssers finits, el deliri d’absolut (deliri en tant que individus) que la societat difon i intensifica fins al punt d’invertir una gran quantitat de recursos en la consecució d’una vida numèricament llarga per no dir infinita i tot. Com si la felicitat, una vida raonablement plena, fossin de manera reductiva això, una xifra.

Però si un passeja pels pobles del país i s’arriba fins a les esglésies, les petites sobretot, s’adonarà que per entrar-hi ha de trepitjar gairebé, sovint de forma literal, les tombes de les generacions anteriors. No és gratuïtat; fou, durant molt de temps, una crida potent a la remembrança que un dia o altre, necessàriament, hem de morir. És la vida mateixa que ho reclama.

Heidegger digué (el primer Heidegger si més no) que el dasein era projecte, projecte marcat des de l’inici pel resultat final de la mort, cosa que possibilitava que prengués consciència de l’existència, del fet que era, i de les possibilitats reals (d’acord amb l’època i la circumstància concretes que li eren donades) d’escollir entre diferents opcions el seu projecte de vida, de ser, de fer “real” la seva llibertat. No oblidem que, des de Nietzsche, amb el gir ètic, la filosofia pren com a punt de partida la voluntat de llibertat a l’hora d’interpretar el món i el seu sentit, o sentits.

Altres pensadors, contemporanis o posteriors, han qüestionat aquesta hegemonia de la mort heideggeriana adduint que una presència tan decisiva de la mort, no solament no ajudava el dasein a ser i ser lliure , sinó que la convertia en pura negativitat que anul·lava el valor de qualsevulla possibilitat factible, i, doncs, se’n perdia el valor de cap sentit que pogués tenir.

Levinas s’afanyà a fer-ho apel·lant a la presència hegemònica, no de la mort, sinó de l’altre, el rostre del qual se’ns mostra des del primer moment i de manera constant, com ho feren també Buber o Rosenzweig: sempre hi ha un tu que possibilita el jo, i només en la interacció i compenetració mútues, en la seva relació, no absoluta, existeixen de veritat.

Com es pot observar, el que hi ha aquí en joc ja no és la mort, sinó l’amor, per a ells l’única força positiva i viva, l’única a partir de la qual, de debò, és possible dur a terme la llibertat.. Hanna Arendt (tots jueus, ben curiós) escrigué: “Because he is a beginning, man can begin; to be human and to be free are one and the same. God created man in order to introduce into the world the faculty of beginning: freedom.”

I ja que hem arribat aquí i com a apunt final, també judaïtzant, afegim-hi, a tall de suggeriment poètic, o no, una referència reculada, bíblica: azzah hamavet ahavah, l’amor és fort com la mort.

.

DIA DE REIS

Els vidres dilaten l’espai
i tornen gratitud el rostre de les cariàtides
desvagades, en el que fou un clos
de mà mitjana, alta, qui ho sap, morta
generació a generació
                                              —quants
irremissibles buits, relencs, de fet, no pas clemència,
la raó apodíctica d’ara.

                                         Llors
d’afrau, remors en bótes, pugna
de la gola amb les matèries d’or,
petites digressions d’hora dolça, les misèries
lluny del deler concís:
                                                dins la murada
on els veients s’enclaustren no hi habiten els oceànics ulls
ni els pits d’exhaurit plorar hi ploren:
tot s’escorregué en néixer, res no resta per a l’eixut
d’aquesta mar tan vasta.

            A fora el cel és tèrbol. El dia a punt de cop.

I parles. Parles. (sic). Veus i et veuen en inflamable teia.
Ja has respirat molt, enraonat el crit,
el temps és un mol·lusc gairebé buit, les perles
que hi havia han ungit els anys i les orografies del que és viu
amb el collar pacífic de morir. Lloem-ho.

