La Creueta

Els més menuts de la colònia i la mestra cantant. Ampliació de foto d’un dels cartells de Mauricio Amster per al Ministeri d’Instrucció Pública. Biblioteca Històrica Universitat de València

Els escolars de més edat de la colònia que treballaven d’aprenents a Xàtiva contaren els detalls aborronadors de l’atac aeri. La notícia va sumir els refugiats en el desconsol: un testimoni afirma que ploraren tots, xiquets, xiquetes, i mestres.

 

Per Xavi Constant

A l’hivern de 1938 els xiquets de la colònia —conta el tio Vilar de Bellús [Batiste Vilar Cuquerella]—, anaven al Genovés, a l’altra banda de la serra Grossa, a collir taronges que portaven en les fundes dels coixins a falta de sacs, per tal d’atenuar les privacions.

Els dirigents intentaren de compensar les penúries i mancances amb la celebració a Xàtiva els dies 6, 7 i 8 de gener de 1939 d’un festival de la infància, al que va acudir la colònia. Els escolars gaudiren d’esbargiment i diversió amb cavallets de fira, teatre, música, jocs i berenars, i es repartiren de joguets als més menuts. Dijous 12 de gener es va repetir, quan la festa es va traslladar al balneari.

Però, com se sol dir: que poc dura l’alegria en casa dels pobres! El matí de diumenge 12 de febrer de 1939 el sol lluïa sobre un cel net. Passades les 11.30 roncaren els motors de cinc bombarders Savoia-Marchetti de l’exèrcit de Mussolini. Provenien de l’aeroport mallorquí de Son Santjoan: «Asustaban porque pensábamos que iban a tirarnos las bombas a nosotros», relata Carlos Sanz Herranz, refugiat al balneari.

Els bombarders giraren el morro cap a Xàtiva. Uns minuts després, a Bellús es captaren els sons i els ressons clamorosos de les explosions, que encara que dista onze quilòmetres de la capital de la Costera, en són cinc en línia recta: «Vam sentir bim-bom, bim-bom, (…) no ho coneixíem mosatros, però els xiquets del balneari sí. I en aquell bombardeig s’amagaren tots perquè estaven assustats, ho havien tocat [experimentat] en Madrid», relata el tio Garcia [José Garcia Tormo].

Els trimotors havien amollat 20 bombes explosives de 250 quilos cadascuna sobre l’estació i les cases veïnes. Poc abans acabava d’entrar des del front de la Manxa un tren amb soldats de la 49 Brigada Mixta que tornaven de permís. Casualitat o l’espionatge havia informat l’esquadrilla italiana? Per ara és un enigma. El resultat va ser mortífer: 145 morts, hòmens, dones i xiquets, i més de 200 ferits.

Els testimonis han descrit l’horror del bombardeig com una carnisseria humana: cames, braços, cossos mutilats embullats entre les branques dels arbres, cadàvers rebentats, vísceres i bassals de sang per tot arreu.

Una de les víctimes de l’agressió va ser Mario Pastor Avinyó, de vuit anys, bessó del tio Rafel [Rafael Pastor] que vivia al carrer de Santa Anna de Bellús. Vicent Pastor, l’altre germà, refereix en el documental Espais de pau en temps de guerra, dirigit per Jaume Bayarri, que abans que una bomba destruïra la casa: «(…) ma mare [Filomena Avinyó] va tindre el temps justet per a agarrar el meu germà [Rafael] baix del braç i eixir (…). Va caure un marge damunt d’ella i del meu germanet [Rafael]. [Mario] i jo començàrem a córrer. Jo vaig tindre la sort d’entropessar en un gesmiler que hi havia davant de casa i caure (…). [A Mario] la metralla li va pegar (…), li va tallar la cama (…). Estava la cama penjadeta en la pell (…). [Mario] estava agarrat a la soca d’una perera hasta que va vindre mon pare. Va agarrar el meu germanet i per l’estació pac amunt. Jo darrere. I en el cruce del carrer La Reina el va agarrar “Gorreta l’herbeser”. “Pren que tinc que anar a vore la família allí baix, a l’hort”. I jo darrere del meu germà [Mario]. Mon pare se’n va tornar, però jo anava. I en la placeta de Sant Francesc el va agarrar Façanar. El va dur a l’hospital, que estava allí en el carrer Moncà (…). Però als quatre dies es va morir».

