La Creueta

Declaració de Teresa Casells Ortolá. Fragment del doc. 59 de la Causa General-Ram de l’Olleria

Dos dies després (document 132-133), una providència del fiscal Castro ordena al jutjat de l’Olleria que remeta el certificat de defunció (en realitat de desaparició) reclamat pel jutjat de primera instrucció i instància d’Albaida.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Al fil de què exposava en l’article La Dreta Regional Valenciana, feta l’exposició teòrica dels seus objectius i el final dramàtic del seu dirigent Luís Lucia Lucia perseguit pel govern legal i després pels sollevats i un exemple de la “tercera Espanya” (els que no s’identificaven completament ni amb la República ni amb els colpistes i que van patir repressió dels dos costats), cal deixar clar que ser militant (cotitzant) d’un partit polític qualsevol, aleshores i ara, no significava ni significa seguir al peu de la lletra les directrius o ocurrències dels seus dirigents o líders: això que d’una forma col·loquial diem “pegar la cabotada”. Malauradament, no puc saber què pensava exactament la persona de qui parlaré hui, ni tampoc els dos correligionaris seus de qui escriuré en els articles següents: què opinaven sobre les decisions que prenia la DRV els mesos anteriors o la vespra del 18 de juliol, ni què opinaven del líder Luís Lucia.

En les eleccions generals espanyoles del 19 de novembre de 1933, la DRV va ser el partit més votat al País Valencià amb 37 escons (Castelló: 6, València: 20 i Alacant: 11) dels 115 que va obtenir la CEDA (un 24,3 % del total). En poques paraules, un daltabaix per a les esquerres i un triomf de les dretes.

No tinc els resultats locals, però, a la vista de com s’havia assentat, no resulta estrany que la DRV tinguera militants a l’Olleria i a més pobles de la comarca.

Sobre el resultat favorable a la dreta en les eleccions, l’escriptora Carmen Martín Gaite parla en el seu assaig Usos amorosos de posguerra española (1987: 53) del pes del vot femení (de biaix tradicional i conservador) en els comicis: “Algunos historiadores atribuyen el giro imprimido a la política española en las elecciones de 1933 a la enorme cantidad de votos antirrepublicanos que suministraron a las urnas las esposas y madres de toda la vida” [les cursives són meues]. Fet aquest marc explicatiu, continuem.

La setena persona resident al terme municipal de l’Olleria morta violentament o desapareguda i que figura com a assassinada en l’estat número 1 de la Causa General-ram de l’Olleria és Miguel Giner Castells. Hi apareix amb les dades següents: de 32 anys, llaurador, militant de la Dreta Regional Valenciana; mort el gener de 1939, sense saber-se on ni com. No se sap si la defunció va ser inscrita en el registre civil. Aquests són els detalls que es tenen oficialment d’aquesta persona a 25 de novembre de 1940.

Uns dies més tard, el fiscal instructor de la Causa General remet una providència dirigida al batle i al secretari de l’Ajuntament de l’Olleria perquè faciliten noms, cognoms i domicilis de familiars o altres persones que puguen aportar informació sobre la mort. El requeriment es reitera a l’ajuntament el 7 de desembre de 1940 i el 20 de juny de 1941. L’ajuntament contesta el 25 d’agost d’eixe any.

Segons la informació aportada pel consistori, Miguel Giner Castells és fill de Teresa Castells Ortolá, domiciliada al carrer de Cervantes (actual de la Cendra), número 27. Té cinc germans: José (conegut al poble com Pepe Benissa, va ser batle de l’Olleria entre finals de 1946 i principis de 1948), Manuel, Emilio, Juan i Anita.

Una carta-ordre del fiscal al jutjat municipal mana que declaren Teresa Castells Ortolá i José Giner Castells, mare i germà respectivament del desaparegut.

El 15 de setembre de 1941 (document 59) compareix en el jutjat de l’Olleria Teresa Castells Ortolá. Hi declara que el seu fill, com altres veïns del poble de la seua quinta, fou mobilitzat l’any 1938 i incorporat a l’exèrcit republicà. Fou destinat al front de Catalunya. Diu que “por sus ideas políticas ya salía fichado de esta localidad”, però que van tenir correspondència normal fins a primers de gener de 1939. En la retirada de Catalunya, afig, va desaparéixer juntament amb un altre veí del poble, Juan Beneito Valls, de la mateixa ideologia i en circumstàncies anàlogues a les del seu fill. “Que con bastante fundamento se supone que al verse los rojos perdidos se dedicaron a asesinar a los soldados que sabían que procesaban [sic] las ideas derechistas”, entre els quals es trobaven el seu fill i Juan Beneito. Teresa Castells declara que la desaparició es va produir a Mont-ral (Alt Camp) i que no s’ha pogut saber si les restes es troben en el cementeri d’aquella localitat, ni tampoc si s’ha verificat la inscripció de defunció en aquell jutjat. Ignora si s’ha presentat cap denúncia sobre aquest particular.

El mateix dia declara José Giner Castells, germà de Miguel, qui assegura que amb el seu germà hi havia al front de Catalunya, també mobilitzats, Juan Beneito Valls, Julio Vidal Vidal i Emilio Casanova Micó, “y que al verificarse la retirada de Cataluña, hallándose tranquilo en la retaguardia de la misma desapareció juntamente con otro vecino de ésta llamado Juan Beneito Valls” […] “los cuales profesaban ambos las mismas ideologías derechistas por cuya defensa se habían destacado en esta durante el período izquierdista y por lo cual salían fichados derechistas desde esta localidad”.

