Adam Majó

Xuts a pals

6 de febrer de 2010
11 comentaris

El més jove de l’MDT, el més vell de la CUP.

L’any 88, diria,  vaig formar part, una mica de
rebot,  del Secretariat Nacional de
l’MDT (sector IPC). Era el membre més jove  del que volia ser la direcció de l’MCAN
i a les reunions no obria boca. Com que tot-hom havia de tenir una funció o
altra, a mi m’encarregaren la reorganització de l’arxiu, a la seu del carrer
Fontanella, tasca a la que vaig dedicar-me amb una certa intensitat aprofitant
que estudiava a Barcelona. Malauradament, quan l’arxiu, amb material
interessantíssim dels anys 60s i 70s, començava a prendre forma, un estrany
grup que es feia dir Milícia catalana va posar una bomba al local i tota la feina s’en va
anar en orris.

En aquella època a les manifestacions
independentistes (el terme incloïa, pensàvem, l’orientació esquerrana) la
mitjana d’edat era una mica la meva, i també a l’assemblea del Bages gairebé
tots fregàvem, per sota, la vintena. 
Ja aleshores l’excessiu pes de la gent jove al sí del moviment ens
preocupava i ens feien productiva enveja aquelles manifestacions al País basc
en que tres generacions compartien el mateix compromís polític. Si hi havia una
cosa que ens feia ràbia eren els comentaris de ja canviareu, jo a la vostra
edat també era molt radical
. Nosaltres no
canviaríem, no ens vendríem per un plat de llenties ni rebaixaríem els nostres
objectius; no acabaríem a Convergència, ni a Esquerra o Iniciativa i molt
menys, per descomptat, als Mossos d’Esquadra. Potser sí que faltava gent gran,
però això ho solucionaria el temps, pensavem: la nostra generació no
abandonaria i, així, el moviment creixeria amb nosaltres, engruixint-se sempre des de la base.

El cert és que de la gent que
érem a l’MDT, tant a Manresa com en el conjunt del país, no són tants els que
han acabat a d’altres partits, però tampoc n’hi ha gaires
políticament actius. La majoria han tirat la tovallola empesos per l’absorbent
dinàmica quotidiana: la feina, les parelles, els nens, el barça i les vacances
a Menorca. Tot i que la CUP és, crec, el primer projecte nascut de l’Esquerra
Independentista en que la mitjana d’edat supera tranquil.lament la trentena, al
seu Secretariat nacional el membre més vell té 41 anys i soc jo mateix, a les
manifestacions de l’11 e setembre, rera les pancartes d’Independència i
Socialisme , el püblic no dista gaire del de les mobilitzacions estudiantils i el
pes de les organitzacions juvenils al si de l’EI segueix sent, penso, excessiu.

Una vegada a en Miquel Porter i
Moix, membre de la primera resistència al franquisme,  li
demanaren si el seu grup s’havia acabat diluïnt a causa de les
dificultats de la lluita clandestina i la terrible repressió. No -va dir ell- érem joves i inconscients i res no ens feia por. El grup -va afegir- es va anar desfent a mesura que els seus
membres començaren a festejar, a treballar 10 hores i a casar-se.

 

 

El baixador
27.02.2013 | 12.43
Elogi del Bar
05.12.2017 | 2.33

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Mira l’actual composició del Parlament de Catalunya. Quants diputats van començar a les joventuts del partits respectius (o d’un altre, si cal)?

    La vida és dinàmica, i el que a una edat sembla d’una manera, a una altra sembla d’una altra. Hi ha polítics de per vida, n’hi ha que ho són de joves i després es retiren, i n’hi ha que s’incorporen al quefer públic ja de grans. I jo diria que aquesta tipologia diversa és força independent de la ideologia. Una força política equilibrada és intergeneracional, com l’exemple que addueixes del País Basc.

    Només us falten 10 anys més, i ja em dono per ben pagat si en aquest període no esdeveniu, per entendre’ns, una nova Euzkadiko Ezkerra. Perdona’m, però cada vegada que veig associats els mots ‘indepenència’ i ‘socialisme’, em poso a tremolar: molt socialisme (de via estreta) i molt poca independència.

  2. Molt bé Adam, un article valent. Crec intuir el misatge de fons i el comparteixo. No podem estar continuament reiventant-nos i pensant que ens trobem en el moment zero de la història, que no tenim precursos i que l’independentisme neix amb de nou a cada generació que s’incorpora a la militància.

    La gent gran hi ha de ser, potser no en una primera linia però no podem anar reproduint constantment els errors que ja abans havien tastat els més veterans. Cal escoltar als vells. Així de clar. I cal no creure’ns que l’MCAN neix a cada nova generació. Som hereus d’un moviment polític que ve de dècades enrera i això ho estem desaprofitant constantment.

    I comparteixo també el pes que ha de tenir la gent jove en la presa de decisions del moviment. Hi han de ser, és clar, però amb un pes ponderat però no preponderat. Ni és lògic ni la imatge que es dóna és la desitjable, de moviment juvenil, arrauxat i immadur.

    Per sort la CUP ja fa dies que està trencant aquests esquemes, i aquí en part, rau el seu relatiu éxit. I que duri. Amunt els puretes!

  3. Una anys més cap aquí, però molts dels militants de l’EI havíem sentit una i altra vegada tot aquest rotllo de “jo de jove corria davant dels grisos”, “quan et facis gran ja et passaran els pardalets”, “això de ser independentista és cosa de jovent”,… i tantes i tantes frases que en certa manera potser volien justificar l’emissor…

    Bé, molts de nosaltres seguim treballant dins l’EI, jo a la CUP, i amb nosaltres el moviment també madura i és capaç, cada vegada més, a crear sinèrgies de forma molt més àmplia i plural amb la societat on vivim. Ah! i tenim parella, fills, feina, i tot el què calgui…

  4. Més que ‘el pes dels joves és excessiu‘ s’hauria dir que ‘el pes dels grans és insuficient‘.

    Que hi hagi molta gent jove és bo, el problema no el tenen ells, sinó els ‘grans’ que han estat incapaços de retenir els seus.

    Una de les coses bones que té l’EI, i que la diferencia quantitativament i qualitativa d’altres fenomens polítcs d’aquest país és una incansable capacitat de regeneració juvenil, no és debilitant aquest flanc que arreglarem l’altre!

    Sovint aquesta tendència a culpar als joves de les pròpies mancances i incapacitats fa que algunes instàncies, sense aconseguir tenir un cert gruix de gent de major edat, es distanciin dels joves, i aleshores, noi, res de res, ni una cosa ni altra.

    També cal tenir en compte que militància adulta activa en general els partits en tenen poca avui en dia, som els grans els que hem de trobar maneres de fer moure el cul de la cadira, que ja cansa tanta gent que està’esperant el moment’ de no se sap què, excusant-se en que no els agrada qui sap què dels que sí que fan perquè són joves, i que al final mai acaba de fer res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.