Adam Majó

Xuts a pals

22 de febrer de 2014
0 comentaris

S’ha de fer, es pot fer i es farà

La consulta del 9 de novembre es farà, no ho dubteu, perquè s’ha de fer i perquè es pot fer; perquè així ens hi hem compormès i perquè tenim capacitat per fer-la, de sobres. Algú dubte que el govern de la Generalitat, amb els dos terços del Parlament, amb centenars d’ajuntaments, amb l’ANC i Òmnium Cultural, amb un bon gruix d’entitats de tota mena i amb milions de persones disposades a mobilitzar-se tenen capacitat humana i tècnica per fer una consulta sobre el tema que sigui amb totes les garanties democràtiques? Si volem fer una cosa tan senzilla com una consulta, res ni ningú no ho podrà evitar. Bé, sí, ho poden impedir amb l’ús de la força, és clar, amb una intervenció més o menys violenta. En aquest cas, però, haurien guanyat una batalla, la de la consulta, però haurien perdut definitivament la guerra, la credibilitat democràtica del Regne d’Espanya s’acabaria d’ensorrar i el procés cap a la independència arribaria al punt de no retorn. Així les coses, queda només una opció per barrar el pas al dret a decidir: que nosaltres mateixos ens en desdiem. Però qui, hores d’ara, es podria fer enrera? La gent, que es mobilitza de forma progressivament massiva des d’aquella manifestació de juliol del 2010? Les entitats compromeses? L’ANC? No, arribats a aquest punt, els únics que podrien deixar-se espantar són el govern o la majoria parlamentària, els polítics, en definitiva. Aquests són els únics que podrien acabar cedint davant les pressions insistents que estan fent determinats sectors poderosos tan de dins el país com de fora. Per això és als partits polítics a qui cal vetllar de més a prop en tot aquest procés. És a ells a qui cal exigir fermesa i coherència, no només per fer alguna mena de consulta-enquesta que faci bullir l’olla del conflicte institucional, sinó per convocar un veritable referèndum d’autodeterminació com el d’Escòcia d’uns dies abans i com tants altres que s’han fet al món. Un referèndum amb un cens homologable, amb observadors internacionals – si Espanya veta els de Nacions Unides, hi ha altres personalitats i institucions disposades a venir- i amb caràcter vinculant, per descomptat, com no es pot ser d’altra manera quan l’opinió del poble s’expressa amb totes les garanties democràtiques.

Que tot això comportarà un cert grau d’enfrontament amb l’Estat i d’insubmissió al marc legal actual i a previsibles sentències judicials? Per descomptat, però ja ho sabíem, oi? O és que algú es pensava que aquella constitució aprovada sota l’amenaça del retorn a la dictadura, amb en Franco encara fresc a la tomba i els militars vigilant de prop permetria que la darrera paraula de tot no la tingués Madrid (concepte, no ciutat, que diu aquell), que facilitaria que les diferents nacions de l’estat poguéssin escollir lliurement com i amb qui volen governar-se? Serà una desobediència anunciada i, per tant, tranquila, massiva i raonada.

Una qüestió personal
16.01.2020 | 10.34
Ròtules urbanístiques
20.07.2019 | 8.33
Si ho diu la Míriam Ponsa…
12.09.2014 | 10.03

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.