Adam Majó

A Manresa i la seva àrea d’influència també tenim històries d’èxit col·lectiu. Projectes que van començar amb una sabata i una espardenya, i en els quals inicialment només creien els quatre que els impulsaven, que semblaven condemnats a  la  subsidiarietat, la feblesa i la provisionalitat, però que han acabat sent forts, referents i de llarga durada.

Projectes com AMPANS, que va començar recollint ampolles buides de xampany per finançar una vida menys complicada per a les persones intel·lectualment discapacitades i les seves famílies, i que ha acabat sent una entitat potentíssima no només a nivell assistencial sinó també des d’un punt de vista econòmic i laboral. O la gent de la DO Pla de Bages, la gent del vi, que en només dues dècades han aconseguit convertir una comarca que era sinònim de vi de taula bé de preu en un imprescindible de qualsevol carta de qualitat. O la FUB, que en lloc de conformar-se en deslocalitzar quatre classes den magisteri o infermeria perquè la gent de Manresa i comarca no haguessin de desplaçar-se a Bellaterra, va optar per construir un campus propi que atragués joves d’arreu del país i de més enllà. O aquest mateix diari que teniu a les mans, que va començar a partir d’aportacions voluntàries en un piset a sobre el Puerto Rico  i que ha acabat sent el diari més potent de tots els que s’editen en ciutats que no donen nom a cap província i en referent indispensable (malgrat el daltabaix digital) per a qualsevol que vulgui saber què hi passa en això que en diem la Catalunya Central. Projectes, tots aquests,  que no haurien estat possibles sense el grup de persones que han tingut al davant en cada moment de la seva curta o llarga història, però que tampoc haguessin arribat on són ara sense la complicitat i la col·laboració d’una gent, al d’aquestes comarques, menys escèptics i pessimistes del que ens pensem.

Ara que aquests projectes ja són institucions consolidades podrien fàcilment tancar-se en la seva bombolla i limitar-se a treure diaris, a donar classes, a fer vi o a atendre els seus usuaris. Però no ho fan, perquè saben que seran entitats fortes en la mesura que l’entorn també ho sigui i que això difícilment passarà sense que ells agafin responsabilitats més enllà de la seves obligacions estrictes tot. Saben que han de fer de germà gran, que agafa de la mà al petit fins que aprèn a caminar sol, i que han d’implicar en altres projectes i iniciatives que ara són petites i fràgils, com eren ells fa 20, 30 o 50 anys, però que algun dia, amb la complicitat de tots, també esdevindran referents inqüestionats. M’estic de posar els exemples que tinc al cap perquè em sabria greu deixar-me a ningú però permeteu-me que escombri una mica cap a casa i digui que estic convençut que trobarem la manera perquè aquests quatre agents, com molts altres, participin activament en un dels projectes col·lectius més excitants i potents dels que tenim plantejats com ciutat i, si m’ho permeteu, com a comarca i com a regió central: situar el Centre Històric de Manresa al mapa dels llocs on val la pena venir i quedar-s’hi.