Els escolars més majors de la colònia que treballaven a Xàtiva d’aprenents contaren els detalls aborronadors de l’atac aeri. La notícia va sumir els refugiats en el desconsol: un testimoni afirma que ploraren tots, xiquets, xiquetes, i mestres.

El front s’acostava dia rere dia. El desànim degué abatre’s sobre els refugiats del balneari —no disposem de dibuixos dels últims mesos—. I segurament els pesava, a més, la inquietud sobre què els passaria. El 29 de març de 1939, les tropes revoltades baixaren des de la Font de la Figuera i ocuparen Xàtiva. L’endemà, la 83a divisió del Cos de l’Exèrcit de Galícia entraren a Bellús i l’1 d’abril va acabar la guerra. «Lo primero que hicieron [las nuevas autoridades] fue llevarnos a misa», conta Herminia Álvaro Suárez, xiqueta refugiada al balneari. Potser açò passava el 2 d’abril, diumenge.

A poc a poc, els escolars se’n tornaren a Madrid i un grupet es va quedar a càrrec de l’Auxili Social. El director de la colònia, Fermín Corredor va romandre al seu lloc fins que l’últim xiquet va abandonar el balneari.

En arribar a Madrid, els xiquets i els mestres degueren experimentar un regust ambivalent. Contents per tornar a casa, i colpits, segons el testimoni de Carlos Sanz Herranz, en topetar-se amb una ciutat desolada, edificis afonats, muntons de runes per tot arreu, clotassos oberts pels projectils que havien deixat els carrers intransitables, mentre es preguntaven què se’n devia haver fet, dels parents.

Tolstoi comença la novel·la Anna Karenina afirmant que totes les famílies felices s’assemblen, i que cada família infeliç ho és a la seua manera. No obstant això, hi havia denominadors comuns en les penalitats i desgràcies de postguerra en totes les cases: fam, fred, por i tota classe de privacions.

Suposem que, a més, els infants s’assabentaren llavors de parents morts, mutilats, empresonats o exiliats. Com Carlos Migueláñez Aroca, xiquet evacuat a Bellús, que es va trobar que son pare s’havia refugiat a Amèrica, l’oncle es va morir en un camp de concentració alemany, i sa mare, com tantes dones d’aquell temps, va haver de traure avant tota sola els fills.

El destí dels responsables de la colònia del balneari va ser dramàtic. La inspectora Justa Freire Méndez fou condemnada en consell de guerra a sis anys i un dia de presó, i separada del magisteri. La primera directora de la colònia, María Muñoz Pérez, va ser depurada com a mestra. El segon director, Fermín Corredor Lebrón, va ser detingut, empresonat, sentenciat a pena de mort i executat.

Entre tantes tristors, sempre ens quedarà el record de la càlida acollida, l’afecte i la tranquil·litat que es va proporcionar a la xicalla madrilenya i als seus mestres. Els xativins, valldalbaidins i bellussers feren tot el que estava a la seua mà per a disminuir els seus patiments i amargors durant la guerra. El refugiat Carlos Migueláñez, que va arribar amb catorze anys a Bellús, quan en tenia 92 va afirmar: «No se puede olvidar ni dejar de agradecer la labor que hicieron por nosoros (…) Nos salvaron la vida».

L’assistència humanitària al balneari es va desplegar des del setembre de 1936 fins a l’abril de 1939, la colònia infantil de la rereguarda més llarga en el temps, i la més nombrosa. Com ha sintetitzat el doctor en Història de l’Educació Vicent Torregrosa al documental citat, va ser «una obra de pau en temps de guerra».