Adam Majó

Durant tres anys i mig un servidor va seure al saló de plens de l’Ajuntament de Manresa al costat d’un regidor de Plataforma per Catalunya de record inesborrable. D’aquella relació no en va sortir una amistat, certament, però sí, una certa simpatia crec que mútua. I és que, malgrat el to i el contingut infumables de les seves intervencions, el cert és que aquell partit i el seu projecte feien més riure que por. Amb un líder de carajillo i bronca diària i sense suport de les elits, Plataforma per Catalunya no podia passar d’anècdota electoral que desprestigiava, més que no reforçava, la xenofòbia i el racisme que professaven.

Amb Ciutadans, però, la cosa canvia. Aquests fan por de veritat. Per la seva voluntat indissimulada d’arraconar la llengua catalana, d’eliminar tot allò que  converteix Catalunya i/o els Països catalans en realitat autocentrada i de completar, en definitiva, el vell projecte assimilador de l’imperialisme espanyol, sí, però no  només per això.

El creixement de Ciutadans a tot l’Estat i la possibilitat de veure el seu líder indiscutible convertit en President del govern és també una amenaça real per el què queda de l’Espanya progressista i democràtica. Més enllà del discurs monotemàtic centrat en l’exaltació nacional cada cop més desbridada, el cert és que aquest partit ja compta amb presència efectiva a governs (pocs), parlaments i ajuntaments, i de mica en mica hem començat  a veure de quin peu calcen en tots els àmbits. Així, sabem, per exemple, que van desmarcar-se ràpidament del moviment feminista, que no es manifesten al costat dels sindicats ni tant sols en el folklòric Primer de maig, que consideren que les unions legals entre persones del mateix sexe no haurien de dir-se matrimonis, que no tenen una paraula de retret a l’expansionisme israelià, a la política exterior nordamericana o al model de governança de Putin o Órban, que mai han reclamat acollir refugiats de guerra o de qualsevol altra mena, que van votar a favor de treure el dret a l’assistència mèdica a les persones en situació no regularitzada, que mai critiquen la violència policial, que estan d’acord en empresonar gent pel contingut d’allò que diuen, escriuen o canten i que davant els problemes polítics o socials sempre tenen la mateixa recepta: mà dura. Ni tan sols el seu europeïsme és sincer i, lluny dels plantejaments de Victor Hugo o Heinrich Heine i d’altres pares de la idea, el seu model de construcció europea és el del club d’Estats-nació convertits en fortalesa hostil a l’exterior.

El més preocupant és que aquest projecte polític (que m’estalviaré qualificar) compta amb un poderosíssim suport mediàtic i financer (és a dir, amb el recolzament explícit de l’oligarquia espanyola) i amb la imperdonable complicitat de qui, si fos fidel als seus orígens i a la seva definició, hauria d’oposar-s’hi amb totes les seves forces, el PSOE. Quan se n’adonin –si se n’adonen- ja serà tard.