Atzabeja

Diu Auden en un dels seus assajos, parlant en concret de la diferència entre escriure poesia francesa o anglesa, el segünet: “Els angloparlants han sabut sempre que no hi ha d’haver gaire diferència entre el llenguatge poètic i el llenguatge de la conversa, i sempre que els poetes anglesos s’han adonat que la distància entre el llenguatge quotidià i el poètic es feia massa gran, ha tingut lloc una revolució estilística per tornar-los a apropar.”

Un petit exemple d’un altre autor destacat angloparlant, William Carlos Williams, em sembla paradigmàtic d’aquesta opinió:

EL CARRETÓ VERMELL

Quantes de coses
depenen
d’un carretó
vermell
polit
per la pluja
vora els pollets
blancs.

The Red Wheelbarrow
(William Carlos Williams, 1883 – 1963)

so much depends
upon

a red wheel
barrow

glazed with rain
water

beside the white
chickens.

(La versió, com acostumo a dir, que no traducció, és meva.)

.

Wystan Hugh Auden (1907-1973) és un dels (poetes) grans perquè era un home del seu temps, hi arrelava, se’n nodria, s’hi barrejava, per més que visqués sempre pres, com tants d’altres, de la profunda contradicció entre la raó i el sentiment o entre la paraula i la vida o allò que és i allò que s’és. El llenguatge propi del seu món (de la seva època, heideggerianament parlant), la manera de “ser” d’aquest, impregna la seva obra, cosa que, crec, queda reflectida en el poema de sota tant pel que fa a la matèria com a l’esperit.

Com acostumo a dir, no és una traducció sinó una versió el que en faig. Que serveixi (o no).

IX
(De Dotze cançons)

Atureu els rellotges, desconnecteu el telèfons,
feu que el gos no bordi, doneu-li un os,
i emmudits els pianos, que un timbal molt suau
acompanyi el taüt i el seguici del dol.

Que els avions s’envolin i de dolor les voltes
escriguin un cop i un altre pel cel: És Mort,
i que els crespons colguin del coll dels coloms
i els guardes urbans duguin guants de color negre.

Ell era el meu Nord, el meu Sud, els meus Est i Oest,
la meva setmana de feina i el dia de repòs,
els meus migdia i mitjanit, la meva parla i el meu cant;
jo creia que l’amor dura per sempre: com era errat.

Ara ja no ens calen estels: apagueu-los tots,
recolliu la lluna, desmunteu el sol,
buideu els oceans, taleu els boscos,
que res en endavant mai més anirà bé.

(La versió original anglesa)

Stop all de clocks, cut off the telephone,
Prevent de dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
bring out de coffin, let the mournes come.

Les aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He Is Dead,
Put crêpe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
My working week amn my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last for ever: I was wrong.

The stars are not wanted now: put out every one;
Pack up the moon and dismantle the sun;
Pour away the ocean and sweep up the wood;
For nothing now can ever come to any good.

April 1936

Jorge Manrique fou un noble (cosa florida es veu) del segle XV, il·lustrat, alhora que també home de batalles, que, compte fet del que va deixar escrit, estigué dotat d’una extraordinària agudesa a l’hora de captar el seu temps, agudesa que, com passa amb tots aquells qui han sabut aplicar-la, ha romàs al llarg dels segles i ens ha pervingut com a clàssic.

Recuerde el alma dormida
avive el seso y despierte
contemplando
como se pasa la vida
como se viene la muerte,
tan callando;
cuán presto se va el placer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parecer,
cualquiera tiempo pasado,
fue mejor.

Escrit, segons diuen, arran de la mort del seu pare, aquesta copla inicial d’un total de quaranta, reflecteix, en els seus estrictes, concisos, adusts i, fins i tot, freds dos sextets de peu trencat, tot allò sobre el que l’ésser humà va girant i regirant de paraula, per escrit, imatge o so, des que el món és món, és a dir, des que hem introduït un ordre en el caos: la conciència, el sentit de la vida, el perquè de tot plegat: la vida, la mort. I el temps. Secundàriament, tenint en compte que les coples són resultat de la conmoció sobrevinguda per la mort del pare, també l’amor, o, si més no, una determinada mena d’amor.

La copla ens diu que vivim adormits, que no ens adonem ni tan sols que vivim, com si no haguéssim mai de morir, i ens crida a revoltar-nos contra nosaltres mateixos, a veure que el temps d’una vida és fugaç, inapreciable, que la mort és aquí, al nostre costat, que, heideggeranianament parlant (i anticipant-s’hi) és justament el fet de veure que la mort és real i aquí que farà que dotem de valor la vida i hi consumem la possibilitat que som, que el simple plaer, per ell sol, no du enlloc (adolora!), (diguem, consumir), que tan sols el que ja ha passat, per tal com podem idealitzar-ho (necessàriament?) a tall de compensació dels dèficits presents, ens sembla desitjable però, esclar, impossible.

No apel·la a l’emoció, sinó exclusivament i única a la raó, el que no treu que ens les remogui totes, les emocions.

Tan callando. Despulls del gran soroll que ens envolta, heus aquí que és en el silenci, el gran atronador silenci, on podrem trobar respostes, ni que siguin provisionals.