Adam Majó

Xuts a pals

13 de juny de 2013
0 comentaris

No és moment d’ambigüitats

L’any 1987, dos anys després s’assumir el càrrec de President Executiu de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, Mikhaïl Serguèievitx Gorbatxov iniciava una serie de reformes conegudes com a Perestroika que s’estendrien a tot l’anomenat bloc socialista. Tant és així que al cap de molt poc temps, l’any 1989, queia un dels símbols aparentment indestructibles de la guerra freda, el mur de Berlin, i un parell d’anys més tard aconseguien la Independència primer les repúbliques bàltiques i després mitja dotzena més d’antics territoris de la Unió. Finalment, l’endemà de nadal de l’any 1991, s’arriava la bandera roja al Kremlin i la URSS deixava definitivament d’existir. Amb només quatre anys es dissolia un dels imperis més grans i més antics del planeta i s’ensorrava la segona (o primera) potència política i militar del món. Sense entrar a valorar els resultats de tots aquests canvis, el què sembla evident és que quan hi ha voluntat política i condicions més o menys adequades, molts pocs anys, quatre en aquest cas, són suficients per endegar extraordinàries transformacions. Hi ha d’haver, això sí, idees clares i una certa capacitat d’assumir riscos. 

El pacte Mas–Zapatero per retallar l’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya és de l’any 2006 i coincideix amb la primera manifestació massiva a favor del dret a decidir convocada per la PDD. La primera consulta per la Independència, la d’Arenys de Mar, és de l’any 2009 i la sentència del TC retallant encara més l’Estaut, aprovat aquest cop en referèndum, és de l’any 2010, igual que l’enorme manifestació del 10 de juliol que portava per lema Som una nació, nosaltres decidim. Finalment, com recordareu perfectament, la manifestació més multitudinària que s’ha vist mai pels carrers de Barcelona és del mes de setembre de l’any passat, del 2012. Tant si comptem l’inici de la crisi de l’autonomisme i l’esclat de l’independentisme a partir del 2006, del 2009 o del 2010, el què és segur és que ja han passat prou anys i prou coses com perquè allò que ja és un clam, arribar democràticament a la Independència, es pugui fer efectiu. Tots els passos i gestions necessàries ja s’han fet o es poden fer mentrestant i posteriorment. Processos molt més complicats, com la fusió de les dues Alemanyes, o semblants, com la separació entre Txèquia i Eslovàquia, es van fer amb molt menys temps. No és un problema de tenir més o menys pressa sinó de responsabilitat i coherència amb allò que s’ha promès. L’hora de les ambigüitats i els ajornaments ja ha passat i els partits que pretenen governar sense ensenyar el full de ruta seran castigats a les urnes. De fet, si no anuncien aviat data i pregunta de la consulta, creurem que més que buscar el moment oportú per fer-ho, el què estan buscant és el moment més adequat per desdir-se’n.

I sí, la necessitat de concretar i aclarir el missatge independentista val per tothom, també per la CUP.

Catalunya, Suècia i Rugby
17.02.2010 | 7.39
Espanya en perill
22.05.2018 | 4.17
Ser més i tirar pel dret
30.11.2017 | 11.18

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.