El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Aital fantasma no em pot llevar la son, avui que la lluna és clara com un miracle
La lluna tot el dia s’ha mostrat al cel, ben alta i
blanca, juntament amb el sol, com una neula de Nadal, brodada per mà fina i poc
apressada, amb tanta plenitud que semblava un miracle.
El sol, daurat i brillant, la corona d’un santet,
refulgent, s’estenia damunt la mar , mirall que enlluernava. Tot era net i clar.
Els ocells potser sentien que era primavera perquè
la seva piuladissa era incansable. De l’arbre a les llambordes, de les
llambordes als fassers i sant tornem-hi, menuts, traginers, fràgils i aliens a
les cabòries nostres.
La mar era plana i alta, molt blava. Els esculls,
com illes petites, eixuts, sovintejats per les anneres. La posidònia escampada
a caramulls i mitges llunes per l’arena fina , color d’ametlla torrada. La
platja amb fesomia hivernal, solitària, com toca gaudir-la.
I jo caminant lentament pel passeig, sense crosses i
amb un pas infantil que em feia somriure per qualsevol cosa. El meu primer
passeig com cal, no massa llarg, però segur.
Quan una se sent nova, tot és nou,
i alhora, quan tot és nou i clar com avui, en aquestes meravelloses
calmes de gener, és molt més fàcil sentir-se nova…
Per més que, de tant en tant , el murmuri eixordador de les darreres bajanades que ha dites n’Aznar, s’entossudia a contaminar el meu paisatge com una agonia del temps passat.
No és possible el què he vist – que deia en Pi de la Serra- una pornografia impúdica i delirant d’un líder destronat que cobra milers d’euros de tots plegats per ser un autèntic destorb. Per a quan la revisió d’aquests privilegis medievals?
Però m’he fregat els ulls i ha fugit. Aital fantasma no em pot llevar la son ni el goig de viure, avui que la lluna es clara i ens ha acompanyat tot el dia.
Cap udol no ha trencat l’encanteri.
El sol ha
partit lentament quasi a les sis, al fons de la mar, desdibuixant l’horitzó. Un disc fet a compàs, perfecte a la mirada, roig. El
dia s’allarga notòriament i ho sent tot el meu cos.
Ara la lluna, que no ha deixat de lluir a cel, ja és molt brillant i té relleus i racons que
fan toquera. La miro i la miro i em ve al cap el poema:
Damunt un
cel de fil
amb unes
vores fetes de puntes de coixí
avui regna
la lluna, amor,
i cap flor
no es tanca
Maria Mercè Marçal
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amable Victòria, m’alegra una cosa de no dir que hagis deixat les crosses i et passegis ran de mar. A poc a poc i amb bona lletra. Una besada de lluna. Biel
Així, així …. gaudir de la llum, de la mar, poquet a poquet, respirar i mirar.
Ja m’he vist passejant al vostre costat …..
Bona nit i bells somnis !
paisatge i copsar-ne la seva llum, i aquesta lluna que acompanya i és resplendent n’és un bon testimoni. Un text bell, Victòria! Una abraçada!