Adam Majó

Manresa és cinc vegades més gran que Berga i set i mitja més que Solsona. Amb aquests números és lògic que la capital del Bages exerceixi també de centre de gravetat del Berguedà i el Solsonès (i el Moianès…). Si quan parlem de la capitalitat de Manresa ens referim a això i si els límits del què anomenem Catalunya Central són aquests, no ens discutirem, és un fet evident. Em temo, però, que quan determinats portaveus de la ciutat parlen de capitalitat i de  Catalunya Central es refereixen a un projecte força més ambiciós. Una idea que ve de quan Manresa pretenia ser la “quinta” província i que ha derivat en una proposta poc concreta que inclouria dues o tres comarques més i que s’hauria de traduir, algun dia, en una nova vegueria. I és per aquí que no anem bé. En primer lloc, perquè aquesta Catalunya Central, entesa com a regió autocentrada i en oposició a l’àrea metropolitana, no existeix ni existirà. I en segon lloc perquè per la gent d’Osona o l’Anòia la ciutat de referència sempre serà Vic i Igualada, i la seva capital supra-comarcal la mateixa que per nosaltres: Barcelona. Aquell vell esquema que dividia el país entre l’Àrea Metropolitana i el “rere país” ha passat a la història i tant a prop d’una de les metròpolis més importants de la Mediterrània i d’Europa no té cap sentit voler articular capitalitats alternatives. De fet, hi ha mapes de les aglomeracions urbanes del món on situen Barcelona entre les que tenen de 5 a 10 milions d’habitants, és a dir, amb nosaltres a dins. La Catalunya ciutat dels Noucentistes és en realitat una Catalunya ciutat de ciutats, una xarxa (perdoneu el tòpic) amb els nodes cada cop més a tocar gràcies a la revolució de les carreteres i el ferrocarril i amb un centre potentíssim situat concretament a la Plaça Catalunya de Barcelona.

Amb aquest panorama, més que competir amb osonencs i anoiencs per acollir oficines descentralitzades de la Generalitat que ens portaran un cert moviment però que no ens convertirà en capital real de res, on hem de dedicar els esforços és a pensar quin paper volem fer en aquesta enorme sistema metropolità del qual formem inevitablement part. Hem de trencar-nos les banyes en aconseguir que aquest racó de món sigui un lloc on valgui la pena viure i treballar, una ciutat capaç d’atreure i retenir persones, iniciatives i projectes. I per fer-ho no hi ha altra opció que reforçar els trets distintius positius de la ciutat (l’anella verda, les dimensions caminables, els serveis públics o la vitalitat cultural) i corregir-ne els dèficits més importants (la mala connexió ferroviària o l’abandonament del centre històric).  Fem els deures, recordem que som al segle XXI i enterrem d’una vegada la vella cantarella de la capitalitat frustrada.