La Creueta

Portal de les Monges, anomenat també portal Nou, al costat de la font del Lleó. El portal fou traslladat a la rotonda d’entrada nord a Xàtiva per la N-340

Aquest ‘pseudocamot’, sense disposició pel seu ofici de carreter, sense ganes de doblegar l’esquena —només s’inclinava per la mala vida—, fanfarró, presumptuós i amb poques aptituds per a cometre delictes, estava destinat al fracàs en la seua carrera delinqüencial

Per Xavi Constant

A més d’un grapat de topònims escampats per la comarca —l’escaló del Bato a Montitxelvo, el racó dels Lladres a Quatretonda, el camí dels Presos a Ontinyent, la cova de Cabot i la dels Lladres a Bellús…—, a la Vall hem conservat dues expressions relacionades amb el bandolerisme. La primera, que ja quasi no se sent dir, és el modisme «més lladre que el Gatet d’Otos»; i la segona, una dita que s’ha mantingut en el temps i s’ha estés per les terres valencianes: «acabar o quedar com Camot».

Camot fou un facinerós que va perpetrar robatoris i segrestos durant els anys de més efervescència del bandolerisme a la governació de Xàtiva (la Costera, la Ribera Alta, la Vall d’Albaida, la Safor i la Valldigna). Eren els temps del regnat de Ferran VII —un període de brutalitat i mediocritat del poder, tal com afirmà Pierre Vilar—. D’eixa època hi ha documentats alguns roders de la Vall com el Moreno d’Agullent, el Madrileny de l’Olleria, el Nyo-nyoc d’Albaida i, després, el Gatet d’Otos.

Bandolerisme social com a resistència popular? Una protesta primitiva de les societats agràries contra la penetració capitalista? Aquesta coneguda tesi d’Eric Hobsbawm és controvertida. El que sí que és clar és que el bandidatge mediterrani s’extingí a mesura que despuntaven i s’afermaven els estats moderns. Però tornem a Camot.

És molt probable que alguns facinerosos s’aprofitaren d’eixe malnom com a distintiu per a intimidar les víctimes. El periodista i historiador oliver Manel Arcos ha documentat amb precisió que el «Camot» legítim fou el xativí Domènec Giner Garcia, nascut al barri del Raval el 1791. Condemnat a mort, deslliurat de la forca el 1820 per un canvi de règim polític, va romandre tancat a la presó xativina on va matar un altre convicte en un duel. Es va escapar el 1824 i, dos anys més tard, fou capturat pel Batalló de Voluntaris de Benigànim comandat pel sergent ganxut Josep Benavent Cuquerella. L’enfrontament contra aquesta unitat militar va ser la causa definitiva que, tres mesos després, l’afusellaren a València.

Un altre socarrat que, pel que sembla, s’autonomenà «Camot», va ser Francesc Navarro (1780-1826). Es tracta d’un malfactor popularitzat, en part, per l’historiador i eclesiàstic enguerí Pedro Sucías Aparicio en un article publicat el 1911 a l’Heraldo de Játiva. La crònica narra uns pocs fets a partir d’informacions orals i, segurament, amb una certa dosi de fantasia afegida.

Aquest ‘pseudocamot’, sense disposició pel seu ofici de carreter, sense ganes de doblegar l’esquena —només s’inclinava per la mala vida—, fanfarró, presumptuós i amb poques aptituds per a cometre delictes, estava destinat al fracàs en la seua carrera delinqüencial.

El seu últim colp com a cap de quadrilla va ser un cúmul de despropòsits. Sucías conta que una nit de l’any 1826, aquest Camot i els cinc companyons de la colla intentaren desvalisar la casa del canonge Cebrià al carrer que ara porta el seu nom —la paraula canonge s’associava a riquesa i vida opulenta—. Semblava un robatori fàcil: amb aquest capitular de la Colegiata de Xàtiva sols vivien una dona tan vella com ell i un acòlit.

Un dels lladres va foradar la finestra amb una serreta i ficà el braç per obrir el pestell. «El acólito se despertó al ruido (…), se le ocurrió coger la correa que ceñía el pantalón y hacer un lazo corredizo para coger la mano en aquella especie de cepo (…), [y] dejó preso por la muñeca al ladrón». Un dels malfactors va acoltellar immisericorde el company amarrat. Per tal que veïns i autoritats no reconegueren el cadàver, els confrares de la banda el despullaren, li retallaren el coll amb el ganivet i amagaren el cap en un paller de la partida del Divendres.

Tres mesos després, un llaurador va trobar la testa del mort embolicada en la seua roba i, com era d’esperar, capturaren i empresonaren la quadrilla sencera. Els van penjar tots i deixaren Camot, com a capitost, per a coronar la festa l’endemà. Però va mamprendre la fuga eixa nit per l’androna del cagatori de la presó, situada al carrer de Montcada. Camot, un gandul que per a moure una cama havia de demanar-li permís a l’altra, va haver d’arrossegar-se treballosament com una serp per una claveguera fosca, envoltat d’emanacions tòxiques. Va reptar amb esforços desmesurats per dins d’un albelló tan estret que va perdre la roba. Empudegat i cobert de merda, va emergir per un embornal fora de la muralla de la ciutat socarrada, just davant del Portal de les Monges. Atarantat, recuperà l’alé i es va llavar en la font del Lleó. Tot seguit, es va acostar esbalaït al forn de Santa Anna per a demanar auxili, nuet «como nuestro padre Adán», escriu Sucías.

A la fleca, un aprenent el va socórrer i va eixir a buscar-li roba neta. Mentrestant, Camot, amagat al llenyer, descansava del forcejament i s’hi adormí. La fornera el va descobrir pels ronquits, avisà els alguatzils, i el pobre Camot fou detingut i retornat a la presó.

El tercer dia de l’encarcerament se li va llegir la sentència, i l’endemà a mitjan matí «se ordenó á la puerta de la cárcel una procesión. A la cabeza de ésta iba un redoblante marcando el paso largo; seguía á éste un crucifijo con dos faroles, uno á cada lado, detrás venían muchas personas (…) y presidía toda aquella fila de hombres Camot en mangas de camisa á caballo de un mal burro; le acompañaban á cada lado, un sacerdote, exhortándole á que fuese valiente y que tuviese gran confianza en Dios».

La desfilada va resseguir el carrer de Montcada, la plaça de l’Almodí, la plaça de Santa Tecla, fins a la plaça de les Forques, l’actual plaça de la Bassa. Durant el trajecte Camot es planyia: «Sóc molt desgraciat! No he mort ningú, però seré penjat. Sóc molt desgraciat!».

Que tants esforços no li aprofitaren per a res i acabara penjat de la forca com un pernil —com un camot—, són fets definidors i definitius: Francesc Navarro, el Camot postís, representa millor «acabar malament» que el genuí Domènec Giner.

La locució «acabarem com Camot» —independentment de la veritat i la llegenda— roman ben viva; tanmateix, en aquests temps de crisi omnímoda que ens ha tocat de viure ens preguntem si no seria més pertinent l’expressió «no ens desesperem perquè, al remat, tot acabarà malament».