La Creueta

El seminari, en una època gloriosa de la seua història, amb els tres pavellons moderns que eren l’enveja de la resta de seminaris de tot l’estat, però amb un nombre d’alumnes que començava a minvar, sentia la necessitat de donar-se a conéixer a un altre nivell

 

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Mentre els més menuts encara jugàvem al saltacabreta, als més grans se’ls obria un nou horitzó amb el naixement d’una nova revista. Es tractava de SMV, inicials de Seminario Metropolitano de Valencia. El subtítol era Suplemento del Boletín Oficial del Arzobispado, i les primeres paraules, a càrrec de l’arquebisbe Marcelino Olaechea, prop ja de retirar-se, eren clares: “No pretende otra cosa que ser el eco de la vida del Seminario Metropolitano de Valencia”. La publicació, “modesta, digna, decorosa y grata”, anava adreçada als sacerdots i també als pares dels alumnes. Sens dubte, l’arquebisbe, conscient que el seu temps s’acabava, i amb ell un cicle, volia deixar encetat un treball amb l’esperança que altres el continuaren. Malauradament, la revista va tenir una vida curta: només se’n van publicar quatre números. No obstant això: hic opus, hic labor, s’hi pot llegir. [No crec que siga una errada encara que la sentència correcta és “Hoc opus, hic labor” (Virgil, Eneida 6, 129), és a dir, “aquesta és l’obra, aquesta és la fatiga”. Podria tractar-se d’una recreació editorial: “Ací està l’obra, ací està la fatiga”].

De revistes, ja n’hi havia hagut anteriorment: Diálogo, Anales del Seminario, etc. I segurament també n’hi hagué després. De fet, eixes publicacions reflecteixen les inquietuds dels habitants del seminari de cada època. Aquest és el motiu pel qual m’interessa tornar a una revista de quan jo tenia catorze i quinze anys. En to cas, de la que parle ara és de la que jo vaig conéixer. Conserve els quatre números que es van publicar: he fet per confirmar-ho i així és, no n’hi va haver ni una més. I si els tinc no és per un interés especial, sinó perquè ma mare m’ho guardava tot en capses de sabates i maletes velles. Els quatre exemplars són de dotze pàgines cadascun, a dos colors (diferents en cada número). Tenien unes mides gens habitual, ja que no és normal trobar revistes de 27 x 37,50 cm. El depòsit legal era V. 1497 i l’editava Semana Gráfica, S.A. (Conde Salvatierra de Álava, 20 – València). No conec la tirada de la revista on escrivien des d’alumnes de primer d’humanitats fins a estudiants de teologia, passant pels prefectes i professors.

L’editorial del primer número deixa patent que la publicació pretén donar a conéixer què pensen i ambicionen els seminaristes, la seua vida i les seues activitats. “Es importante señalar que (…) el Seminario Menor no es aquello donde los seminaristas se sentían oprimidos, cohibidos, sino algo abierto, (…) algo donde los seminaristas se desarrollan en un ambiente semejante a cualquier internado o instituto. (…) Trento queda muy lejos de nuestro pequeño Seminario”. [Això de “pequeño” deu ser una subtilesa, ja que era tot el contrari; recorde un alumne del meu poble més menut que jo que en veure per primera vegada els camps de gespa va exclamar atònit: “Xe, quins bancals d’herba més grans hi ha ací!”].

En aquest primer número trobem, a més de nombroses col·laboracions anònimes, articles de deu estudiants de teologia, cinc de filosofia, quatre d’humanitats i dos de prefectes.

El seminari, en una època gloriosa de la seua història, amb els tres pavellons moderns que eren l’enveja de la resta de seminaris de tot l’estat, però amb un nombre d’alumnes que començava a minvar, sentia la necessitat de donar-se a conéixer a un altre nivell: d’ací el subtítol de “Suplemento de …”, ja que amb el Butlletí Oficial de l’Arquebisbat no n’hi havia prou i es pretenia, per damunt de tot, que la gent coneguera qui eren, què feien i què pensaven els seus inquilins.

El sacerdote en la Iglesia.- A més de les seccions dirigides als seminaristes majors amb textos de papes com Pius XI (“Amad la ciencia, pero anteponed la caridad”) o de sants que ningú no coneixia com Sant Hormisdes (514-23), papa també (“Conviene que sean irreprensibles aquellos que han de servir de ejemplo y que han de corregir”), també trobem extractes del reglament del seminari [totes les institucions i organismes que es preen, en tenien i en tenen un!]: “Querer ser sacerdote es querer ofrecer a Dios el sacrificio eucarístico, etc”. 

A propósito de “los nuevos curas” (J. Martínez T., 3r Teología).- Los nuevos curas era el títol d’una famosa i polèmica novel·la de Michel Saint Pierre, qui es va defendre de nombroses crítiques després de la publicació. L’article parla del laïcisme i del progressisme i la forma en què el sacerdot s’ha de comportar davant d’aquestes doctrines que volen que es comprometa en qüestions polítiques, sindicals o socials.

