El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
A l’andana de Vilaweb m’hi he trobat 500 posts el dia de reis!
L’any nou nat o potser els reis m’han dut 500 posts i 4414 comentaris.
Era una fita. Vatua el món! Moltes gràcies
N’estic contenta.
No tant de la xifra, que també té sonoritat, sinó de tot allò que representa:
més de quatre anys de bloc, disset estacions del tren del temps que m’agrada
imaginar, a l’andana de Vilaweb. Una
eina i una elecció que relliga i marca amb fidelitat… Som aquí
Aclarir idees, les
meves – no sé tant si les vostres – amollar-ne, repensar-les, difondre-les. Mirar les persones i les coses amb cura, compartir,
conèixer-vos, estimar-vos, practicar la constància en l’escriure i descriure,
aquest joc de la paraula tan engrescador, el País normal que jo necessito, el reconeixement a qui ens acompanya i a qui ens ha precedit.
Segurament no som essencialment
una escriptora, estrictament parlant, tot i que m’hi trobo a lloc en aquest món
de les lletres, he publicat discretament i m’estira metòdicament…o al menys jo diria que no
ho som en el sentit del patiment inherent que de vegades té.
Escric per goig,
no per sofrença, m’agrada confessar-ho.
Tornant a Pla, que rellegeix
aquests dies, també ens amollà: La
literatura és avui la metzina del món i una de les fonts més segures d’infelicitat
i de dolor tant per la persona que s’hi dedica com per la gent que no se’n pot
passar .
Sí, ja ho sé, és la
seva fina ironia, però ara em volia referir a que no em fa patir ni gens ni una
mica, ni llegir, ni escriure. Només que és ben vera que no me’n puc passar. Pot ser dolent això? Ja no té remei, és fins i tot la remor del paper i l’olor, el tacte, la visió, un paisatge impossible de defugir.
I una reflexió afegida del tot lúcida, de la mà de Paul Auster i de
Felícia Fuster
Fins que no estàs ferit d’alguna manera no et pots
convertir en un home – diu P. Auster i
Felícia Fuster o diu així: Totes les
ferides em serveixen de brúixola.
A mi també.
Ja ho deia en
Raimon: Ja el néixer és un gran plor… Aquí compartim
petits plaers i ferides, les ferides sempre hi són. És això… Però nosaltres
al VENT, al vent dels bons ports, tossudament.
Visca la VIDA,! que no tenim res més de
bo. Aquest any el farem ben nostre.
Per qui vulgui
seguir algun dels 500 posts estan agrupats per categories temàtiques o sentimentals
i podeu tafanejar-los fent-hi un clic a la dreta de la pàgina, com bé sabeu.
M’he regalat una rosa, amb el vostre permís.
Imatge: M.V.S.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Oidà !!! Vet aquí quina blocaira de primera !! Felicitats i ja et faré enviar una flor via e-mail !!
Bon dia !
Què fariem sense llegir el que escrius?, els poemes, els comentaris, la prosa poètica, el mar i la lluna que descrius, el jardí, les petites i grans coses que ens ofereixes, la teva amistat generosa per a tohom que se t’apropa… Recordo el teu primer article, la primera fotografia, una flor blanca, un presagi d’excel·lència que s’ha complert i l’inici d’un afecte i una amistat pregona. Per molts anys!. Una abraçada, Carme-Laura
Et felicito, i felicitem-nos per ser-hi encara, per no haver dimitit d’escriure i per patir (una mica) al fer-ho.
Un bon regal de Reis. 500 posts!!! FELICITATS! Per molts anys més que puguem llegir les teues reflexions i les teues descripcions-sensacions. Redescobrir el món a través de la teua mirada.
T’esperem amb molts més lliuraments. Tot esperant que estigues restablerta el més prest possible et salude amb una aferrada i besos inclosos a ambdues galtes.
Ací, a la nostra casa de ‘quedades’ virtuals aboquem tot el que som, els estats d’ànim, les il·lusions, les esperances, etc. i que els altres ens fan d’eco. Com a comú-unió espiritual làica i civil. Són fragments de les nostres vides que donen testimoni amb naturalitat de que som vius.
PS: dóna la casualitat que als blocs Archiletters hi ha 112 i al Josep Blesa Morante 288. Aquesta és l’estadística oficial, la real és que na P. quan érem Garciandblesa suprimí al voltant d’una quinzena i na L. també una mitja dotzena.
Sent tanta l’emoció transmesa per tu al llarg de tots aquests escrits, no sento el pes d’aquests 500 posts, vull dir, que per mi és com si hem posés a calcular quants cops ha sortit el sol dalt del firmament (i quantes vegades la lluna les nits que treu el nas per saludar), vull dir que tant m’és el nombre, que avui és avui i avui és sempre, que m’agrada -ens agrada, vull dir- perquè sempre hi ets, la teva poesia, la teva manera sensible, ferma i lúcida d’il.luminar-nos els dies -les nits- com el sol-solet o una lluna illenca. Vull dir.
(et regalo un trosset de poema d’un amic, en Charles Bukowski, on fa, amb sol un traç certer, una bona descripció de la flora i la fauna lletraferida:
it
takes
a lot of desperation
dissatisfaction
and
disillusion
to write
a few
good
poems
it’s not
for everybody
either to
write
it
or even to
read
it.
-tal vegada per això ens re-coneixem (tots) en els teus escrits.)
.
Victòria, se t’ha de felicitar un cop més. I, òbviament, ja es nota ques escrius per goig. I ens delectes habitualment amb els teus múltiples registres. Que ens fan seguir-te, amb goig també.
Enhorabona pels teus primers 500. I espere que et recuperes ràpidament de tot plegat.
Un plaer llegir sempre.
Nota: Per una raó que no puc entendre vaig fer un comentari ací el dia 6 i no ha aparegut. Una desaparició misteriosa….
Enric