La Creueta

Postal Col·lecció Revelles-J.A. Jiménez

A continuació hem fet un simulacre de classe teòrica, però en realitat estàvem contant acudits i xarrant: era un teatret per a fer la impressió als familiars que passaven per allà que féiem alguna cosa.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

I ara que ha passat la vida recorde aquells moments quan tots érem iguals; aquells mesos en què era millor oblidar què havies fet els anys anteriors en la vida civil. Aleshores, el “izquierda, derecha, izquierda” un dia i un altre no et deixava temps de pensar en res més. Un temps gris en un món gris, sí, però tinc la sort de poder-ho contar. Tots els dies afaenats en el mateix programa, però sempre amb alguna sorpresa. Instrucció, gimnàstica, teòriques, servicis, arrestos, marxes.

Necessitem contar coses, no per a explicar-les als altres, sinó més aïnes per a explicar-nos-les a nosaltres mateixos. D’això estic més convençut cada dia que passa.

Són les 5 del matí del 18 de març de 1977.  Estic fent la quarta imaginària. La faig en la primera nau, tot i que jo dorm en la segona. Imagine que deu ser l’últim servici que faré ací. Pegaré una volta a veure qui ronca més fort. Porte posat l’auricular del transistor: diu que als Estats Units i al Canadà han prohibit la sacarina perquè els científics han demostrat que produeix càncer.

Sona una cançó de Juan Pardo (“Y tu pelo es amigo del viento / Me recuerda las olas del mar / Yo quisiera convertirme en velero / Y en tus olas poder navegar”). El locutor diu que hui el sol eixirà a les 7:34. A les 6:40 he de despertar el caporal primer i a les 6:45 la resta de la companyia. Total, que quan sona el toc de corneta de diana ja estan tots alçats.

Ahir encara hi havia gent de la meua companyia que em preguntava: “¿Tú eres de la 44? Pues nunca te he visto”. M’he alegrat molt de sentir-ho: significa que he passat prou desapercebut. Alguns, com J-60, de malnom “el asesino” o Manuel, el gallec, s’han fet més famosos. El primer era carnisser en la vida civil i, ací, perruquer; quant al segon, sempre està barallant-se amb tothom i l’altre dia li van fotre la cartera amb cinc mil pessetes. N’hi ha un altre que li diuen Bob Dylan, i contínuament estan emprenyant-lo i dient-li que cante. Un altre grupet ben identificat són els voluntaris d’Àvila, que més aviat pareixen una quadrilla de monyicots; o els canaris, que o són desmanyotats a l’hora de la instrucció o ho fan veure; o “el mudo” (un tartamut d’Àvila) que es presenta voluntari a tot per tal de no fer instrucció. O Sandokán, que s’ha ensenyat de l’anterior; o Piñeiro, l’obrer gallec que s’ha passat tot el campament fent i desfent parets i que no sap ni el nom del capità perquè no ha assistit a cap teòrica. També hi ha un valencià que a hores d’ara continua sense saber dur el pas, i el “doctor Roca” (repetidor de campament), molt amanerat ell, que ens diu a tots que si el cetme s’ha d’agafar així o aixà, i aquests dies ens hem adonat que tot i repetir campament qui no té ni idea de com agafar-lo és ell; i “el buitre” (un altre repetidor), sempre donant ordres, i ara resulta que encara no sap portar el pas. Pulido és un andalús calb a qui repetidament fan bromes sobre els seus cabells i li demanen a quina perruqueria va. I tants altres d’entre aquesta fauna bigarrada i insòlita en aquest CIR núm. 2 d’Alcalá de Henares de la qual forme part. Hi ha gent que és incapaç de fer un moviment correcte en gimnàstica i que sempre estan castigats a arrossegar amunt i avall els aparells de gimnàstica i els “rollizos”. Històries de la p*** mili que ara recorde, i on tot tenia un altre nom en argot i on els reclutes érem simplement “bichos” als quals els faltaven dotze mesos més de mili per a arribar el grau de “bisabuelo” o “bisa”, que era com es denominaven els soldats a qui només els quedaven tres mesos per a llicenciar-se.

Quina tranquil·litat es respira ara, mentre María Ostiz entona “Canta cigarra”! Justament la tranquil·litat que li falta al món hui en dia i que, segons el doctor López Ibor, en un judici apocalíptic, presagia que prompte ens tornarem bojos per l’angoixa i l’ansietat (malalties de l’home modern) per ser els primers a arribar al cim, amb eixe afany de competitivitat que caracteritza la societat contemporània. Resulta trist, però així és. A més, aquest psiquiatre apunta que l’orgull, un mal congènit i hereditari espanyol, va en augment.

