Fragment de l’acta del ple de l’Ajuntament de l’Olleria, amb el nomenament de Franco com “Alcalde Mayor y Perpétuo” (Arxiu Municipal de l’Olleria)
Era el gener de 1968. El dia 30, segons els papers oficials. L’Ajuntament de l’Olleria va aprovar una proposta presentada pel batle per a nomenar el dictador Francisco Franco “Alcalde Mayor y Perpétuo de España”. El nomenament es justificava per “seis lustros que lleva ya de hecho como verdadero alcalde de todos los españoles”. La decisió es va prendre per unanimitat del ple: cap sorpresa, evidentment, encara que algú que entén de coses d’aquestes em va dir que sí que sorprenia una miqueta que la distinció no s’haguera atorgat anys abans com havien fet molts altres consistoris.
El títol i l’honor que amb aquella decisió es retia al Caudillo degué complaure “las fuerzas vivas” locals i potser posava al dia l’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional, però dubte que comportara cap efecte positiu entre el veïnat del poble. En tot cas, es veu que el nomenament va passar de manera molt discreta: quan el Moviment Comunista del País Valencià va guanyar les primeres eleccions municipals democràtiques posteriors a la dictadura i va començar a reduir (tant com era possible) l’artefacte franquista als noms de carrers, festes i altres cerimònies, l’acord del ple de gener del 68 va quedar intacte. Perquè no el coneixien. Però un article innocent publicat l’estiu passat per Bartolomé Sanz sobre la revista Els Grisons el va traure a la llum.
Ara fa huit dies, dimecres passat, un altre ple municipal va aprovar la retirada d’aquella adhesió olleriana a l’exaltació del dictador. Es va aprovar, dic: però d’aquella manera. La moció, presentada per Compromís, va tindre el suport només dels tres regidors d’aquesta formació, que la va emmarcar en la llei de memòria democràtica, la constitució espanyola, les llibertats democràtiques, etc. El Partit Popular, els nou regidors del Partit Popular assistents, es van abstenir. De votar i d’explicar l’abstenció.
No sé què va fer decidir-se el grup municipal “popular” per aquesta postura, i no m’aventuraré a plantejar hipòtesis sobre la qüestió. Però crec que puc dir que la imatge resultant no és gens edificant. En absolut. Per més simbòlica que semblara la mesura votada (que no debatuda, no hi va haver ocasió), calia posicionar-se; l’equidistància ací no és possible: o es condemna el franquisme, o no. I retirar honors i distincions a qui li donà nom és una manera de fer-ho. Senzilla. Mínima. Admetre que va ser una dictadura no té gens de mèrit, és una obvietat; però reconéixer que aquell règim criminal va ser nefast per a generacions senceres de tota una societat, que va produir dolor, misèria i una repressió implacable, d’això encara hi ha qui en fuig. I això és el que dóna a entendre la indefinició calculada en el vot. Tristament.
