Hi ha un tipus de pel·lícules d’humor que, com se sol dir, no deixen ningú indiferent. O et fan riure o marxes del cine. Són aquelles que combinen l’humor absurd i hiperbòlic de clàssics recents, com Top secret o la col·lecció dels Aterra com puguis -així l’anomenaven a TV3-, amb la presència d’uns protagonistes masculins, omnipresents i absolutament extralimitats, interpretats per una mena d’actors, hereus de l’injustament oblidat Jerry Lewis, amb els que o hi connectes o els odies. Parlem del carregós per excelència, en Jim Carrey, d’en Ben stiller, el de There’s something about Mary -no se si està doblada al Català- i de l’Adam Sandler, fins ara el menys destacat però que ens ha sorprés positivament amb la seva darrera pel·licula: You don’t mess with Zohan (aquí la passen als cinemes amb el lamentable títol de Zohan: licencia para peinar).
La pel·licula explica la història del més famós agent dels serveis secrets israelians –el Mossad-, idol nacional i campió en la captura i eliminació de terroristes àrabs, que deixa l’ofici i comença una nova vida a Nova York dedicada a les seves dues veritables passions: la perruqueria i la música disco. L’atzar fa que acabi treballant -i enamorant-s’hi, òbviament- amb una noia palestina que és, quina casualitat!, la germana del terrorista més popular i admirat entre els seus: el Fantasma (interpretat pel gran John Torturro, el Latin d’El gran Lewoski).
Tota la pel.licula transmet bàsicament una sensació: no volem saber qui té la raó primera ni qui és més bo o menys dolent, l’únic que sabem és que nosaltres, els espectadors en aquest cas, estem farts de veure pel telenotícies com àrabs i jueus es maten entre ells en aquell racó de món. La pel.licula insisteix en la idea que uns i altres no són tan diferents, sobretot a ulls del nordamericà mitjà, i que la convivència lliure i pacífica, no hauria de ser tan difícil. És, evidentment, una visió reduccionista d’un conflicte en que una de les parts, l’estat d’Israel hi té, penso, una responsabilitat superior. No obstant això, l’encert és, precisament, caricaturitzar les postures de cadascú, igualant-los moralment (l’agent del govern i el terrorista) per, a partir d’aquí, fer una crida al sentit comú i a trobar una sortida raonable.
No estaria gens malament una pel·licula així sobre el País basc, en la que es trenqués el ridícul discurs de bons i dolents que ens mostren per la tele, i s’igualéssin alguns dels protagonistes: el militant que posa bombes i el guàrdia civil que tortura, per exemple. Potser així algú s’adonaria de l’absurd de tot plegat i deixaria que els bascos, i les basques, decidissin per fi com volen viure, i amb qui.