Adam Majó
Xuts a pals
La república de les bones infraestructures
Personalment estic a favor de la Independència de Catalunya (o dels Països Catalans) fins i tot encara que no comportés altres canvis socials o polítics. Només que servís per canviar banderes i passaports, ja m’interessaria. Dit això, em sembla poc probable que les coses vagin per aquí, primer perquè només que la presa de decisions (i el finançament corresponent) es quedés aquí en lloc d’anar-se’n Madrid ja faria que res no fos exactament igual. En segon lloc, perquè estic convençut que una societat crítica i mobilitzada com la catalana aprofitarà la sotragada que representa la creació d’una nova República per qüestionar moltes de les inèrcies i les estructures socials, econòmiques i polítiques actuals.
En aquest sentit, des de l’ANC han endegat una campanya anomenada Fem Futur amb la intenció de projectar en la independència transformacions positives en àmbits diversos i han decidit dedicar aquest primer mes del 2017 a reflexionar sobre les infraestructures de transport. Des de Manresa i el Bages aquest no és un tema secundari sinó que ocupa un espai central en el debat públic. Un debat que sol centrar-se, lògicament, en la relació no prou ben resolta entre l’anomenada Catalunya Central i el què coneixem com a regió metropolitana. Una qüestió que va lligada a la resolució un dubte existencial encara no afrontat de forma satisfactòria. Així, hi ha qui encara pensa que el país és una mena de trencaclosques amb 6 o 7 blocs equiparables i que un d’aquests, la Catalunya Central, és un espai autònom i autocentrat que necessita una bona connexió amb l’espai veí situat a l’entorn de Barcelona. Si aquest fos el cas, les relacions entre una regió i l’altra serien intenses però discrecionals i amb una carretera grossa n’hi hauria prou. D’altres, en canvi, veiem el país com un sol organisme, amb un centre tant evident com excessiu situat a la Plaça de Catalunya de Barcelona i amb diverses corones metropolitanes. En aquest esquema, Manresa i el Bages, lluny de ser la perifèria d’aquesta gran xarxa, en serien un node relativament proper al centre i -amb el permís de la serralada pre-litoral- part integrant indiscutible d’aquesta gran metròpoli del sud d’Europa.
A partir d’aquest plantejament, ens caldria trobar solucions pròpies del segle XXI a la mobilitat metropolitana que tinguin en compte que el sol (abans amb accent) és un recurs escàs i preuat, que res –repeteixo, res- no es pot fer sense tenir en compte el canvi climàtic i que la contaminació de l’aire i l’accidentalitat viària causen milers de morts cada any en aquest país. Amb aquesta perspectiva, la resposta és tan evident com senzilla (i relativament barata): dedicar tots els esforços econòmics, tècnics i polítics a l’únic mitjà de transport que dona respostes acceptables a les necessitats i les amenaces plantejades, és a dir, al ferrocarril. I això, ara i aquí, es tradueix en dos objectius concrets: connectar amb el món les mercaderies que genera la indústria de l’alt Llobregat i Cardoner a través del corredor mediterrani i aconseguir que el trajecte en rodalies de Manresa al cor Barcelona baixi dels 45 minuts. Amb el regne d’Espanya no ens n’hem sortir ni tenim perspectives de sortir-nos-en, amb la República catalana tenim una oportunitat immillorable. No la deixarem escapar.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una República amb només dues ambulàncies medicalitzades d’urgències pediatriques al seu territorio no és una república. És un fastic. I una vergonya per qui només sent parlar de la independencia o del procés.
Per a mi, ja s’hi poden quedar a Brussel·les (aviam si s’els encomana alguna cosa bona d’aquelles contrades “puritanes i calvinistes”).
Atentament