Són les sis del matí. Veig una panerola que es dirigeix a l’oficina del capità. Segur que Cortázar li trauria suc a la situació sense necessitat de drogar-se, com diuen que fa l’escriptor argentí. Jo crec que més aïnes està influenciat pel surrealisme francés i un dels seus vessants: l’escriptura automàtica, és a dir, deixar solta la mà i que escriga el que vulga, sense pensar.

Ara sona una cançó a ritme de tango molt divertida, “Sillón de mis entretetelas”, del disc recopilatori Forgesound. La canta Jesús Munárriz. És un disc que firmen ell i Luís Eduardo Aute. Les seues cançons, amb un to agredolç, retraten molt bé l’època en vivim.

Me quieren echar del cargo,
yo no me largo.
Que este chollo no lo suelto,
me lo he ganao.
Tantos años asistiendo,
y hasta aplaudiendo,
y ahora vienen a decirme que me han cesado.

Sillón de mis entretelas,
mi despachito oficial.
Quieren dejarme a dos velas,
a un director general.
Me quiren echar afuera,
arrojarme al arrabal.
¡Qué puñal a la trapera, .
El papelín oficial!

Aferrado a mi butaca,
como una lapa,
a mí nadie me despega
de este sillón….

[Ara, mentre escric açò a mitjan juny del 2023, enmig d’aquesta frenètica època de pactes electorals, em vénen al cap tots els qui volen aferrar-se a la butaca. Pense en els polítics que deuen dir-se “Què serà de mi?”, com deia la madama d’una casa de cites en l’obra de Shakespeare Mesura per mesura, en saber que tancarien els prostíbuls per ordre del duc de Viena, i ella es quedava sense faena].

Veig un xicon de la companyia 43 que va davant de les tronades: ja està cosint-se els rombes que ens han donat per a les destinacions. No sé a què ve tanta pressa, quan encara hem de portar els del CIR.

Hem fet la taula gimnàstica davant dels pocs familiars que han vingut. Com que feia fred han tingut el detall de deixar-nos fer-la amb el jersei verd de llana; ja veus, ara que teníem la pell endurida de tant de fred passat amb la camiseta d’esport! Acabat aquest exercici, amb els “rollizos” sota el braç, hem anat a la companyia i ens hem vestit de “granito”, és a dir amb el trage de “bonito” o de passeig o de vestir. En realitat, els vestits dels reclutes i dels soldats es redueixen a dos: el de faena i el de “bonito”, encara que alguns es refereixen a l’últim com a “traje de romano”.

Al mateix temps que féiem la taula gimnàstica s’han disputat unes proves atlètiques en la plaça d’armes: la plaça de Bailén que diem nosaltres. El IV batalló no ha guanyat cap medalla. Hem fet unificació en la mateixa plaça, que com es pot deduir és un indret ben aprofitat d’aquest CIR. A continuació hem fet un simulacre de classe teòrica, però en realitat estàvem contant acudits i xarrant: era un teatret per a fer la impressió als familiars que passaven per allà que féiem alguna cosa.

A l’hora de dinar, els qui tenien ací familiars se n’han anat a la cantina nova on han dinat amb els oficials. La resta hem anat on sempre. Paella valenciana, croquetes, coca tapada, xoriç, salsitxa, cervesa, vi, gasosa, pastís, café, copa i puro. Un desficaci: només per a fer veure que estem ben alimentats i no passem gana. Al remat, estava tan cansat de tot açò que m’he adormit en la llitera mitja hora.

Després, encara que resulte difícil de creure, ens han tingut formats dues hores i mitja. L’alferes ha repartit entre tota la companyia 25 entrades per al festival que s’ha fet a la vesprada amb el següent programa: actuació del grup folklòric Inti (de Bolívia): José Luis Ballesteros (president de l’associació espanyola d’il·lusionisme) amb uns quants acudits i trucs de màgia; Susana Estrada, que ha cantat fatal però ens ha ensenyat les cantimplores que era el que tots volíem veure. Després el duo asturià Almas Unidas, seguit del travesti Paco España vestit de sevillana. Paco España ha presentat Rachel, una xicona que abans era home i havia fet la mili a Bétera: estava boníssima; ha cantat una cançó en francés alhora que ens mostrava les mamelles i se les tocava. El circ romà bramava i estava cada vegada més calent, cridant com un ramat de bous reprimits. Mentre ens n’anàvem a sopar, uns discutien sobre si l’última que havia cantat era Perla Cristal o Rosa Morena. A l’hora de retreta, moment de l’últim control, faltava molta gent, i allà hem aguantat estoicament mentre plovia fins que han aparegut els que s’havien perdut. El sergent ens ha advertit que no férem escama a la nit, que estava disposat a deixar-nos sense el permís reglamentari. No sé quants dies feia ja que ens deien de no passar-se’n de la ratlla l’última nit.