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Joan Vinyoli (1914-1984) és un dels poetes catalans i en català més importants del segle passat, i és possible que de tots els temps. No entraré a establir quin és el primer, el segon o el cinquè perquè crec que fóra una atzagaiada sense sentit: són comparables un Maragall i un Vinyoli o un Mesquida?
De Vinyoli se n’han dit i escrit tots els qualificatius: poeta experiencial, moral, clàssic, místic i fins i tot quotidià, a més de bàsicament filòsof i privat. Tant se val. La seva és una poesia que no pretén, al meu entendre, determinar res, fixar cap valor o positura vital, marcar camins o voler servir d’auxili al qui camina sobra la base de l’experiència pròpia. Vinyoli escriu, primer, per a ell mateix, com a mitjà de salvació (Domini màgic, per exemple) personal, i en segon terme per a qui el llegeix, per si aquest pot sentir-se incitat a iniciar també la seva íntima aventura arran de llegir-lo a ell. Però no en depèn. Tothom qui escriu, esclar, aspira a ser llegit, fins el molt limitat autor d’aquest bloc. I així, Vinyoli. És la font d’on la paraula raja que en decideix l’esperit de fons.
No cal pas dir-ho, la poesia de Vinyoli no té res a veure amb la perfecció; ben al contrari, és una poesia d’aparent peu pla, que no viu de la flamarada ni la brillantor, per bé que no la defuig (l’hi posa, per qualificar-ho d’alguna manera, “de passada”), col·loquial a voltes, amb referències clàssiques una mica tòpiques i “de calçador” (la influència de Riba), feta i refeta una i mil vegades, fins que acaba convertida en un “artefacte” de precisió. Però, i heus aquí una constatació que se’ns fa evident des de primera hora, els seus versos diuen veritat, no realitat, que al capdavall poc importa, veritat, i per això mateix no és perfecta; per això mateix brilla i la seva lluïssor existencialista ens colpeix com a existents que som.
Deixo aquí un dels seus poemes més coneguts i alhora més representatius: en el text hi és contingut tot Vinyoli, de cap a cap. Potser no li hagués calgut fer-ne d’altre.

L’ACTE DARRER

Le dernier acte est sanglant, quelque belle
que soit la comédie en tout le reste. On jette
enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour
jamais.
Pascal

Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d’herba tocada
per l’esbatec del primer vent del dia,
vagits de llum,

m’adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d’entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
—car hom beu molt—, de restes de vianda
ja freda als plats –car hom menja a deshora,
de pressa i malament—,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s’extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d’emprendre
reformes radicals.
No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és veure
què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d’amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d’un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l’arbre del cant fins a l’orella casta
d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d’Apol·lo,
i una calitja d’or tremola
davant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m’espantaré del fred que ha d’arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrere de tot,
covardament, com l’atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.

No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.

Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.

.

TRASTORN
MUSCULOESQUELÈTIC
COMÚ

       Hi ha grisos dins el domini. L’ull
de llengua de signes ho diu amb llengua
de cos: té ferida l’arrel, li plora, obre
un incís, ara de color francament morat, tirant
a negre.

                 És cert, cap pedra es queixa,
ni la que és a la mà d’algú, o l’altra;
llàstima que no bastin a una vida
de cap a cap —el pulmó, oi?

      El pare era una ferida en zel.

Saber-ho, esclar, no és res; dir-ho en dues paraules
si una almenys és lliure, qui sap.
                                                             Arreu retornen
llavors de quan el temps no era. Cerca
vana: hi ha el mossec de la por
al cor de ser-hi, la set i el set,
fondre’s i fendre’s
amb bala que forada el pit, amb ventres
devoradors d’estels, amb vanitoses transcendències
fetes de nòduls morts, més vius que mai,
       lívids, però, car, a hores d’ara,
               quina memòria no és balbucejant?

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

EL CLAR PAÍS

El meu país és poca cosa,
unes quantes hectàrees, no gaire gent,
aigua a penes, sol dia i altre.
En la claror donada hi són tan clars
els límits, la nimietat de les planes,
precisos els cims i les valls
endins dels contorns més en ombra,
o d’ànimes, parles i precs
—diguem-ho i confessem-ho dats
a la gana de l’amor, no pas a sa ceguesa—,
que s’hi veu bé, aquí i en la distància:
talment la clorofil·la pròpia
que posa un gra de sal en l’òpal nu.
        L’home dels clavells i el barret pla,
damunt la pedra assegut, diu:
morts els meus pares
no me’n vaig sentir gens: viuen si visc;
la mort del meu germà, va rebentar-me els ulls.
La llum —veure, veure-hi,
polièdric furor, fruit fresc amb febre—
ens és velada així: arribem sempre tard
al lloc on érem. Sense llengua,
la sang no explicarà mai res, es glaça i prou.
I aquesta densa claredat de fòsfor
no diu tampoc el plec on cada nafra crema.
Els espais fugen. L’univers calla i calla.

