La Creueta

Luís Lucia, fundador de la DRV

Tot i que la DRV fou col·laboradora principal dels militars revoltats a València, el telegrama que Lucia havia enviat el 19 de juliol de 1936 es va convertir en una prova contra ell.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Els antecedents de la DRV es troben en els moviments carlistes i catòlics (1900-1930). Fundat el 1930 per Luís Lucia (1888-1943), l’època més reeixida del partit (1930-1933) és com a integrant de la CEDA, amb un predicament que evoluciona cap a l’autoritarisme, l’antiparlamentarisme i el profeixisme. De fet, el lema en els comicis de febrer de 1936 era marcadament feixista: “Todo el poder para el jefe”, però no va tindre l’efecte esperat. El lema de la CEDA també era prou aclaridor: “Religión, familia, orden y propiedad”.

Els homes més odiats per la dreta espanyola no eren els socialistes Pablo Iglesias (1850-1925) i Francisco Largo Caballero (1869-1946), tots dos figures sorgides de les files de la classe obrera, sinó Manuel Azaña (1880-1949), Jiménez de Asúa (1889-1970), Fernando de los Ríos (1879-1949), Julián Beteiro (1870-1940) i altres com ells.

Lucia, impulsor i cofundador també  de la CEDA, aglutina un nombrós grup de propietaris, industrials i comerciants que aporten els mitjans necessaris. La DRV és un partit autoritari i antireformista amb gran capacitat d’organització, de mobilització i de propaganda política. És diputat a les corts espanyoles en el període 1933-1936 i vice-president de la cambra. Com que no s’aconsegueix una majoria parlamentària en febrer del 1936, opta per la via de l’aixecament militar i converteix el partit valencià en el més destacat en la sublevació de juliol del 1936 i en un dels suports del primer franquisme. En aquest sentit, el paper de la DRV va ser fonamental en la destrucció de la democràcia republicana.

El desembre de 1935 la dreta catòlica ja s’havia plantejat la possibilitat d’intervindre en un colp d’estat i, de fet, ja havien sondejat els ambaixadors d’Alemanya, la Gran Bretanya i els Estats Units sobre la reacció d’aquests països si el Front Popular guanyava les eleccions de 1936.

A partir de febrer de 1936 s’organitza una milícia clandestina de la DRV amb membres de la capital i de diversos pobles de les comarques de València favorables a l’acció directa i a abandonar la via legalista i parlamentària. Entre els partidaris d’aquesta estratègia es troben els tradicionalistes (requetés), Renovación Española, falangistes i els militars favorables a la insurrecció armada. L’objectiu d’actuació d’eixos grups de la DRV a València era assaltar locals, atemptar contra persones, promoure l’agitació, etc., amb armes comprades amb fons aportats pels militants.

A partir de maig de 1936, la DRV i la Unión Militar Española (UME) tenen contactes habituals “para apoyar con armas el levantamiento militar”. A eixes reunions també acudien els tradicionalistes, que s’ofereixen amb cinc mil requetés.

En la primera quinzena de juliol els falangistes assalten l’emissora Unión Radio i anuncien una imminent “revolución nacional-sindicalista”. Aquest fet fou respost amb l’incendi de la seu central de la DRV a la plaça de Tetuán, enfront de Capitania General, “un punto estratégicamente clave en los planes de la insurrección derechista valenciana”.

El 17 de juliol, la UME suggereix al general Mola la sublevació immediata. La DRV aconsella Lucia que se’n vaja de València. Ell és coneixedor dels preparatius del colp i li dóna suport, tot i que tem un fracàs paregut a la sanjurjada d’agost de 1932.

El 24 de juliol es col·locà la bandera republicana en Capitania General i més instal·lacions pròximes. L’arribada del ministre de la Guerra a València el 2 d’agost va frenar la sublevació i la DRV va quedar desorganitzada. Alguns dels seus membres es convertiren en quintacolumnistes que transmetien informació a la zona revoltada. Alguns foren detinguts el març de 1938, però va aconseguir fugir i passar-se’n a la zona “nacional”.

