Adam Majó
Xuts a pals
Perdre-ho tot
Un vell amic m’explicava l’altra
dia el què els havia passat als seus ex-sogres.
arribar a Sant Joan de Vilatorrada ara fa molts anys i s’hi van fer una caseta
senzilla a base d’estalviar i treballar molt. El cas és que l’any 2007 es van
decidir a parlar amb el banc per saber quines possibilitats tenien, ells també,
de participar en l’eufòria compradora (de pisos i cases) que s’estenia pel
país. Tot foren facilitats. En una oficina impecable, un senyor que portava
corbata i els parlava de vostè els va enviar un taxador, que també portava
corbata i també els parlava de vostè, a valorar la caseta, i els va fer una
sensacional proposta. Podien comprar-ne una de nova, posant d’entrada el que
segur que els donarien per la vella.
Com que hi havia un pis que ja els agradava, el millor seria comprar de
seguida i vendre la vella amb una
mica més de calma, per treure’n el millor preu possible. Per fer-ho encara més
fàcil, començarien pagant com si ja haguéssin venut la caseta i només en el cas
que tardéssin més de dos anys a vendre, es replantejarien la quota mensual.
Tot semblava fatàstic, fins que
es va sentir un espetec, el de la
bombolla immobiliària, i aquests senyors ja havien signat la hipoteca però
encara no havien obtingut els milions pronosticats de l’antiga residència. Van
passar els dos anys i l’entitat bancària els reclamà que entreguessin l’entrada
pactada o que fessin front al
conjunt del deute, que es mantenia inalterable malgrat que les dues propietats
valien, ara, molt menys. No podien fer front a la quota de la hipoteca sencera,
però tampoc podien fer marxa enrera perquè el nou pis ja no es podia vendre
pel preu que l’havien comprat. Només hi havia una solució possible, el
banc els cancel.laria el crèdit, però, a canvi, s’havia de quedar bens d’un valor de mercat semblant,
concretament les dues cases, la nova i la vella. A fi d’evitar mals majors, els
ferien un contracte de lloguer perquè poguéssin seguir vivint a la caseta de
Sant Joan, la de tota la vida.
M’explicava, aquest amic, que els
seus sogres encara no entenen què els ha passat. Tenen la sensació que els han
enganyat, i tenen raó. Perquè si amb tècniques publicitàries i ensabonant-me
una mica em fan comprar una camisa que no necessito ni em va bé de pagar, la
culpa potser és meva, per deixar-me entabanar, però si parlem de necessitats
bàsiques, com l’habitatge, i del resultat de tota una vida de treballar, aquí
determinades tècniques de venda ja no són acceptables. Els bancs, i les
caixes!, han fent veure que el què estava passant, la bombolla immobiliària, era
normal i que tot-hom podia doblar o triplicar el seu patrimoni d’un dia per
l’altre. Ells, els directius d’aquestes entitats, i els governants responsables
de regular aquest mercat, sabien que això no era possible i que tard o d’hora
molta gent ho perdria tot.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… una més de les moltes històries d’un passat recent.
En el cas dels professionals de l’especulació, les pèrdues en aquest mercat, les assumeixen com una inversió més: de vagades es guanya molt i d’altres es perd. En la diversitat de la inversió és on troben l’equilibri.
No ha estat així amb les famílies treballadores, modestes. Molts, perseguien una qualitat de vida millor, com podia ser aquest cas, però d’altres, han provocat verdaders drames familiars. Perquè tothom es veia en cor de treure’n suc…
Arribat el moment en que els bancs han tret les espases, la lletra menuda dels contractes, la que no està a l’abast de l’enteniment de tothom…
Se’n podria escriure moltes històries i molt més “sagnants”… tard o d’hora, algú incorporarà al diccionari de sinònims: BANCS = SANGONERES