La Creueta

Si bé en les centúries anteriors les criatures es dipositaven de nit en el torn, al llarg del segle XIX l’hora d’entrada es va anar allargant i es deixa de fugir de les hores de llum.

Per M. Luisa Plà Tormo

Comptabilitzat l’elevat nombre d’expòsits que van entrar a la casa-bressol de València en el segle XIX, cal preguntar-se d’on procedien aquestes infelices criatures. L’àrea de pobles que enviaven xiquets a la borderia de València va ser molt àmplia fins a la publicació del Reial decret de 30 de novembre de 1833 en el qual la divisió civil del territori espanyol en la península i les illes adjacents es va reduir a 49 províncies. En el cas que estudiem, pel sud arribaven criatures de les Marines, el Comtat, l’Alcoià, la Safor, les Riberes, l’Alt Vinalopó o la Vall d’Albaida (Agres, Alcoi, Banyeres, Beniarrés, Benidoleig, Cocentaina, Quatretonda, la Vall de Seta, Ràfol d’Almúnia…), que feien parada a Alfafar, punt de descans. Els pobles de les zones septentrionals (la Pobla de Tornesa, la Pobla d’Arenós, Vinaròs, Morella, Tírig…), com que no tenien casa d’expòsits al Bisbat de Tortosa, els enviaven a l’Hospital de València. Tavernes Blanques era el punt de descans abans d’arribar-hi. A partir de 1838, tots els ingressos seran només de la nova demarcació provincial de València.

Els xiquets ingressats en la Casa-Bressol podien procedir de:

-La galera o presó de dones de València, on eren recloses dones condemnades per algun delicte o ser “de baixa moralitat”, eufemisme de prostitutes.

-La Germanor de la Nostra Senyora del Sant Zel, ja explicada en la centúria anterior. Com que era una institució de caritat, va anar assumint l’acollida de dones embarassades en una concepció il·legítima, membres de distingides famílies valencianes. Quan parien, els xiquets eren portats a la Casa, sense passar pel torn.

-L’Hospital General, on hi havia una quadra, anomenada de les “ocultes”, lloc reservat a dones que volien mantindre l’anonimat. Quan la criatura naixia, la baixaven immediatament a les dependències de la inclusa.

-El torn. Era un lloc no tan cruel per a poder abandonar un xiquet. N’hi havia un en la borderia de València, i a l’Hospital d’Ontinyent. La nit, la foscor, afavorien l’anonimat i amagava la vergonya de l’abandó. “Silvestre de la Circuncisión entró el 30 de diciembre de 1817 por el torno, lo trajo su madre con un papel que decía: esta criatura es de una persona decente y no pudiéndola tener a su lado…”

La majoria dels xiquets que entraven pel torn eren nounats o de pocs mesos, però en una època de fam, crisi i misèria, trobem ingressos de criatures de més edat: “…Theresa entró en 13 de enero de 1821 por el torno de fuera a las seis y media de la noche, sin fe de bautismo, tendría al parecer unos dos años poco más…”

Si bé en les centúries anteriors les criatures es dipositaven de nit en el torn, al llarg del segle XIX l’hora d’entrada es va anar allargant i es deixa de fugir de les hores de llum. És cridaner que en aquesta centúria quasi la meitat dels xiquets són abandonats ja a plena llum del dia.

Tot i aquests quatre punts de recepció de xiquets abandonats, l’exposició (del llatí “ex positum” que literalment significa “posat fora”) era encara la pràctica més habitual: deixar el nounat a la seua sort en qualsevol part i als llocs més inversemblants: davall d’un pont, al femer d’una barraca, a l’escala de la Casa o en llocs “acrobàtics” com el que figura en un ingrés de 1867: “el niño fue hallado en un capazo colgado a la puerta de la casa de Vicente Lorente, c/ Portal de Villena nº 10, Fuente la Higuera”. Algú el podria acollir o alguna institució es faria càrrec d’ell.

Als pobles, els punts més freqüents (“locis publicis”) per a abandonar un xiquet amb la intenció que el trobaren i l’atengueren, eren les portes de les esglésies, la de l’hospital-beneficència del poble si n’hi havia, o a la porta d’algun hisendat local. Tindre més o menys informació del fet, ja depenia de les dots o ganes escripturals dels rectors dels pobles, encarregats des del primer moment de registrar l’abandó i batejar. De tots els pobles de la Vall on he pogut llegir aquests registres, de Quatretonda he tret una curiosa i detallada informació: “…Petra de S. Juan, bautizada el día 19 de mayo de 1863 en la Iglesia Parroquial de Cuatretonda, fue hallada a las 9 de la noche por Josefa Oltra, consorte de Bautista Benavent, al salir de la casa en la que habita en la misma población, C/ S.José nº 47…” El telèfon encara no s’havia inventat!

Al llarg del segle XIX, la fundació de maternitats en les incluses, l’existència d’una sala on es podia mantindre la discreció i l’anonimat, van fer descendir l’exposició i la utilització del torn, afortunadament. Les gestants ingressaven en el seté mes de l’embaràs, romanien aïllades, quasi ocultes i després de donar a llum se n’anaven. El xiquet quedava ingressat en la borderia.

La mort d’un fill no se supera mai, és un fet contra natura que la ment no pot assumir. Abandonar un fill, desfer-se de la seua companyia, pensar què n’haurà sigut, tampoc. Provoca, a més remordiment, perquè s’ha comés un acte que va en contra de l’ètica, valors i principis. I passa el temps i la mare afig el penediment al remordiment. 

És curiosa la carta del marmessor de la mare natural d’un expòsit que es va rebre a l’Ajuntament d’Albaida el 28 de maig de 1893. Criat per un matrimoni albaidí, volia lliurar-li l’herència que sa mare li havia deixat.

Tot aquest pes emocional tan complex, difícil de comprendre i menys d’assimilar, es va donar en el món de l’expòsit, i en aquest segle XIX alguna cosa canviar respecte de les centúries anteriors.

Si algun xiquet va ser recuperat pels pares o familiars directes en centúries anteriors, va ser una pràctica esporàdica i fou ínfim el nombre de criatures que tornaven al seu espai familiar. En el segle XIX un 1,6% dels expòsits atesos a la borderia valenciana (uns 1.100 xiquets aproximadament) van ser recobrats. Hi destaca el perfil de la dona fadrina, jove, treballadora en el sector domèstic… i que havia fet servir algun intermediari per a exposar el xiquet. Generalment, si tenien intenció de recuperar al seu fill, esperaven a fer-ho quan ja l’havien deslletat: “… Salvador Adell que entró el 9 de abril de 1887 por la puerta del Santo Hospital se dio a lactar el 10 de abril a… de Onteniente. El 13 de mayo de 1889 fue reclamado y se entregó a su madre natural, natural de Pueblo Nuevo del Mar…”

Alguns van tardar uns anys més: “…Luis de Santa María entró el 23 de septiembre de 1885 procedente de Onteniente…el 19 de enero de 1893 se entregó a su padre natural D. Luis de Alburquerque y de la Peña, soltero mayor de edad, vecino de Valencia…”

En repetides ocasions he assenyalat el deshonor de la família quan naixia un xiquet fora del matrimoni: “…Maria Teresa entro en 2 de julio de 1823 la conduxeron de Albayda…En 14 de agosto de 1823 se entrego a sus Padres por haberse verificado su legítimo matrimonio, llaménse….. viven en Albayda.”

El món de l’expòsit erà encara molt trist durant tota la centúria, però alguns adults comencen a fer front al problema i a posar el seu fill per davant de la vergonya i la deshonra familiar!