Adam Majó

Xuts a pals

28 d'agost de 2019
0 comentaris

De naufragis, migracions i nosaltres

Permeteu-me una frivolitat prèvia. Dues de les formes de demanda d’auxili més habituals, May day i SOS, provenen del món mariner i  tenen un origen etimològic curiós. La primera és l’adaptació fonètica (que no semàntica) a  l’anglès de l’expressió francesa m’aide! (ajudeu-me!) i la segona, l’acrònim de Save Our Souls! (salveu les nostres ànimes!).

Dit això, vaig a l’actualitat i us porposo un parell o tres de valoracions entorn a la (llarga) crisi humanitària que estem vivint al Mediterrani arran dels naufragis d’embarcacions que de forma precària intenten arribar a Europa. La primera lectura no admet discussió, perquè el dret marítim Internacional i un mínim sentit moral així ho determinen: rescatar, auxiliar un nàufrag no és una opció, és una obligació, no només de l’embarcació que té la possibilitat de fer-ho sinó també del port segur més proper.  En aquest sentit, els vaixells que, podent fer-ho, no rescaten i els estats que posen pegues o impediments a aquests rescats cometen un delicte d’omissió del deure d’auxili. En segon lloc, però amb la mateixa lògica, els estats de la UE i la instància que els agrupa, el Consell Europeu, tenen la obligació de posar en funcionament la flota professional de salvament que reclama Metges Sense Fronteres. Dit això, tots sabem que hi ha una forma molt més barata, segura i lògica de salvar vides al Mediterrani (i per acabar, de passada, amb les anomenades màfies) i aquesta no és altra que permetre als viatgers accedir a documents tant normals com un bitllet de ferri o d’avió i un permís d’entrada.  Si no ho fem així, si ens limitem a recollir nàufrags i portar-los a ports europeus, estarem llençant un pervers missatge: Entrada reservada a aquells que es juguen la vida (i tenen la sort de no perdre-la).

El debat sobre els morts a la Mediterrània és urgent i dramàtic, evidentment, però el que ens hauria de preocupar i ocupar és l’altre, el de les migracions. I aquí només hi ha dos camins: O ens desentenem del destí dels milions d’éssers humans que no han tingut la mateixa sort que nosaltres i gestionem la immigració i les relacions polítiques i econòmiques amb els països d’origen en funció única i exclusivament dels interessos immediats de les nostres economies, acceptant només migracions seleccionades (metges, cuidadors i temporers, per exemple) i aprofitant la corrupció i la precarietat de determinats governats per imposar-los tractats comercials injustos i socialment devastadors. O entenem que el destí de la humanitat és un de sol i que, per tant, cal avançar (a bon ritme) cap a un món sense fronteres (que no vol dir sense països) i un entramat de relacions econòmiques i polítiques condicionat, sempre, pels principis descrits a la Carta dels Drets Humans de NU.

Si optem per això segon, si ens proposem aixecar barreres i, paral·lelament, prioritzar la perspectiva social i democràtica alhora de concretar les nostres (d’Europa) relacions comercials i polítiques amb la resta del món, les conseqüències immediates (sobre el PIB, els pressupostos públics o l’estabilitat social) poden no ser senzilles de gestionar, però a la llarga hi sortirem guanyant. Si, en canvi, optem per tancar-nos, per protegir la “nostra” riquesa i benestar de forma egoista i insolidària, potser d’entrada ens en sortirem, però contribuirem a fer del món un lloc pitjor, menys estable, més violent, i això, tard o d’hora, ho pagarem molt més car.

Spanien
11.09.2009 | 1.39
Cent-cinquanta anys
30.06.2009 | 10.08
L’Església no paga IBI
15.05.2013 | 9.35

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.