Adam Majó
Xuts a pals
31 d'octubre de 2009
17 comentaris
Quan falta?
Arran de l’esclat d’iniciatives a
favor de l’Estat propi i, sobretot, desprésde l’èxit de les consultes populars
iniciat a Arenys de Munt, s’ha introduït en l’univers independentista un nou i
estimulant debat, el del timing, la temporalització del procés. Per una banda hi
ha els immediatistes, els que consideren que l’Estat (o els estats ) són un tigre
de paper i que la independència s’assolirà aviat, molt aviat, al
voltant del 2014, per exemple. A l’altre costat, els realistes, o pessimistes, que
ens recorden constantment la fortalesa dels nostres enemics i ens adverteixen
contra les presses i les eufòries excessives. Personalment, alhora de fer
propostes polítiques, sempre m’ha semblat molt més útil una cert excés
d’optimisme, de confiança en les pròpies possibilitats, que massa cautela. De
fet, per posar alguns exemples històrics paradigmàtics, poca gent pensava, els
anys immediatament anteriors, que la República es proclamaria l’any 31 de
manera tant ràpida i senzilla, que el mur de Berlin i la Unió Soviètica
s’esvairien la velocitat que ho
van fer o que seria possible una República Sud-africana unida en que tots els
ciutadans fossin iguals davant la llei. Hi ha moments en que la història s’accelera i ho sol fer sense previ avís, o donant senyals prou
difícils d’interpretar. Val la pena, per tant, treballar sempre com si la
propera fos la bona, com si estiguéssim de veritat a les portes, no fos cas que
deixéssim passar la oportunitat.
favor de l’Estat propi i, sobretot, desprésde l’èxit de les consultes populars
iniciat a Arenys de Munt, s’ha introduït en l’univers independentista un nou i
estimulant debat, el del timing, la temporalització del procés. Per una banda hi
ha els immediatistes, els que consideren que l’Estat (o els estats ) són un tigre
de paper i que la independència s’assolirà aviat, molt aviat, al
voltant del 2014, per exemple. A l’altre costat, els realistes, o pessimistes, que
ens recorden constantment la fortalesa dels nostres enemics i ens adverteixen
contra les presses i les eufòries excessives. Personalment, alhora de fer
propostes polítiques, sempre m’ha semblat molt més útil una cert excés
d’optimisme, de confiança en les pròpies possibilitats, que massa cautela. De
fet, per posar alguns exemples històrics paradigmàtics, poca gent pensava, els
anys immediatament anteriors, que la República es proclamaria l’any 31 de
manera tant ràpida i senzilla, que el mur de Berlin i la Unió Soviètica
s’esvairien la velocitat que ho
van fer o que seria possible una República Sud-africana unida en que tots els
ciutadans fossin iguals davant la llei. Hi ha moments en que la història s’accelera i ho sol fer sense previ avís, o donant senyals prou
difícils d’interpretar. Val la pena, per tant, treballar sempre com si la
propera fos la bona, com si estiguéssim de veritat a les portes, no fos cas que
deixéssim passar la oportunitat.
Dit això, hi ha una qúestió que
entenc que des de l’Esquerra independentista hauríem de repensar. Quan la
independència semblava un objectiu llunyà, quimèric gaire bé, casar-la a un altre objectiu difícil i
ambiciós, el socialisme, no presentava contradiccions estratègiques
substancials. Treballàvem a llarg termini i tot era possible. Però si les
perspectives canvien i la independència s’avança, caldrà re-formular alguns
elements de l’estratègia. Potser la simultaneïtat dels dos objectius deixarà
de tenir sentit, però això no ens hauria de fer renunciar, a nosaltres no, a
aprofitar el canvi d’estructures polítiques i de correlació de forces que
representa la independència, per a introduïr una serie de canvis en la
societat, que si bé no tindrien l’abast i la profunditat que pensàvem, si que ens permetria assolir
alguns avenços socials remarcables. No seré jo qui ara en cinc minuts i en
aquest humil bloc es posi a fer el llistat exhaustiu de mesures, però, per situar al
lector, se m’acudeix que la desmilitarització del territori (inclosa la sortida de
la OTAN), la generalització d’una renda bàsica per tot-hom, el tancament de les
centrals nuclears, l’extenció dels drets polítics a tot-hom o la intervenció
pública sobre la propietat immobiliària, en podríen formar part.
