Adam Majó

Xuts a pals

14 de febrer de 2012
0 comentaris

Zona 84

Els nanos de finals dels setantes i principis dels vuitantes vam llegir molts còmics. A vegades ens compraven àlbums, històries senceres dels imprescindibles Tintin i Astèrix l’insípid Èric Castel o el gran Lucky Luke, però normalment eren revistes setmanals o quinzenals on hi apareixien historietes divereses, algunes amb inici i final al mateix exemplar i d’altres fraccionades per entregues. N’hi havia que encara aguantaven d’anys enrera, com l’entranyable TBO o l’excel.lent Hazañas belicas. D’altres, moltes, encapçalades per en Mortadelo y Filemon, partanyien a l’univers Bruguera, repetitiu i previsible, però amb una càrrega d’ironia social indiscutible. I encara quedaven les que miraven a França i a Bèlgica, en català, com el Tretzevents i el Cavall Fort, o en castellà (directament traduït del francès) com l’Spirou, segurament la millor revista de còmic infantil-juvenil que s’ha trobat mai als nostres quioscos. Molts d’aquests nens i nenes (també hi havia publicacions presumptament femenínes, com l’Esther), quan van fer-se més grans, van abandonar els còmic al mateix racó de les golfes que els jocs i les joguines. D’altres van mantenir-hi el contacte gràcies a l’humor més o menys adult i satíric de El jueves. I encara alguns, massa aferrats, potser, als costums de la infància, vam seguir consumint còmic pur, escapista, destinat a transportar al lector ben lluny de la realitat quotidiana. Per sort, aleshores hi havia una bona oferta per escollir, el Vivora, el més gamberro, per ensenyar als col.legues i amagar a la mare, el Cairo, de l’anomenada línia clara, per a lectors amb pretensions, i el  Cimoc i el 1984 ( a partir de l’any en qüestió, Zona 84), amb històries futuristes i fantasioses, molt influïdes pel cinema, la ciència ficció i el catastrofisme nuclear de l’època. Presentaven un futur, el del segle XXI!, caòtic i  Orwellià alhora, on l’alta tecnologia convivia amb la mercantilització de tots els àmbits de la vida, els afectes de les radiacions atòmiques i la embrutiment generalitzat (tot molt Blade Runner).

En moltes d’aquestes històries el món estava governat, mitjançant robots armats, vehicles voladors i pantalles, per una elit que vivia al marge de la resta de la humanitat, en reductes llunyans i protegits per barreres infranquejables. Era un pronòstic excessivament pessimista, segurament sí, però veient l’evolució en els condicions de vida de la gran majoria d’habitants del planeta i com, paral.lemaent, a determinades zones de la Terra, a la costa del Golf Pèrsic, per exemple, s’hi construeixen  paradisos artificials, illes privades des d’on els poderosos poden controlar les seves inversions arreu del món, rodejats de bellesa natural i de caríssimes obres d’art,  sense haver de veure, ni al passar amb el cotxe per anar a la oficina, les conseqüències reals de les seves decisions, no puc evitar record-me d’aquells vells Zona 84 de quan anava a l’Institut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.