Adam Majó

Xuts a pals

2 de novembre de 2017
0 comentaris

Molt a favor del Procés

Ja mai sabrem què hagués passat si l’octubre de 2017 haguéssim anat a totes. No sabem què hagués passat si el divendres 27 a la tarda haguessin arriat totes las banderes espanyoles dels edificis de la Generalitat, començant per la del Palau, si dissabte s’hagués anunciat un paquet de decrets destinats a implementar la República i si, al mateix temps, s’hagués fet una crida a la mobilització general per protegir les institucions i els seus representants polítics. La tensió s’hagués disparat, evident, i ara ja sabem que l’Estat no hagués dubtat en utilitzar la repressió i la violència. Però també sabem que són milers, centenars de milers, les persones disposades a prendre partit per la república encara que això comporti un cert risc per la integritat física o la pròpia llibertat i que, per tant, el desenllaç era difícil de predir. Com deia, però, ja mai no podrem saber si aquesta batalla podíem guanyar-la. Des del Govern van considerar que teníem la raó però no, encara, la força suficient. I potser van fer bé. El cert és que, per molt tocat que estigui, l’Estat espanyol no és, hores d’ara, un estat en fallida, que els aliats externs són els de sempre (bascos, irlandesos, escocesos) i poca cosa més i que la majoria interna és certa i demostrada, però justa, molt justa. En aquestes circumstàncies, sense la lleialtat garantida dels Mossos i amb el feixisme espanyol mobilitzat, el vertigen és comprensible. Mai abans havíem estat en millors condicions per afrontar l’embat decisiu, però seria absurd no admetre que els riscos eren elevats i la victòria gens clara.

No seré jo qui s’atreveixi a dir quina era la decisió correcte en aquells dies difícils, el què si que em veig amb cor de criticar és la manera com es van fer i explicar les coses. Si creien que no érem prou forts per llançar-nos a intentar la ruptura definitiva, s’hagués hagut d’explicar així mateix, sense embuts, enlloc de jugar amb les il·lusions de tanta gent carregant-se el relat sense explicacions alternatives.

Perquè hi havia un relat coherent: demostrarem que som majoria, exercirem aquesta majoria i quan ho fem, travessarem un període més o menys crític però ens en sortirem perquè “ho tenim tot previst i la democràcia és imparable”. I no.

Sigui com sigui, ara caldrà redefinir el relat, fer-lo més cru, menys ingenu, i seguir treballant per ampliar l’extraordinària acumulació de forces feta fins ara. Perquè d’una cosa no té sentit dubtar: el procés és el millor que li ha passat mai a l’independentisme. En menys de 10 anys hem aconseguit que una majoria d’aquest país (principat, cert) no només sigui partidària de la república independent, sinó que tingui més que clara la veritable naturalesa coercitiva de la relació del Regne d’Espanya amb la nació catalana. I no només això, caminant hem fet camí i vuit anys de procés, de mobilització, autorganització i lluita, ens han fet més poble, més col·lectiu, més nació del què abans érem, no només a ulls del món, que també i no és poc, sinó, sobretot, sobretot, per nosaltres mateixos.

Futurologia
10.11.2008 | 11.00
Infanteria
12.09.2017 | 2.04
Impossible
04.11.2013 | 10.28

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.