entenc que des de l’Esquerra independentista hauríem de repensar. Quan la
independència semblava un objectiu llunyà, quimèric gaire bé, casar-la a un altre objectiu difícil i
ambiciós, el socialisme, no presentava contradiccions estratègiques
substancials. Treballàvem a llarg termini i tot era possible. Però si les
perspectives canvien i la independència s’avança, caldrà re-formular alguns
elements de l’estratègia. Potser la simultaneïtat dels dos objectius deixarà
de tenir sentit, però això no ens hauria de fer renunciar, a nosaltres no, a
aprofitar el canvi d’estructures polítiques i de correlació de forces que
representa la independència, per a introduïr una serie de canvis en la
societat, que si bé no tindrien l’abast i la profunditat que pensàvem, si que ens permetria assolir
alguns avenços socials remarcables. No seré jo qui ara en cinc minuts i en
aquest humil bloc es posi a fer el llistat exhaustiu de mesures, però, per situar al
lector, se m’acudeix que la desmilitarització del territori (inclosa la sortida de
la OTAN), la generalització d’una renda bàsica per tot-hom, el tancament de les
centrals nuclears, l’extenció dels drets polítics a tot-hom o la intervenció
pública sobre la propietat immobiliària, en podríen formar part.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gloria i honor al camarada Honecker!
Sense l’OTAN no hi ha independència perquè és el paraigües que evita que ens enviïn els tancs de Madrid. I l’extensió els drets polítics a tothom pot fer augmentar els partits espanyolistes.
la fotografia d’Erick Honecker, primer secretari del Partit Socialista Unificat d’Alemanya-SED, i president de la República Democràtica Alemanya-RDA.
Pere
Per començar la simultaneïtat no és el que es defensa quan es du que són objectius indestriables, a veure si deixem de simplificar tant.
Abans de parlar de canvis sorpresa que ens duràn demà mateix la independència, i dir que cal pujar al tren deixant algunes maletes, encara que siguin les que duen la part mé simportant de l’equipatge, (com recorda el procés de liquidació de l’independentisme del 89-95, això) i coses d’aquestes, qualsevol moviment que vulgui treballar per una societat més justa, ha de defensar de forma clara i coherent els interessos de la classe treballadora.
A partir d’aquí ja parlarem de com avancem dia a dia cap a una societat nova, alhora que cap a l’alliberament nacional, segons els esdeveniments polítics.
Com m’agrada que comencem a tenir debats interessants i útils. Aquí hi ha diverses qüestions barrjades que haurien de ser aclarides (entre preguntes teves i qüestions que han sortit a les respostes).
a. És evident que el concepte de simultanietat entre independència i socialisme no vol dir el fet d’aconseguir totes dues coses alhora sinó el fet de qui ens havia de conduir cap a la independència política només podien ser les classes populars. I aquí es planteja un debat encara més interessant i contradictori. O canvia molt el curs de les coses o aquesta premisa sí que es demostrarà completament falsa. I aleshores, què haurem de fer? Quan passi a ser la burgesia petita i mitjana la que controli el procés, què farem? Oposar-nos-hi? Donar-hi suport “extern”? Fotre’ns-hi per intentar influir-hi?
b. I a part de quin sigui el subjecte social que condueixi aquest possible procés, és evident que caldrà plantejar-se si aquest nou escenari (en cas d’obrir-se) planteja, per si mateix noves oportunitats per als defensors d’un model social just, diferent del capitalisme, o no. Si les plantegés, per mi és obvi que la nostra opció hauria de ser la de l’Adam.
c. El que sí que és una contradicció profunda que tindrem, tal i com apunta en Miquel és el tema del vot dels nouvinguts. Com a mínim fins ara, tampoc ens calia plantejar les coses des d’una perspectiva gaire realista, però ara, que sembla que això és a prop també, caldrà veure com reaccionem. Per mi és obvi que hi tenen tot el dret, peròal que no tenen dret és a obstaculitzar aquest procés històric que és al que, tal i com apunten totes les enquestes, ells s’apuntaran, per activa o per passiva. No ens enganyem, el marc de referència majoritari és l’espanyol, molt més majoritari que entre la població immigrada espanyola. Tot i que a pobles petits o mitjans pugui ser diferent.