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Alço les mans i ho confesso: veig sèries. Ja em podeu disparar.

Algú ha dit que les sèries són les novel·les del segle XXI i em penso que no va desencaminat del tot. Dues d’aquestes sèries, actualment visionables, l’una, Alias Grace, a Netflix, i l’altra, The handmaid’s tale, a HBO, estan basades en obres de l’autora canadenca Margaret Atwood (1939) i constitueixen dues de les mostres més interessants que hi ha per veure, tant pel que diuen, com per la manera com ho fan.

Malgrat la diferència de temes, una distopia de ciència ficció, en un cas, i una aparent història d’època, en l’altre, les dues obres parlen del mateix: les dones són explotades, objectificades, menyspreades, torturades, violades, brutalitzades, en resum, de les més variades i quasi infinites maneres, per part dels homes i, en alguns casos, d’altres dones que no s’adonen que són tan víctimes, si no més, que aquelles a qui han posat el peu al damunt.

Alias Grace, en especial, és una impactant deixa de tot plegat: la història d’una criada, immigrant irlandesa, que passa per totes les dites brutalitats, des d’una infància terrible fins a ser condemnada per assassinat (no desvelo res, se sap des del començament). No hi ha homes “bons”, vulgui dir el que vulgui dir la paraula –ni dones, potser, si atenem a la literalitat de la història, la diferència és que els uns són els botxins i les altres, les víctimes–. I això val per a tots els qui som homes, fins els que, amb enorme indulgència, ens considerem a nosaltres mateixos “raonablement bons”, deixant de banda, més o menys conscientment, els “petits” detalls i incidències de la vida quotidiana. I de l’altra.

Atès el que s’ha anat publicant al bloc, trobo que hi ha una altra característica remarcable (al marge ja del que queda dit abans): crec que les dues històries  són una bona mostra, sobretot Alias Grace, del que recollíem en un dels darrers apunts, el que signava la frase de Nietzsche sobre que no hi ha fets, sinó que tot són interpretacions. Cada personatge que es relaciona amb la Grace de l’obra l’entén, en treu, interpreta, a la seva manera, els desitjos, afectes, paraules, accions, d’aquesta, i totes les interpretacions poden ser “veritat”, o no. I és que, en el fons, des d’un existencialisme nihilista, per dir-ho així, no hi ha una veritat més enllà de les que anem fent, bastint o descobrint, a l’hora de viure.

[A tall de sinceritat, però, i a despit (i despropòsit) del mateix Nietzsche, consignem també que és qui  deixà escrit allò de “vas amb dones?, no oblidis el fuet”.]

.

Gianni Vattimo (Torí, 1936) és un dels més importants filòsofs vius. Deixeble de Gadamer, ha desenvolupat i desenvolupa encara una interpretació —mai més ben dit— del llegat de Nietzsche i Heidegger, partint de Dilthey i Husserl i tot passant per Gadamer, Shürmann o l’Escola de Frankfurt, que ell anomena d’esquerres i que ha desplegat en una quantitat considerable de textos encapçalats per l’obra que ha donat nom al seu treball: El pensament dèbil.

En alguna ocasió he sentit a dir, a tall de desqualificació crítica sumària, que el pecat d’aquesta línia de pensament és precisament aquest, que és dèbil. Em sembla un bandejament fàcil, incomprensible si se l’ha llegit i producte, potser, d’un cert temor a l’admissió d’algunes, si no totes, les seves conclusions (el principi d’anarquia de què parla Shürmann, o l’ontologia nihilista, que en diu Vattimo).

El pensament dèbil, no solament no és dèbil, sinó que és basat en una molt profunda i potent reflexió sobre algunes de les contribucions filosòfiques cabdals del darrer segle: la fenomenologia i l’hermenèutica, una reflexió feta, i aquí rau una de les seves característiques fonamentals, des de la convicció assentada en el gir ètic present en el pensament nord-occidental des del tombant del segle XIX al XX, és a dir, que filosofar en l’era postmoderna vol dir, més que no pas trobar la “veritat objectiva” del que és, que no hi és, descobrir-la tot fent-la. La realitat ja no és això objectiu donat per sempre més, sinó l’acte que du a la presència les possibilitats que cada època obre. La veritat, que també seria el sentit, és obra de la llibertat.