Hi havia, a continuació, un poema de M. Molins (6é d’Humanitats), un conte d’A. Ferrer (2n de Teologia) i una reflexió de José Roig Moreno (1r de Filosofia) titulada “Un jovent ante el dolor”.

Entrevista (J. Senabre Martínez, 2n de Filosofia). – Tracta sobre com transcorre la vida d’un xicon al seminari. “No llevamos una vida monacal”. “No hay clases por la tarde en el Seminario Mayor, pero sí en el Menor”. “Realizamos unas actividades en grupos: bibliografia, literatura, litúrgia, cine, conferencias, deportes, música y la acedemia misional”. “Hay completa libertad para pertenecer o no a ellos”. A continuació, explica amb detall què fa cadascun dels grups. Per exemple, “el de liturgia lleva una excelente campaña con renovación de las rúbricas”. [Segons el DNV, la rúbrica “En la litúrgia romana, norma que regula els ritus, escrita en lletra roja per a distingir-la de les fórmules litúrgiques”]. I afegeix que amb tots aquests grups es desenvolupen al màxim les seues inquietuds espirituals i intel·lectuals.

La liturgia en el Seminario (J. Sancho Andreu, 3r de Teologia).- “El oficio divino, laudes, sexta, vísperas y completas santifica la jornada, siendo el rezo propio de la comunidad”. [Com que jo no vaig passar de 6é d’Humanitats no vaig haver de resar mai res de tot açò; això sí, en 6é recitàvem junts, tots els dies, un parell de salms abans de retirar-nos a les habitacions, i, tot i que els coste de creure, de tant en tant encara hui en dia ho faig i els puc assegurar que em vénen molt bé].

Tant en la facultat de Filosofia com en la de Teologia hi havia grups que estudiaven els nous documents del Concili Vaticà II i preparaven el culte en la capella major. “El día 7 de marzo la celebración eucarística se desarrolló según el nuevo rito, utilizando la lengua vernácula [castellà] en el ordinario de la misa (misa Todas las gentes, de J. Climent)”; “(…) para el canto se utilizó el gregoriano, por no tener cantos adecuados en lengua vernácula”.

[Era un temps de transició: un peu estava encara en el llatí i un altre, insegur, en el castellà. De valencià, res de res: ni pensar-ho. Així transcorria la vida al seminari major quan jo era un xiquet de tretze o catorze anys al seminari menor i el meu superior era don Andrés López Blasco.

Religiosidad (J.R.M., 1r de Filosofia).- Segons els principis del reglament, “el Seminario habrá de cuidar el desarrollo de la educación integral de los internos (…), la vida espiritual queda en el dominio y bajo la dirección del Padre Espiritual que ejerce el cuidado religioso de cada comunidad”.

Conferencias dadas en el Seminario en el mes de marzo.- Don Juan Agulles fa un curset sobre l’espiritualitat del desert i l’ambient de l’època patrística oriental.

La setmana de Sant Tomàs es va dedicar aquell any al senyor rector del seminari, com a homenatge amb motiu dels seus 25 anys de rectorat. Hi va haver cinc conferències. La primera a càrrec del Rector de la Universitat de València, doctor don José Corts Grau (antic becari del col·legi de Burjassot quan don Antonio Rodilla n’era el rector), qui va recordar el seu temps al col·legi fundat per sant Joan de Ribera. La segona conferència la va fer don Pedro Laín Entralgo, ex-rector i catedràtic de la Universitat de Madrid; va parlar sobre “Santo Tomás y la técnica”. El tercer conferenciant va ser el catedràtic de la Universitat de València, doctor don Juan Barcia, i va dissertar sobre “El vitalismo de Santo Tomás y la biologia”.

El professor López Piñero va parlar sobre la “Introducción de la ciencia moderna en España”. El títol de la conferència del doctor José Pinillos, catedràtic de la Universitat de València, va ser “Historicidad de la conciencia humana”. Per últim, es va llegir la conferència que envià el doctor López Ibor sobre “El desarrollo en el hombre mismo”.

[Com es pot veure, en l’últim any de l’arquebisbat de Marcelino Olaechea, els seminaristes majors, a més de resar maitines i laudes, feien coses d’un nivell intel·lectual gens desdenyable. Això sí, jo, un xiquet que feia 2n d’Humanitats, em dedicava a qüestions més mundanes d’acord amb la meua edat, com jugar a futbol, informar de les coses que no funcionaven o estaven fetes malbé pel territori del meu curs deixant un paperet en una bústia, o meditar el poema Si de Rudyard Kipling. Era el curs en què jo tenia de superior Andreu López i el terratrémol secularitzant encara no havia sacsejat aquell inoblidable lloc, la qual cosa va arribar quatre anys més tard, l’estiu que la Jane Birkin (1946-2023) va entonar la panteixant cançó Je t’aime…  moi non plus i ens féu eixir embovats del cau on dormíem ensopits.