Adam Majó
Xuts a pals
Fum verd
i Vic per veure qui és la capital d’una cosa anomenada Catalunya central que ni
tant sols està clar que existeixi, el cert és que si observem el país i la
ciutat des d’una perspectiva una mica més àmplia, de seguida ens adonem que
Manresa és, ara ja, una part més de la mega-ciutat Barcelona. Ens agradi o no,
el cert és que mirem, cada cop més, a la capital i aquest, em temo, és un camí
sense marxa enrera. No obstant això, Manresa manté encara algunes característiques
que la diferencien, en positiu i en negatiu, de les ciutats de l’àrea metropolitana estricte. Entre els
trets distintius negatius, el primer és, sens dubte, la mala comunicació en
transport públic amb la resta de la regió. La regularitat, rapidesa, oferta i
qualitat del servei de bus i ferrocarril que arriben a la gran majoria de
municipis inclosos a la xarxa de Rodalies és molt millor que aquí. Entre les
avantatges de Manresa, en relació a ciutats de dimensions semblants, hi ha,
sobretot, la desconnexió física amb el continu urbà metropolità. Vinguis d’on
vinguis, per arribar a la ciutat has de creuar, inevitablement, espais naturals
i agrícoles. De fet, Manresa disposa encara d’un entorn verd que funciona, o
podria funcionar, com un gran parc urbà. És l’anomenada Anella verda, que
hauria de rodejar la ciutat i que inclouria, de Sud a Nord i en el sentit de
les agulles del rellotge, Can Poc oli, la Riera de Rajadell, el passeig del
Riu, la Zona esportiva del Congost, el Suanya, la llera del Cardener, l’espai
agrari del Poal, el parc de la
Séquia i l’Agulla, Viladordis, un tram del Llobregat, a les anomenades Valls
del Montcau, i l’aiguabarreig dels dos rius.
L’Ajuntamnent de Manresa ja fa
temps que s’ha fet seva aquesta idea i
organitza trobades per parlar-ne, edita propaganda i des de l’equip de
govern se’n omplen la boca sempre que poden. Malauradament, i per això el títol
de l’article, d’accions concretes per salvaguardar els espais que formen
aquesta anella verda, per a millorar-ne l’accessibilitat, el manteniment i la
neteja, ben poca cosa. Posem-ne 7 exemples concrets: 1. Aquest ajuntament ha
acceptat que es faci una carretera que ha d’unir l’eix transversal i el
diagonal (el que ve d’Igualada) just per damunt del meandre de la Riera de
Rajadell, en un dels indrets més bonics i ben conservats del municipi. 2. La
zona esportiva del Congost, que havia de ser un parc, es convertirà en una mena
de polígon dedicat a l’esport, amb més edificis, més aparcaments i un nou
carrer ample que reduïrà encara més el poc espai lliure existent. 3.Les zones
agrícoles del Poal i Viladordis, cada cop més reduïdes, estan considerades
legalment d’especial protecció, però aquesta categoria, que queda molt bé
sobre el paper, no es tradueix en res concert i encara no s’ha fet cap pla que
garanteixi la continuïtat i la
dignitat d’aquests espais. 4. Le Marcetes, un bosquet on els manresans hi ha
anat a berenar des de fa segles, està tancat perquè l’ajuntament no ha estat
capaç d’arribar a un bon acord amb la propietat. 5. Tampoc s’ha fet res per
eliminar les barreres urbanes que separen la ciutat del seu entorn verd, com la
perillosa carretera a la que va a parar el Pont vell i que és pas inevitable si
es vol arribar a la Torre de santa Caterina i al tram final de la riera de Rajadell.
6. L’andreça i el manteniment de les àrees peri-urbanes de la ciutat no
s’inclou en el contracte amb les empreses que fa el servei de neteja i
jardineria urbanes i es realitza de forma esporàdica i deficient. 7. La
regeneració del Passeig del riu, una
de les eternes assignatures pendents de la ciutat, estava pendent d’una
subvenció europea –els anomenats fons FEDER- que finalment no arribarà, i com
que des de la casa gran no tenen pla B,
sembla que es quedarà uns anys més al calaix… Per això diem que venen
fum, verd, però fum al cap i a la fi.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bé, Adam, per tracar aquest tema.
En el llistat d’exemples jo hi afegiria el futur polígon que promou la Caixa i que ara està empantanegat.
Aquest polígon, junt amb el nus del Guix, i el polígon nou que Sant Fruitós ha fet a tocar de la Roselada, fan que el concepte “anella” no només sigui fum, sinó del tot inviable, és a dir, en el millor dels casos podrem preservar la resta, però no podrem tencar l’anella per aquesta banda.
Quan penso això em ve al cap el record que tinc de Praga.
Fa molt anys que hi vaig anar, i no sé si haurà canviat gaire.
Però el que en recordo és un nucli antic separat, ben separat, d’uns barris dormitori, molt ben connectats amb el centre amb transport públic.
És clar que Manresa no és Praga.