Doncs això, que m’alegro que hi hagi més gent que entengui que l’estratègia política és per força una matèria en constant reformulació, precisament perquè està vinculada a una societat que és, per definició, viva i canviant. I la demostració de que el nostre discurs necessita una certa adaptació al segle XXI és l’equilibri, conceptualment tant complicat, que fa en Miquel quan diu que la indestriabilitat no implica simultaneïtat. Jo encara hi rumïo.
Merci a tots pels comentaris.
Algunes fal·làcies que corren per internet i que m’agradaria rebatre:
“La OTAN i els Estats Units seran els nostres aliats”:
impossible, senyors, impossible. A no ser que Espanya es converteixi en un califat d’Al-Qaeda, Espanya és i serà un aliat incondicional dels EUA i la OTAN, com ho ha estat des dels anys 40-50 amb tot tipus de governs (Franco, un PSOE quasi-marxista el 1982, PP…).
“Primer el Principat i després la resta de Països Catalans”:
no hi ha cap cas consumat a Europa de reunificació de dues parts d’una nació perquè primer una ha accedit a la independència i després, al cap d’un temps, hi ha accedit l’altra. L’únic que s’hi pot apropar és el cas irlandès; fa quasi 90 anys que estan batallant per a reunificar-se i encara no ho han aconseguit. I si han assolit la independència del 75% del territori, i han continuat batallant per l’altre 25% és perquè sempre, sempre, han reclamat la integritat de l’illa. No hi havia ningú, abans de la independència i les negociacions, que ja a priori comencés a renunciar a parts del territori nacional.
“Ara és el moment, ho toquem amb els dits”:
2007: una onada d’indignació recorria Catalunya perquè l’estat ens maltractava, els trens no funcionaven i la llum se n’anava a ple estiu. Culminat tot plegat amb una mobilització “quasi com la de l’Onze de Setembre del 77”! Dos mesos després, eleccions generals i el PSOE treu els millors resultats de la història al Principat. No hase falta dessir nada más.
“Sou uns petitburgesos perquè només feu un referèndum per la independència i no feu cap referèndum pel socialisme”.
El socialisme no s’instaura amb un referèndum. Si algú ha seguit mínimament els processos llatinoamericans dels darrers anys, veurà que el guió és sempre el mateix: conquesta del poder per la via electoral, mesures favorables a les classes populars, consolidació del poder polític, refrendament d’una Constitució amb tints socialistes, desenvolupament de la Constitució amb decrets socialitzants.
Aquí primer cal aconseguir la independència (que només s’aconseguirà si hi som nosaltres a davant, no perquè siguem més guapos i bemparits, sinó perquè la geopolítica actual només possibilita un procés independentista si va acompanyat d’un subvertiment de l’ordre establert, i les classes dirigents no poden autosubvertir-se a elles mateixes). I un cop aconseguida la independència, iniciar un procés constituent de construcció d’un edifici legal que permeti la gradual construcció de fórmules socialistes.
“Això dels referèndums situa Catalunya en un procés imminent d’independència”:
Sí, això mateix deurien pensar al Quebec als anys 60. Encara és hora que guanyin un referèndum. I el mateix val per Escòcia, que tampoc no té prohibit el dret a convocar referèndums i de moment el màxim que ha aconseguit ha estat que
El meu dubte:
Quan s’hagin fet els referèndums, i el moviment es vagi diluïnt com un terròs de sucre,
Quan a les autonòmiques, per les meravelles de la llei electoral, els 2-3 diputats de Reagrupament hagin de compartir grup mixt amb Ciutadans i/o UPyD, i ERC hagi baixat de 21 a 15 diputats,
Quan Laporta, sis mesos després de deixar la presidència del Barça, pinti zero políticament,
Quan CiU hagi recuperat la presidència de la Generalitat i el PP la del govern espanyol,
Què passarà amb tota la gent que s’ha cregut que això és imparable, que el catalanisme en pes s’ha convertit a l’independentisme? De quina magnitud serà la decepció?
No m’agradaria que es pensés que infonc derrotisme ni molt menys, sinó que crec que hem de calibrar en la justa mesura la posició que actualment ocupem. Que estem començant a caminar, que queda molt i que el camí no és gens fàcil. I que tenim grans mancances, la primera de les quals és la manca de pes i consistència d’un sindicalisme independentista -eina absolutament imprescindible.