La Creueta

Sembla que hi ha un acord tàcit: com més ignorants siguen els governants més feliços són els governats. Feliços i entretinguts, és clar.

 

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Diuen que Donald Trump és incapaç d’escriure un piulet sense fer faltes d’ortografia —això si encara té actiu el compte de Twitter—, i de llegir dues línies seguides de no ser que hi aparega el seu nom.

Si jo tinguera influència i poder, els assegure que cap càrrec polític, de primera, segona o tercera divisió, no juraria o prometria el càrrec sense que una autoritat acadèmica li fera un dictat com el que em van fer a mi l’estiu de 1963 en l’examen d’ingrés de batxillerat, per a assegurar-se que no comet cap falta d’ortografia. I quan dic a mi, vull dir a la meua generació.

Si recorden vostés, en la presa de possessió de Trump a finals del 2017, en la sessió de signatures de documents i repartiment de plomes estilogràfiques amb què ho feia, allò, dic, va ser un acte insultant d’ostentació. No em vaig perdre aquell acte, discurs inaugural i tot, que era una lletania de despropòsits ja anunciats en campanya: proteccionisme, nacionalisme-patriotisme, populisme, messianisme, aïllacionisme, promeses de fum de canyot, etc.; tot ben condimentat amb unes quantes referències a la Bíblia i a Déu: “The Bible tells us how good and pleasant it is when God’s people live together in unity” i “We will be protected by God” (“La Bíblia ens diu com de bo i agradable és que el poble de Déu convisca en unitat” i “Déu ens protegirà”).

Els nord-americans són únics quan els cau una Bíblia a les mans i parlen de Déu. Em ve al cap la cançó de Dylan “With God on Our Side” (1964) amb una de les seues estrofes: “La primera gran guerra/ vingué i se n’anà. / Les raons per a matar-se / no les he sabudes mai, / però m’han fet acceptar-ho, / acceptar-ho amb orgull, / perquè els morts no es compten mai / si Déu és al teu costat”.

El dia de la presa de possessió, Trump levitava amb tota aquella parafernàlia que l’envoltava, i al·lucinava que el felicitaren tants mandataris de països que no sabia ni que existien.

Ara sembla que ser ignorant és un mèrit per a exercir un càrrec públic. Hi ha molts exemples de presidents dels Estats Units, ignorants nats, que han governat gràcies als assessors que els acompanyen, eixes persones coneixedores dels afers i que tenen com a missió d’aconsellar en la presa de decisions, d’informar i de traure les castanyes del foc als altres. Ja se sap, com més ignorant és u, més assessors necessita.

Per a súmmum, durant la pandèmia, a Trump li pegava tort que algun general o metge li portara la contra o li diguera quina era la millor manera de posar remei a aquella catàstrofe mundial. Només faltaria això!

Sembla que hi ha un acord tàcit: com més ignorants siguen els governants més feliços són els governats. Feliços i entretinguts, és clar. Només un ignorant com aquell president podia proposar que excavaren un canal i l’ompliren de cocodrils al llarg de la frontera amb Mèxic. Qui no recorda l’afront que va passar el vice-president Dan Quayle el 1992, en una escola de primària, quan va corregir un xiquet a la pissarra la paraula “potato” per “potatoe”? Deplorable. Eixa “e” final va acabar amb la seua carrera política. Ja fan sort els polítics que els xiquets no els facen massa preguntes de coneixements bàsics. De tota manera, els polítics no perden el temps a les escoles primàries perquè els xiquets no voten.

Podem ignorar moltes coses, però de cap manera continguts que sap qualsevol escolar. Com havia pogut arribar a ser president del país més poderós del món un ignorant que estava convençut del paper decisiu l’aviació en la Guerra d’Independència nord-americana?

Em ve al cap la soflama d’aquell eixelebrat militar espanyol, amb parar de milhòmens, fundador de la Legión, procurador en les corts franquistes: “¡Viva la muerte! ¡Muera la inteligencia!”.

Dic açò tot perquè d’ací a uns mesos tenim eleccions i alguns candidats espavilats enarboraran una pancarta invisible davant dels nostres nassos que dirà “Visquen els ignorants (que ens voten)”. Els candidats (els uns i els altres) ens diran molts destrellats, ens faran moltes promeses i ens prendran per ignorants.

L’estratègia de Trump i d’altres no és sinó crear crispació i odi, alimentats amb mentides i barbaritats per tal d’assolar la convivència entre els ciutadans. Al remat Darwin tenia raó: “El mal és condició indispensable per a l’evolució de les espècies”.

Resulta curiós que en quatre anys el Congrés de Diputats haja aprovat 132 decrets de llei, fet que posa de manifest que més allà dels enfrontaments entre govern i oposició, l’estudi i la discussió de les lleis i les esmenes que es presenten són anecdòtics. Els debats s’han convertit en records del passat, i la desaparició de les esmenes pertinents que es feien per a millorar els textos legislatius ha debilitat la vida parlamentària.

Lluny queden aquells dies en què per a aprovar la Constitució es van presentar més de 3.000 esmenes en el congrés i més de 1.200 en el senat.

Per favor, vagen alerta amb aquells que ens prenen per ignorants: són molt perillosos. Molt de compte amb els toreros vells i nous i les quadrilles que inundaran les places.