[Em ve al cap, sense relació amb el que explique (o sí), que a tots els pobles hi ha gent que, quan s’acosten unes eleccions, comença a contar casa per casa el color dels vots que en poden eixir: segur que vostés ho saben tan bé o millor que jo. Això es pot fer als pobles; a les ciutats els colors polítics es difuminen i resulta impossible de fer-ho].

José Giner diu que no sap com ni qui el va assassinar, “pero sí que es una coincidencia que los dos derechistas desaparecieran juntos sin que nada haya podido averiguarse de ello y, sin embargo, los restantes que no estaban fichados como estos hayan regresado a sus casas”. Finalment, indica que acabada la guerra va denunciar el fet a la caserna de la Guàrdia Civil local i al jutjat militar d’Albaida.

Tot i les declaracions anteriors, una nova providència del fiscal (27 d’octubre de 1941) ordena d’ampliar-les perquè responguen per separat si la defunció de Miguel Giner ha estat inscrita o no en el registre civil i, en cas negatiu, que es comunique als familiars el dret que tenen de sol·licitar la inscripció en el jutjat municipal corresponent.

El 7 de novembre, el jutge interroga de nou José Giner Castells sobre aquesta qüestió i contesta que no. Se li indica que pot fer la inscripció, a la qual cosa respon que sol·licitarà l’expedient perquè es verifique. Per la seua part, Teresa Castells, la mare, declara no saber si la defunció consta inscrita en registre civil “por ignorar igualmente el lugar en que falleció”.

El primer de desembre de 1941, per via urgent, el fiscal demana al jutge municipal certificació “del caído Miguel Giner Castells”. El 19 de desembre de 1941 ordena al jutge que la mare li confirme el poble de naixement del seu fill, nom i cognoms dels pares, nom i cognoms de la muller si era casat i si havia deixat descendència; a més de noms i cognoms i domicilis de dos testimonis per a poder promoure la inscripció de defunció. (Els documents 84 i 99 demanen exactament això en la mateixa data).

En el document 100/101, una providència del jutge Francisco Cháfer Albiñana la cita a declarar, i informa que el seu fill va nàixer a Benissa, com ella i el seu difunt marit José Giner Ivars, cosa que poden testificar Leopoldo Egea Valls i Juan Micó Mompó.

Pel document 102, de 7 de febrer de 1942, sabem que el fiscal instructor Castro ha rebut el certificat de defunció del jutjat municipal de l’Olleria per a incoar l’expedient d’inscripció al registre civil de la defunció de Miguel Giner Castells.

En els documents 113 i 114 (10 de febrer de 1942), el jutjat de primera instància i instrucció d’Albaida confirma que ha rebut la carta-ordre del fiscal instructor per a la inscripció de defunció. Set mesos més tard, el fiscal s’interessa per l’estat en què es troba l’expedient a través d’una carta-ordre al jutjat d’Albaida. El fiscal ho torna a reclamar al cap de tres mesos i mig (document 129). El mateix dia, el jutjat de primera instància i instrucció d’Albaida informa que només s’ha pogut acreditar la desaparició, inscrita en el volum 39, full 53 verso, número 51.

Dos dies després (document 132-133), una providència del fiscal Castro ordena al jutjat de l’Olleria que remeta el certificat de defunció (en realitat de desaparició) reclamat pel jutjat de primera instrucció i instància d’Albaida. Una vegada rebuda la providència, el jutge municipal de l’Olleria ordena expedir l’acta sol·licitada.

Finalment, el certificat de l’acta de desaparició detalla que l’11 de desembre de 1942 s’inscriu la desaparició de Miguel Giner Castells, de trenta-dos anys, natural de Benissa, fill legítim de José Giner Ivars i Teresa Castells Ortolá, “que al ser movilizado por los rojos durante el periodo revolucionario, se ausentó de esta localidad [l’Olleria] el 7 de marzo de 1938 y desde enero de 1939 en que se tuvieron noticias del causante no se ha vuelto a saber nada de él”. El document 136 és l’últim que es refereix a ell. El seu cas és el primer que ens parla d’una desaparició, però no serà l’últim.

No cal dir que el nombre de variants que el cognom “Castells” presenta al llarg de tota la instrucció pot marejar qualsevol que s’hi escabusse. Així, hi trobem Castillo, Cortells, Ortega i Castell.

Tornem a constatar, per enèsima vegada, que la funció del fiscal no queda reduïda a investigar i perseguir els delictes tipificats pel franquisme, sinó a encaixar cada peça del trencaclosques que tracta de reconstruir al llarg de providències i més providències, cartes-ordre, declaracions, testimonis, etc. fins a poder deixar constància de la mort -en aquest cas desaparició- de qui siga en el registre civil del poble que pertoque mitjançant una acta.

Aquesta no és una altra de les històries de la p*** mili que de tant en tant conte, sinó més aïna una de les moltíssimes històries, tristes, de les dues Espanyes del passat i d’ara mateix. Històries que cal tenir ben presents i no oblidar mai.