Eureka!

Repassem una mica la trajectòria dels darrers anys.

Amb Aznar a la presidència es va crear el ministeri de Ciència i Tecnologia, que va separar universitats de recerca però va ser pioner en molts sentits, i que va tenir dos catalans –Josep Piqué i Anna Birulés- al capdavant. L’estructura d’un Govern és un dels indicadors més clars que tenim de les seves prioritats. En aquest sentit s’interpreta la resistència dels governs espanyols a fer desaparèixer ministeris buits de continguts -com ara el de Cultura- després d’haver-ne transferit les competències a les Comunitats Autònomes. I en aquest sentit també cal interpretar l’elevació de l’esport a rang ministerial. A nivell català, només cal recordar els enfrontaments que sorgiren arran de la supressió del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) ara fa uns tres anys…

Amb l’arribada de Zapatero al Govern espanyol al març del 2004 es va suprimir el ministeri de ciència i tecnologia i les universitats i la recerca van integrar-se conjuntament al ministeri d’educació. Al maig del 2006, després de l’expulsió d’ERC del Govern Maragall, el PSC va replicar a Catalunya el model del PSOE per a Espanya: va suprimir el DURSI i universitats i recerca van ser annexionades al Departament d’Educació. Va ser un tema de debat a les eleccions que seguiren, però finalment no es va ressucitar el DURSI. Amb tot, universitats i recerca abandonaren el paraigua d’educació i s’integraren al sistema d’innovació i empresa.

Tornem, però, a la dependència orgànica d’universitats i recerca a nivell espanyol. Quatre anys després d’haver suprimit el ministeri de ciència i tecnologia per integrar-les a l’univers de l’educació, el Govern del PSOE va fer una mena de retorn al model PP amb la creació del Ministeri de Ciència i Innovació (MICINN), on hi va integrar universitats i recerca. No ha durat ni un any. Pendents dels cadàvers de Solbes i Magdalena Álvarez, poca gent ha plorat l’amputació que ha sofert el MICINN -jo sí- que ha perdut les competències d’universitats (que tornen al ministeri d’educació) mentre mantenia les de recerca… Si tenim en compte que les universitats duen a terme el 60% de la recerca que es fa a l’Estat espanyol, és una decisió que em costa d’entendre. I, sobretot, em costa d’entendre tanta anada i vinguda, tant fer per després desfer. Fa la sensació que ni hi ha un model ni –el més preocupant- es pensa que sigui necessari tenir-lo.

Tampoc me’n puc estar de comentar la substitució al capdavant del ministeri de sanitat. Un científic -Bernat Soria- ha estat substituït per una persona amb un marcat perfil polític, Trinidad Jiménez, i no precisament en aquest àmbit. La importància política que el Govern espanyol dóna a les relacions amb Iberoamèrica -que és on aquesta dona ha fet mèrits- ja ha fet prou mal al sistema de ciència i tecnologia espanyol. Aquesta prioritat és la responsable que, contra tota lògica, a l’hora d’implantar l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (Bolònya) el Govern Zapatero s’hagi desmarcat del marc europeu (sistema 3+2, graus de 3 anys i màsters de 2 anys) i hagi optat per assumir com a propi el marc sud-americà (sistema 4+1).

Què més ens espera?