La Creueta

Església i estat anaven de bracet. Fotografia: l’Olleria, anys 1960 (Arxiu Col·lectiu l’Olla)

Quan mire arrere, reflexione sobre com van educar la meua generació i ho compare amb el present, em faig creus que no ens rebel·làrem contra el sistema.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El passat va ser el que va ser: cadascú té el seu. I no podem passar-nos mitja vida lamentant-nos i plorant que qualsevol cosa podia haver sigut millor, o dels  passos equivocats. El que va passar, passat és. I sempre cal mirar el camí que hi ha al davant. La vida continua i hem d’aprendre a pegar-li puntellons a moltes coses molestes o negatives per a obrir-se camí, a voltes a colzades, i assolir el que ens hem proposat.

Recuperar el passat i donar-ne testimoni requereix un esforç particular i prendre’s algunes molèsties: això només es pot fer amb la tranquil·litat de la jubilació.

Quan mire arrere, reflexione sobre com van educar la meua generació i ho compare amb el present, em faig creus que no ens rebel·làrem contra el sistema. La coeducació, per exemple, havia estat proscrita perquè atemptava contra els principis religiosos del Glorioso Movimiento Nacional: compartir pupitre amb una xicona, veure-li la cuixa i no diguem tocar-li-la no sols era pecat mortal, sinó el principi de la perversió que no se sabia bé on podia acabar. I el règim no podia permetre  excessos d’eixa índole.

De menuts, és clar, no n’érem conscients. La versió del món exterior ens venia emmarcada per les visions del NO-DO que precedien totes les pel·lícules que véiem al cinema mentre menjàvem cacau i tramús enrotllat amb un cucurutxo de paper d’estrassa i bevíem gasosa. El seminari és l’únic lloc on em vaig deslliurar d’eixe noticiari de vernís franquista, però allà no podíem menjar cacau i tramús en la sala de cinema: això hauria sigut molt ordinari als ulls del rector Rodilla. No es pot tenir tot en tots els llocs alhora en aquesta vida.

En aquells temps dels meus records tot anava pel bon camí i a ningú no li passava pel cap d’eixir-se’n un pam del sender establert: res d’exabruptes, ni grolleries, ni eixides de to. Em van educar en la moderació i en la contenció: en la repressió, si ho prefereixen. Fins que un dia vaig dir prou i em vaig saltar eixe semàfor; dins d’un ordre, això sí, no fóra cas que tinguera un accident greu. Vist ara, crec que la vida consistia, sobretot, a no destacar, a no sobreeixir un pam de la resta.

No vaig viure el racionament, ni el gasogen, ni la fam, ni l’oli de ricí, ni altres restriccions de què em parlava ma mare. Crec que els únics sofriments meus eren els del viacrucis de l’amor. Sí que associe un poc la meua joventut a la censura i repressió del règim.

Quan tenia quinze, setze o dèsset anys tot em pareixia possible. Molta ingenuïtat per la meua part, és clar, això de buscar i de construir-me una identitat.

La meua adolescència es divideix clarament en dues fases: la de fins a dèsset anys i la de després. Si ho he d’associar a llocs, aleshores seria fins a l’eixida del seminari i l’entrada a l’institut d’ensenyament mitjà que es deia en aquell moment, en què faig els cursos que ara corresponen a 1r i 2n de batxillerat. Cadascuna d’eixes etapes té els seus propis components. La primera, vertebrada per amistats masculines (les femenines, per motius obvis, estaven excloses), la pràctica de tota mena d’esports (dels jocs al carrer al poble vaig passar als jocs en grup més organitzats: com havíem de jugar a xapes al seminari de Montcada?), les lectures, moltes hores d’estudi, música, cinema, teatre,  etc. També la construcció del jo, introspeccions, narcisisme,  les palles típiques de l’edat -per cert, ningú no es va quedar cec- i les confessions reglamentàries a continuació. Ai, quin suplici més gran aquell en què la religió era el centre de l’univers!

Acabada la infància, ingressaves en l’adolescència d’un calbot, sense examen d’ingrés, en un món sense regles escrites ni xarrades introductòries. De sobte t’adonaves que ja no eres un xiquet, sinó un xicon. Ens deien que quan ens confirmaven deixàvem de ser xiquets, de hui per a demà. En un altre capítol parlaré del bisbe que em va confirmar. Li deien Antonio Ferreira Gomes, era bisbe de Porto, però desterrat durant el règim del dictador portugués Antonio de Oliveira Salazar (1889-1970). El desterrament, d’una dècada, el va passar a diversos països europeus, entre els quals Espanya. A Portugal, Església i estat no sempre anaven agafats de la mà, i quan alguna autoritat eclesiàstica alçava la veu, el poder civil no dubtava a fer-lo fora.

La intel·ligència, segons Jean Piaget (1896-1980), és la capacitat d’adaptació a noves situacions. I jo, a trompades, em vaig adaptar a les situacions que se’m presentaven: unes vegades per iniciativa pròpia, i unes altres per iniciatives externes. No era jo un xicon que es deixara aconsellar fàcilment: més ben dit, sí que em deixava, però la decisió final la prenia jo. I a vegades m’equivocava. Preferia equivocar-me a permetre que decidiren per mi. Això, com ja he dit, té lloc entre dèsset i díhuit anys.

