Adam Majó

Quan jo era jove, ara fa vint anys,  trobava avorrides i auto-complaents les històres de vint anys més enrera, amb les inevitables corredisses davant els grisos, la malvada brigada político-social i  el mite parisenc. Espero, per tant, no transmetre la mateixa sensació elegíaca i d’exaltació generacional que tant poc m’agradava aleshores.

A finals dels anys 80 no hi havia cap partit al Parlament de Catalunya que utilitzés la paraula Independència de forma desacomplexada. L’ERC de l’Hortalà i d’en Barrera parlaven de confederacions i es mostraven poc satisfets amb la monarquia i la Constitució del 78, però no anaven més enllà. Nacionalistes d’Esquerra, que havia moderat els seus plantejaments per tal d’aconseguir una representació parlamentària que tampoc havia assolit, estava en fase terminal (uns quants van anar a parar a IC i els altres a ERC) i el PSAN, la mare de tot plegat, víctima d’escisions continuades, tampoc passava pels seus millors moments. Malgrat això, arreu del país apareixien adolescents a qui la realitat (la que els posava al DNI) no els casava amb allò que els havien dit a casa, al Cau o a escoles com la Flama (que som una nació). Enlloc de fer com els pares, i viure en la contradicció entre allò que voldríen i allò que “és possible”, la canalla, és propi de l’edat, es negava a acceptar tal fatalitat i mirava de revelar-s’hi com bonament sabia. És així com apareixen multitud de fenòmens juvenils explícitament independentistes, des dels Boixos nois (de l’inici) fins al pre-rock català, passant pels pintors de parets que tant van fer per visualitzar un descontentament que enlloc més no apareixia. És a partir d’uns quants d’aquests grups especialitzats en la pintada nocturna (aviam si els recordo: Els segadors, Almogàvers 2, Serrallongues, RNI, Resistència catalana…) i amb l’ajuda de vells militants vinguts, en aquest cas, de Sant Boi de Llobregat, que es crea al Bages el primer nucli de l’MDT. Cal dir que en aquest pas de l’independentisme juvenil i desorientat  a un de més o menys organitzat i polititzat hi va tenir un paper fonamental l’existència de Terra Lliure, un referent més simbòlic que real, però estraordinàriament potent, capaç d’encarnar la voluntat irredemptista de no acceptar el model polític sorgit del pacte amb el franquisme.

D’un grapat de joves de menys de vint anys, per molt que el gran Toni Casserras s’esforcés a fer les coses bé, no se’n poden esperar miracles: pintades amb faltes d’ortografia o em frases impossibles, batusses amb els fatxes de la comarca,  sectarismes diversos, un cert culte a la violència, menyspreu per les normes bàsiques de seguretat, empanada ideològica, basquitis, cervesisme i tot el què vulgueu. No obstant això, la perseverança, l’oportunitat d’unir la lluita per les llibertats nacionals a la voluntat de transformació social, les primeres victòries (com la fi de la mili després de la campanya per la Insubmissió) i, perquè no dir-ho, l’encert en l’anàlisi, finalment demostrat, d’aquell primer independentisme d’esquerres, han fet que la CUP, hores d’ara, sigui la continuació lògica, millorada i augmentada d’aquell moviment d’esprai i carmanyola dels anys 80. La diferència és que, aleshores, només quatre nanos i en Pedrolo s’atrevien dir-ho en veu alta, i ara la reivindicació de la independència és un fenomen majoritari, transversal i intergeneracional.