Anit Orió brillava, tot ell, impressionant, no només Betelgeuse es destacava a la nit estelada, també lluïen el cinyell, l’espasa caçadora, les espatlles amples i les cames poderoses. Els ulls de Sírius i Proció, els cans, l’esguardaven. El cel feia goig de mirar. La lluna es veia a bocins, entre núvols espessos, com calamars gegants,
Negre de nit sense estels, sense lluna. Negre i silenci forçat, perllongat.
M’arriba un sobre ocre, grandària dinaquatre, amb retxilleres lluminoses, suau al tacte. Surt de la bústia, el reconec de fa molts d’anys, l’obro a poc a poc per la serreta, la part final sempre s’esquinça. Ensumo aquella olor de paper bo i tinta fresca. Hi faig lliscar el palmell. Cerco a l’anvers la
Somriu la lluna a la nit que s’acosta , amb una rialla clara, horitzontal, propera. Damunt la mar serena deixa un rastre de llum, com una signatura indesxifrable, un pacte secret que mai decep. Un tel de boira embolica el dia que parteix. Un crepuscle, també horitzontal, s’allarga entre les muntanyes, difús i taronja, una
Aviat dormiré en un matalàs nou, amb vigilants del meu descans pertot i materials de tecnologia avançada, que ni sabia que existien ni què nomien. M’abraçarà i en farà massatges fins l’endemà. Ja vos contaré Riu-te’n dels amics de les Arts. Els meus somnis seran impagables, com un núvol de flonjos. Mira que n’he estat
El designi del vent, el temps concedit, empremtes a la sorra i a les plomes. Sota els ulls una bossa de llàgrimes que no es desprèn, com una placenta. El vol baix de l’au, abans de morir, sense més cerimònia ni testimoni que uns ulls, impotents, que s’ho miren. Fred esmolat que
Als somnis comença la responsabilitat. Crec recordar aquesta afirmació al text d’una exposició de Miró i Portabella. Tots dos prou garants de fins on els han duit els seus somnis, per gaudi nostre. Ens revela el caràcter que tenen els somnis des del moment que neixen i els hi posem nom. Lluny de qualsevol altra
Dia 19 va ser lluna plena, lluïa un nimbe generós , molt ample, que ens prometia un fred de mil dimonis. Ja el tenim aquí. Ara mateix està nevant, uns flocs de neu que t’enfarinen i desapareixen. Ha vingut na X. a veure’m i petar-la. Duia la jaqueta negra tota blanca i el seu goig
No em sap pas greu que se’m faci de nit, tant dolçament, amb un traspàs de llum que no pots dir quan comença ni quan acaba, com el llom d’una duna imperceptiblement es fa platja. Una continuïtat marcada des de sempre, potser. En algun punt de la llum que parteix te n’adones que ja és
La lluna tot el dia s’ha mostrat al cel, ben alta i blanca, juntament amb el sol, com una neula de Nadal, brodada per mà fina i poc apressada, amb tanta plenitud que semblava un miracle. El sol, daurat i brillant, la corona d’un santet, refulgent, s’estenia damunt la mar , mirall que enlluernava. Tot
Per a les dones mortes no em sé morir ni adormir-me amb el somriure beat dels qui es desperten mirant a una altra banda i es desentenen del tot. Veig l’escorça i fins la saba caure, les branques esberlades pel llamp d’una tristesa amb sexe. Per a les dones mortes no em sé morir,
Tocava a la finestra neguitós, com una mà apressada, tamborinejant, amb una urgència desfermada. Era calabruix. Pluja i calabruix aquesta nit a la nostra finestra. El carrer, els cotxes, el trespol, les pedres del jardí, les cadires, de ferro, tot instruments improvisats per a una simfonia. Un collar desfermat a la nit, rodolant per terra,
Era tan lluminós el dia, avui, que mitja volta del cel era diàfana, d’un daurat fi, tota sol i llum espargida, com si no hi hagués astre, només claredat que vessa. L’altra mitja volta se feia enrere , llum pàl·lida, i deixava veure la serra, les capçades dels arbres , el castell, la mar argentada,
L’any nou nat o potser els reis m’han dut 500 posts i 4414 comentaris. Era una fita. Vatua el món! Moltes gràcies N’estic contenta. No tant de la xifra, que també té sonoritat, sinó de tot allò que representa: més de quatre anys de bloc, disset estacions del tren del temps que m’agrada imaginar, a
Sa Figuera Verda és el paisatge personal, aixopluc i refugi, espai real i oníric, forn de prodigis i mirades interiors, lloc de creació i silenci, de llum i d’obaga. És a on escriu en Ponç Pons a mà. El paisatge sempre és diferent, com la vida i el poema, no tel’acabes mai. Ponç Pons, nascut