O, si es vol, per dir-ho amb Lyotard: la modernitat —el domini acrític de la metafísica, de la raó, destinades a apoderar-se fins a les darreres causes i/o lleis de la “realitat” (definida la veritat com la correspondència a allò “real”, objectiu), i que ens ha menat, entre altres desraons, a la quasi destrucció de la vida al planeta—, i amb ella els seus grans paradigmes o sistemes totals, totalitaris, deterministes, rigorosos i exhaustius, siguin d’hegelians de dreta o d’esquerra (per simplificar), s’ha acabat. La postmodernitat és un nou intent de retornar, si es pot dir així, a una mesura de les coses més humilment humana, sobre de ser més real.

Simplificant-ho encara: com deia Nietzsche, tot són interpretacions…, i aquesta afirmació també.

.

UNDERGROUND

Hi ha una poesia factible,
no unívoca ni desproveïda de fascinació,
dins el mesenteri que brama
al ventre del submón, per sota dels misteris
que aspiren clarianes, èlitres
escudejants de boques, d’ulls, i no,
no pas els altres, ells mateixos, les pròpies
bandositats enmig de l’aire, idèntiques
al brou del duodè de llum,
          mai més ben dit,
si bé més coriàcies les ales,
replecs de pell i espant pel de sobte rugit,
les itàliques hòsties, femella en blau,
ni un no de les de Dàcia,
          un crit, i què, ningú que s’hi immergeixi,
i ara la bèstia ja és al peu
del pou per on s’envola el milà negre
i hi volen els coloms, també els rosegadors,
qui en té la clau,
          tants de blindatges dalt i a baix
i en queda encara, per al respir, d’aire.
Diària estranyesa, molts
—per ser precisos tots, si ens hi comptem nosaltres.

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Stelle Fenzy (1969) és una poetessa francesa que, per contrast amb la darrere “traducció/versió” del bloc (John Donne), viu i escriu aferrada a la terra i al terra, a allò prop seu, a allò més real, ens atreviríem a dir si la realitat no fos al capdavall un concepte tan escapadís des d’un punt de vista, no solament filosòfic, sinó fins i tot literari, poètic. D’escriptura ajustada, que defuig la faramalla o la retòrica i la paraula rebuscada i culta, expressa el que de més humà i més pertorbador tenim: emocions. Poesia d’emoció en estat pur. Stelle no és ni pretén formar part de la gran poesia; els seus textos ens parlen de tu a tu, com si fóssim de la família… dels qui tenen la sensibilitat prou afinada per tastar-la.

UN MOVIMENT D’AMOR SOBRE LA TERRA
(Fragments)

Tremolo.

En silenci, de cap a peus. Sóc un gran foc d’excavades flames. El meu horitzó s’esbossa dins la nit.

Tremolo.

Enfront dels carrers per travessar els esglaons de l’escala els trossos de got esmicolats. On això talla esgarrapa inflama.

Si sobrevé un dany sense soroll a la murada dolça del ventre, només jo el sento.

No cal pas que m’esgarriï.

Ni jo ni la carn neguitosa. El meu desfici no és el d’un altre amor. Tan sols trontollo del perill.

Sóc mare.

Sóc una dona que tremola.

***

La meva mare és bella. Amb el treball lent de les estacions al rostre.
No convoqueu els miralls. No tireu les cartes. Jo ja sóc l’eco. La residència viva del seu ésser.

Recordant cadascuna la infància ens trobem cara a cara.

El temps al cap del temps se separa. Hem fet els mateixos àpats. Compartit secrets. Els primers amors. La sang menstrual. Els dubtes de ser dona. Les línies envermellides de l’infantament.

I una nit vam compartir la mort del pare. Tinguérem les llàgrimes devora dels ulls. Les deixàrem lliscar en una abraçada llarga que se’ns endugué.

Res no ens farà mai escàpoles del record.

(A sota la versió original; la versió en català és responsabilitat de l’autor del bloc.)

UN MOUVEMENT D’AMOUR SUR LA TERRE
(extrait)

Je tremble.

En silence mais de tout le corps. Je suis un grand brasier de flammes fouillées. Mon horizon fauve dans le soir se dessine.

Je tremble.

Devant les rues à traverser les marches d’escalier les bouts de verre cassés. Là où ça coupe pique brûle.

