Adam Majó
Xuts a pals
Caminar tranquils pel carrer
Ho diu fins i tot el Fons
Monetari Internacional: la degradació dels serveis públics, la reducció dels
salaris i l’augment de l’atur i la pobresa poden fer augmentar la
conflictivitat social, ja sigui de manera organitzada i més o menys política o,
directament, en forma de delictes contra la propietat, acompanyats, cada cop
més, de violència, i això, afirmen, no és bo per a la recuperació econòmica,
tot el contrari.
XIX intel·lectuals com Dostoievski o Verdaguer denunciaven les injustícies i
els desigualtats socials, no per proposar transformacions profundes en
l’estructura de la societat, sinó tot el contrari, per protegir-la de les
tensions produïdes per aquests mateixes injustícies. L’anomenat estat del
benestar, la intervenció de l’administració per garantir uns mínims de qualitat
de vida per tot-hom, no és només producte de les reivindicacions i la lluita
del moviment obrer, que també, evidentment, ni de la voluntat de donar
resposta, a mitjans del segle XX,
a l’alternativa social i política que representava el
socialisme soviètic, tot i que hi va jugar un paper clau, segur. Determinats
serveis públics i drets més o menys universals són fruit, també, de la reflexió
de sectors de la burgesia, d’arrel cristiana, o no, que entèn que és millor
renunciar a un cert marge de riquesa privada a canvi de pau social.
Dit d’una
altra manera, que val la pena pagar impostos si a canvi pots passejar tranquil
pel carrer, sense por ni vergonya. És una mica el model escandinau, on fins i
tot els més rics estan orgullosos, o ho estaven fins no fa gaire, de viure en
una societat amb uns nivells de pobresa, delinqüència i conflictivitat social
molt baixos, encara que això els representi una pressió fiscal contundent. Però
és que a més, no és tant sols pau
social i consciències tranquil·les el què s’obté dels elevats impostos: les
estadístiques al respecte són concloents, els països amb menys desigualtats de
renda són també els més eficaços i productius.
A l’altre extrem, ja ho sabem,
altres latituds i altres continents, on els rics són molt rics, però molt pocs,
la classe mitja escasseja, l’exèrcit patrulla pels barris més miserables i els
que tenen cotxe propi no és estrany que portin una pistola a la guantera.
En el fons quan
s’està decidint eixugar el dèficit públic retallant prestacions socials i es
vol que l’economia torni a créixer a base de disminuir el cost de la ma d’obra,
els salaris, enlloc d’apujar els impostos als qui encara en poden pagar i
combatre el frau fiscal (les dues coses són possibles si hi ha voluntat
política), el que s’està fent és
posar en perill un determinat model de convivència i de relacions socials, que podria ser
millor, certament, però també pot empitjorar, i molt.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!