També a eixa edat descobrisc que el cos forma part d’un mateix. Dir cos era dir sexe, i amb la famosa puresa i abstinència que regien les nostres vides la cosa no era tan fàcil com puga paréixer. Els anys seixanta devien ser de molt alliberament sexual sobre el paper, però tothom passava la mà per la paret (que jo sàpia). Amb un clima de prosperitat i de nous aires (la minifaldilla, el moviment hippie, els ambients eteris dels primers Pink Floyd, etc.), la revolució sexual (la píndola, etc.) va trobar el camp adobat per a noves experiències. Crec que de poc ens van servir les oracions infantils que, amb perseverança, l’Església ens feia repetir perquè la devoció a la Mare de Déu refredara la libido en el moment en què una parella s’agafava de la mà i s’activaven les glàndules sexuals. En fi: anys seixanta. Què dic anys seixanta? L’Església sempre ha estat contra el cos. El cos era el nostre enemic i calia mortificar-lo. A mi, la simple visió d’un cilici dels frares de Caputxins m’estremia. I no parlem d’assotar-se! Sant Pau havia aconsellat als fadrins i a les viudes que, si no podien guardar continència, que es casaren. Així que l’Església era la responsable de la repressió de l’expressió natural de la nostra sexualitat.

Després del Maig del 68, en juny, tenen lloc a França unes eleccions en què, curiosament, l’esquerra pateix una derrota estrepitosa. La dreta conservadora de Georges Pompidou guanya 354 escons, davant els 57 del socialista François Mitterrand  i els 34 del Partit Comunista Francés. Com s’explica això? Molt de Maig del 68 i molta revolució, sí, però dins d’un ordre.

A l’Espanya franquista de mitjans dels seixanta, la religió encara tenia una forta càrrega de misteri amb l’ús del llatí i de l’encens, mentre els rectors progres començaven tímidament a deixar les sotanes als armaris i vestir clergyman. En el microcosmos del Seminari Metropolità de València, on jo estudiava aleshores, tots els rectors feien servir sotanes i balandrams. Els seminaristes majors també vestien sotanes negres. A pesar de l’aspecte extern, el dimoni de la modernitat i de la crisi (de vocacions, dels sacerdots, de la societat, etc.) ja s’havia colat entre els badalls de les portes i finestres d’aquell edifici. I ni don Miguel, el conserge, sempre vigilant totes les entrades i eixides, se’n va adonar. Fóra com fóra allò, la bona qüestió és que entre finals dels seixanta i principis del setanta, els tres pavellons havien quedat reduïts a un immens lloc fantasmal. No hi quedava ni la coreografia que totes les grans institucions tenen i de la qual sempre fan gala quan es presenta l’ocasió.

A Espanya, des que acabà la guerra, les autoritats vigilaven escrupolosament l’atracció que poguera nàixer entre dos cossos joves, control que es va allargar en el temps més del desitjable. Era com si les instruccions del cardenal Segura (1880-1957) respecte al “ball agarrat” continuaren vigents. Segur que algun concili se n’havia ocupat. A Espanya, com que Església i estat anaven de bracet, els governadors civils i els batles s’encarregaven de fer complir les “Normes de decència cristiana” aprovades pels bisbes que recordaven que ballar “agarrat” era pecat mortal. A poc a poc, però, els joves van anar fent-se el desentés a un destrellat com aquell. Quan les autoritats se’n van adonar, la guerra del “ball agarrat” la tenien perduda, i l’avís del pare Claret (1807-1870) que advertia que “Bailando, bailando, para el infierno van bajando” quedava molt lluny i ja no el  recordava ningú.

Com que sóc prou curtet per a les ciències, estructure el meu cap i pensament crític amb el llatí i el grec; sobretot el llatí. Això, a més de la influència dels capellans i dels molts exercicis espirituals que vaig fer. Si ho pense bé, no tots van tenir les oportunitats que jo vaig tenir, sincerament i clar.

A casa veia que els diners no queien del cel, sinó que arribaven a base d’hores de faena dels meus pares i de la meua àvia materna, així que procurava no balafiar els pocs diners que rebia. Principalment, els gastava en material escolar i llibres: no tenia més necessitats.

No recorde cap xicona del poble que anara a la universitat quan hi vaig començar a estudiar: segur que n’hi devia haver més d’una, però no en recorde. Pel motiu que fóra, la majoria dels estudiants del poble s’inclinaven pel magisteri, amb la qual cosa s’estalviaven de fer tres cursos més a l’institut. En altres paraules: molta gent de la meua edat ja era mestre quan jo acabava de deixar l’institut.

Ja quedava remot aquell món on les xiques de casa bona havien de tocar el piano, saber brodar, i parlar francés. Jo això no ho vaig viure; potser a les capitals i ciutats grans encara passava. No recorde, per tant, cap xicona de la meua època que interpretara Bach, Chopin, Liszt o Granados amb la idea de casar-se ben casada.

+Records infantils (1)
+Records infantils (2)