Lorsqu’un danger cogne sans bruit sur le doux mur du ventre, moi seule je l’entends.

Il ne faut pas me confondre.

Ni moi ni ma chair inquiète. Mes frémissements ne sont pas ceux de l’autre amour. Seul le péril me vacille.

Je suis mère.

Je suis une femme qui tremble.

***

Ma mère est belle. Avec le lent travail des saisons sur son visage.

Nul besoin de convoquer les miroirs. Ni de tirer les cartes. Je suis déjà l’écho. La résidence vive de son être.

Songeant chacune à l’enfance nous nous trouvons face à face.

Le temps depuis toujours se divise. Nous avons pris les mêmes morceaux. Partagé les secrets. Les premières amours. Le sang menstruel. Les doutes d’être femme. Les linges écarlates de l’enfantement.

Et puis une nuit nous avons partagé la mort de mon père. Nous avons tenu les larmes à côté de nos yeux. Elles ont coulé dans cette étreinte qui nous a serrées longuement.

Plus rien ne nous séparera de nos souvenirs.

.

ESPAVENT                                             

                                                 (A René Char)

Esfereïdories en dipòsit,
tot ple de circumstància deixades
com qui no ho vol i només per ofici és fet
—voilà le temps de délateurs—
sobre el ribatge de les diverses faunes
digitals: centenes, milers, qui sap,
milions de nafres de lesa humanitat;
un amo retraient-li al gos
la mossegada a qui li dóna el pa;
algú ven per dos-cents milions [d’euros, ep]
aquell qui dóna cops de peu;
un ésser humà mor, ara mateix,
en algun lloc, a mans d’un altre [per què
ho adjectivem d’humà?, si és un pecat de gènere:
allez, les gens, tout nous appartient].
I tot i així, la lluna és pluja aquesta nit, l’esfera
enferra el brou dels ulls, i el dia de demà
farà escudellams blaus al coll
de cigne de la truja, enzims
per a la catàlisi de la indiferència d’allò que es glossa
persona, subjecte, viador o gent.

(L’autor del poema és l’autor del blog.)

.

S’ha dit que és de naturalesa pròpiament humana, és a dir, que d’alguna manera forma part de la seva essència, en el supòsit que l’ésser humà en tingui cap, d’essència, el fet que estigui a la recerca constant, des dels seus orígens —si més no, des dels orígens coneguts—, d’un sentit per a les coses que viu, que l’envolten, per a la seva vida mateixa, la seva existència, per al món que crea i que el crea: tot plegat ve d’algun lloc?, va a algun lloc?, té cap significat que no sigui el de la mera supervivència reproductora?, un mer i inercial mecanisme de defensa de la vida?

Com que el meu parer és que ens situem, com a éssers humans, més enllà del simple resultat d’adició i/o combinació de reaccions i interseccions electrofísiques i químiques, més enllà de l’aritmètica d’una opaca matèria de suport, sotmesa, aquesta sí, a lleis inflexibles, rígides —des del bing-bang, fóra d’aquest límit indepassable no ho podem saber—, o, dit en altres paraules, que allò humà és més humà en la mesura que més s’arrabassa a ell mateix de la natura per mitjà de coses com l’art, la societat, la cultura —el quart món popperià fins a cert punt—, per mitjà d’aquests fenòmens extraordinaris que són el llenguatge, els conceptes, les significacions, les idees, com que crec en aquesta mena d’ésser humà, doncs, em sembla també que, precisament per tot això és que rau en l’essència del que som la necessitat d’anar sempre més enllà del que ens limita i escapça, a través de recercar, i qui sap si de trobar, un sentit a tot plegat que ens justifiqui i avali.

D’aquí la funesta mania de pensar, que deia el militar espanyol assassí de funest record, i la filosofia.

Com a prova, provisional i oportunista, la d’un record. Quan el meu fill gran tenia uns cinc anys si fa no fa, anàvem un dia en cotxe a recollir la seva mare a l’aeroport que tornava d’un congrés o d’alguna jornada. Pel camí es va fer fosc. A fora només es veien els llums dels habitatges, les fàbriques i els serveis. Anàvem en silenci. De sobte, el meu fill, que mirava per la finestra feia estona, em diu: “papa, què passarà amb les cases quan no hi quedi ningú?”

No vaig saber què contestar; encara no ho sabria ara.

.