Atzabeja

“Tot funciona. És just això, allò inhòspit, que tot funciona, que aquest funcionament mena a més funcionament sempre, i que la tècnica arrabassa l’home de la terra i l’en desarrela cada cop més. No sé si vostè es va espantar, però jo ho vaig fer i molt en veure les fotos de la Terra des de la Lluna. Per què volem bombes atòmiques quan el desarrelament de l’home és un fet? Només disposem de relacions tècniques pures. El lloc on l’home viu ja no és la Terra…”

Ho deia en una entrevista Martin Heidegger el 1976, fa només quaranta-un anys. I des de llavors sembla que l’evolució de les coses “humanes” (és a dir de les coses del món, dels éssers humans que hi ha i de les interaccions d’aquests amb aquelles) no han fet ni fan res d’altre que carregar de raó Heidegger. Quina bomba atòmica més destructiva que el que fem amb el planeta que ens passeja per la galàxia? És a dir, nosaltres. Hi ha qui es pot passar una vida ( i n’hi ha molt@s que l’hi passen) estudiant forats negres, investigant combustibles per a viatges interestel·lars o desenvolupant abstractes teories matemàtiques que no se sap per què són ni servirán (que no vol dir que en algun moment no puguin tenir un sentit) però es desenvolupen senzillament perquè ‘és possible fer-ho’. I està bé: l’ésser humà intenta anar sempre més enllà en el camp que sigui: s’aconsegueixen rècords de temps en immersió a pulmó lliure, es puja l’Everest sense oxigen en unes hores, s’alcen castells humans de deu pisos i qui sap si més, etcètera.

Però quin sentit té, tot plegat? O no n´hi ha cap de sentit, i tot és un pur sobreviure del dasein per no avorrir-se fins a l’hora de la mort?

“En general, el món no sap, i amb raó, on hi ha res de què tremolar.” (Soren Kierkegaard, Tractat de la desesperació)

.

Jorge Manrique fou un noble (cosa florida es veu) del segle XV, il·lustrat, alhora que també home de batalles, que, compte fet del que va deixar escrit, estigué dotat d’una extraordinària agudesa a l’hora de captar el seu temps, agudesa que, com passa amb tots aquells qui han sabut aplicar-la, ha romàs al llarg dels segles i ens ha pervingut com a clàssic.

Recuerde el alma dormida
avive el seso y despierte
contemplando
como se pasa la vida
como se viene la muerte,
tan callando;
cuán presto se va el placer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parecer,
cualquiera tiempo pasado,
fue mejor.

Escrit, segons diuen, arran de la mort del seu pare, aquesta copla inicial d’un total de quaranta, reflecteix, en els seus estrictes, concisos, adusts i, fins i tot, freds dos sextets de peu trencat, tot allò sobre el que l’ésser humà va girant i regirant de paraula, per escrit, imatge o so, des que el món és món, és a dir, des que hem introduït un ordre en el caos: la conciència, el sentit de la vida, el perquè de tot plegat: la vida, la mort. I el temps. Secundàriament, tenint en compte que les coples són resultat de la conmoció sobrevinguda per la mort del pare, també l’amor, o, si més no, una determinada mena d’amor.

La copla ens diu que vivim adormits, que no ens adonem ni tan sols que vivim, com si no haguéssim mai de morir, i ens crida a revoltar-nos contra nosaltres mateixos, a veure que el temps d’una vida és fugaç, inapreciable, que la mort és aquí, al nostre costat, que, heideggeranianament parlant (i anticipant-s’hi) és justament el fet de veure que la mort és real i aquí que farà que dotem de valor la vida i hi consumem la possibilitat que som, que el simple plaer, per ell sol, no du enlloc (adolora!), (diguem, consumir), que tan sols el que ja ha passat, per tal com podem idealitzar-ho (necessàriament?) a tall de compensació dels dèficits presents, ens sembla desitjable però, esclar, impossible.

No apel·la a l’emoció, sinó exclusivament i única a la raó, el que no treu que ens les remogui totes, les emocions.

Tan callando. Despulls del gran soroll que ens envolta, heus aquí que és en el silenci, el gran atronador silenci, on podrem trobar respostes, ni que siguin provisionals.