El 19 d’abril de 1937, mig any després de la condemna a mort i execució de José Antonio Primo de Rivera per la República, Franco decreta la fusió dels tradicionalistes (requetés) i falangistes en un únic partit totalitari que a partir d’eixe moment passa a dir-se Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS), un nom més llarg usat només en ocasions oficials solemnes i denominat simplement com a Falange de manera habitual. Eixe partit proporciona a Franco l’aparell polític que no tenia, i en fa servir el programa i la maquinària propagandística. El programa de vint-i-sis punts de la reorganitzada Falange advocava per l’abolició de tots els partits polítics, es mostrava a favor de la propietat privada i enemiga de sistema capitalista i del marxisme. El nou partit únic i estatal és acatat pels dos partits sense dir ni piu en una ostentació de disciplina i obediència militar. El resultat d’eixe matrimoni no és un partit en si, ja que això podia tindre connotacions de liberalisme i democràcia: tot el món el coneixerà com a Movimiento. I així va perdurar durant quaranta anys sota les regnes del dictador. I perquè quedara un testimoni per a la posteritat, Franco no va dubtar a posar per al pintor Zuloaga amb camisa blava, boina roja, pantalons caqui i botes de l’exèrcit. El simbolisme sempre és important.

Però si rebobinem un poc en el temps, anteriorment, el 13 de febrer de 1934, els dos grupuscles feixistes (Falange i JONS) s’havien fusionat sota el lideratge de José A. Primo de Rivera, fill del ja difunt dictador del mateix cognom, segurament amb la finalitat de no dispersar forces que caminaven en la mateixa direcció. El nou nom era Falange Española de las JONS; la major part dels seus membres eren joves de famílies acomodades i els seus líders s’inspiraven en el feixisme italià i el nacionalsocialisme alemany.

Tornem a la CEDA i la DRV: s’admetrà que tant Gil Robles com Lucia van ser astuts i no van necessitar dur a l’altura del cor, a manera d’amulet, cap “Detente, bala”, una mena d’escapulari amb el Cor de Jesús que portaven molts soldats sollevats. Tots dos van saber esquivar el temporal de la guerra; el primer a Portugal i el segon en diversos llocs: Catalunya, Lorda o Benicàssim.

Lucia va ser detingut el 1937, a Madrid, i condemnat per donar suport als revoltats. Traslladat a la presó de Barcelona, en va fugir el 25 de gener de 1939, un dia abans de l’entrada de les tropes rebels. El 12 de febrer, un comunicat de premsa exigia la presentació a l’Auditoria de tots els fugats de la presó. Lucia es va presentar l’endemà a la citació, i fou detingut i conduït a la presó cel·lular de Barcelona. El dia 18 s’hi presentà el jutjat amb el sumari seguit pels republicans contra Lucia. Se li demanà una breu declaració sobre eixe sumari. El dia 26, davant el Consell de Guerra ordinari i en judici sumaríssim pel delicte de rebel·lió militar, sense cap testimoni i sense que el defensor d’ofici li fera cap pregunta, fou condemnat a mort. Cinc dies després l’indultà Franco, “que conmutó la pena por la immediata inferior o sea por la de 30 años” i fou desterrat a Palma.

Tot i que la DRV fou col·laboradora principal dels militars revoltats a València, el telegrama que Lucia havia enviat el 19 de juliol de 1936 es va convertir en una prova contra ell. Que què deia eixe telegrama radiat vesprada i nit el dia 18, des de Madrid, i publicat també el dia 19 en el Mercantil Valenciano i que els tribunals franquistes no havien oblidat?

“Como ex Ministro de la República, como Jefe de la DRV, como diputado y español, levanto en esta hora grave mi corazón por encima de todas las diferencias políticas, para ponerme al lado de la autoridad que es frente a la violencia y rebeldía la encarnación de la República”. (cit. en  Valls 1990: 234).

El text recollit en el Mercantil Valenciano diferia un poc:

“Como ex Ministro de la República, como Jefe de la DRV y como Diputado a Cortes Españolas, levanto mi corazón poniéndolo al lado de la autoridad, frente a la violencia  y la rebeldía, por ser encarnación de la Patria”.

Per tant, en poques paraules, en el judici s’acusà Lucia de no alçar-se contra el govern del Front Popular, de col·laborar-hi en oposar-se a l’Alzamiento Nacional, i de trair la pàtria.

El juliol de 1941 se li va commutar la resta de la pena que li quedava pendent per la de confinament, que havia de complir a Mallorca. Sentint-se greument malalt, el van autoritzar a tornar a València, on va morir a conseqüència d’un càncer hepàtic la nit del 5 de gener de 1943.

+ La Dreta Regional Valenciana (1)