La Creueta

Panoràmica del sud de Benigànim. Fotografia: Catàleg de proteccions (2019), Ajuntament de Benigànim

Que un conte originat a Pèrsia haja arribat a casa nostra, es popularitze, perdure durant segles i s’experimente encara tan vivament a Benigànim i tota la Vall d’Albaida, és un luxe, una riquesa cultural extraordinària.

Per Xavi Constant

En la forma més coneguda del conte de la lluna, el pou i el ganxo, el protagonista era el mul·là Nasreddín, una figura mítica que formava part de la cultura popular dels països islàmics, des del Casaquistan fins al Marroc. Un personatge que solia representar-se amb un enorme turbant com el dels sultans otomans i a cavall d’un ase.

A Benigànim, el conte degué arribar en forma de relat oral en alguna de les onades islàmiques que pujaren per la península des del segle VIII. Heus ací la versió musulmana canònica:

«Una vegada, al vespre, Nasreddin anà a buscar aigua. Inclinant-se sobre el pou, va veure que al fons es reflectia el rostre de la lluna.
—Que l’Altíssim (enaltit siga) s’apiade de nosaltres! —es lamentà Nasreddin—. La lluna ha caigut al pou. De pressa, de pressa, cal traure-la!

Anà a sa casa a agafar una corda i un ganxo. El bon Nasreddin va fer molts esforços, però no aconseguia de subjectar la lluna. Per fi va tindre la impressió que el garfi l’havia enganxada i començà a estirar i estirar.
—Caram, com pesa… —bufà.

Continuava estirant amb totes les seues forces, afermant els peus contra el brocal. De sobte, per Voluntat del Totpoderós (que és omniscient i no dorm mai) el ganxo es va desprendre. Nasreddin va caure de tos, mirà cap amunt i va veure la lluna enmig del cel.
—Lloat siga Al·là! —va exclamar satisfet—. M’he fet un bony, però la lluna no s’ha ofegat i ha tornat al seu lloc!».

Els beniganins incorporaren a poc a poc detalls locals al relat —la lluna es reflectia a la font de la plaça, el llavador, o una bassa; el pou estava en la partida de Rafalgani, Benalfaig, Beniabdó o prop del Calvari—, i sovint el recrearen. Quan es contava als menuts, el protagonista era un xiquet espavilat del poble que avergonyia els majors en alliçonar-los que, dins del pou, hi havia tan sols el reflex. En les versions per a jóvens, en una ambientació no exempta d’encant, es referia a la disposició d’ànim d’un xicon que en un gest entendridor, volia traure la lluna per a regalar-li-la a la seua estimada.

La faula fou alterada, amb un punt de malícia, pels pobles veïns. En compte d’un protagonista, es feia referència a una colla de beniganins bragats —per a insinuar que hi havia molt de múscul i poc cervell—. Fins i tot, en altres versions, s’involucrava tota la massa d’habitants del poble! No cal dir que, amb l’adulteració de la llegenda per les localitats pròximes, els beniganins no n’eixien gens ben parats, sinó fracassats, humiliats i disminuïts.

Moltes rivalitats, desconfiances i malvolences entre pobles han tingut el seu origen en velles disputes, antigues rancúnies que sembraren el camí: controvèrsies per la partició de les aigües d’una séquia sobirana a les jussanes, el dret a l’ús d’un pou d’aigua potable, la propietat d’un terreny fronterer, la possessió d’una creu o una ermita, els malestars locals quan en festes els forasters s’emportaven les xicones…

Potser, temps arrere, aquesta classe de conflictes eren més sentits. Si ho pensem bé, estaven aguditzats pel caràcter familiar i confiat entre els veïns d’un mateix poble. Una forma de convivència que enfortia la cohesió i pertinença a un mateix lloc on tots es coneixien o es tenien referències de cadascú. Èpoques de lligams sòlids, vincles forts, de lleialtats fermes i de notícies escasses que es vivien intensament.

Per altra banda, no sempre calia cap casus belli significatiu per a entaular antagonismes, recels i desconfiances entre localitats limítrofes. Aquest és el cas del poble de la Beata.

Quan el conte del pou, la lluna i el ganxo arribà a Benigànim, els pobles pròxims en feren protagonistes als autòctons. Crearen, doncs, modificacions per a ridiculitzar-los. Es contava que els beniganins estaven convençuts que dins del pou hi havia la lluna, una llesca de formatge, una tallada de meló de tot l’any, un disc de coure, una moneda d’or o una peça d’argent. L’apel·latiu «ganxut» era una forma més de criticar la vila, de mortificar els seus habitants, de burlar-se’n per no pertànyer a la localitat ofensora. Un escarni consistent a rebaixar «els altres», fer-los mereixedors d’algun defecte o característica risible, en aquest cas acusar-los d’ignorants, ingenus o incompetents.

Del mateix estil són un grapat de llegendes i acudits valldalbaidins. Es conta que els cuquellos amb un joc de cordes, corrioles i tensors, pujaren un ruc dalt del campanar de Quatretonda perquè es menjara un llicsó que havia crescut entre la junta de dos carreus. A Guadasséquies llogaren un matemàtic d’Otos perquè els projectara un rellotge de sol, i durant la construcció els veïns decidiren de protegir-lo i preservar-lo sota una teuladeta perquè les pluges no deterioraren el gnòmon i el sol no decolorara els números i les ratlles. El rector de Montaverner, disgustat perquè els tunos mostraven una escassa inclinació pel culte diví, va escriure que els seus feligresos compraren una haca vella a uns gitanos tractants de cavalleries, la pintaren, la feren passar per un corser jove, i els la revengueren…

Són manifestacions poc edificants del gènere humà esteses a tot el món amb les seues especificitats. A casa nostra, només cal recordar els quatre volums de l’obra del professor Sanchis Guarner Els pobles valencians parlen els uns dels altres, un títol que, si visquera, hauria pogut ampliar i retolar com Els pobles valencians malparlen els uns dels altres.

Malparlar dels altres, amb motiu o sense, és arriscat. Però, benvolguts lectors i lectores, reconeguem-ho, ens proporciona un plaer psicològic: ens fa creure que som més bones persones del que som en realitat. Jutjar, criticar, reprovar també un poble que no siga el nostre, ens complau, ens conforta, ens reafirma, ens aglutina, ens distrau gratament. No obstant això, perduda la mesura, ens embruteix.

No és menys veritat que, sovint, les burles, les invectives, els judicis negatius sobre els pobles veïns —rivals, de vegades; enemics, mai— han estat i són atacs de cartó pedra, un combat postís.

Actualment, l’apel·latiu «ganxut» ha perdut tot el contingut ofensiu o pejoratiu. Els vilatans no el pateixen com un estigma marcat amb ferro brusent des que vénen al món. No el senten com a una injúria, un ultratge o un menyspreu. Al contrari, el consideren un timbre de glòria, com si pertanyeren a un llinatge exclusiu: ser ganxut és una cosa que no tothom pot dir, semblen expressar tàcitament. Fins i tot gaudeixen d’un club ciclista anomenat Dimonis del Ganxo, un Front Ganxut de seguidors de la Unió Esportiva de futbol, i un dinàmic Col·lectiu Cultural El Ganxo.

Que un conte originat a Pèrsia haja arribat a casa nostra, es popularitze, perdure durant segles i s’experimente encara tan vivament a Benigànim i tota la Vall d’Albaida, és un luxe, una riquesa cultural extraordinària.