Mails per a Hipàtia

El setmanari El Temps ha tingut a bé reunir-nos a València a alguns dels primers membres de la seua redacció per a celebrar que han arribat al número dos mil. El resultat ha estat una llarga conversa que queda reproduïda en els textos, fotografies i vídeos d’aquest reportatge de Víctor Maceda.

Retrobar els meus companys d’aleshores, a alguns dels quals feia dècades que no havia vist, va ser un exercici molt gratificat encara que no vam poder deixar d’exclamar-nos per com de vells ens hem fet. Havíem treballat junts quan teníem menys de trenta anys i ens hem retrobat en els seixanta, alguns ja jubilats i tot. Contents això sí. I orgullosos del que vam fer en aquell moment tan complicat.

Dilluns de la setmana passada a la nit, tornant de València, em vaig notar estranyament cansat i en arribar a casa vaig pensar a fer-me una prova de la covid que, per a sorpresa meua, va donar un resultat positiu. Després de dos anys llargs ja de pandèmia i quan no m’ho esperava he caigut.

He caigut i ho he notat: febre, malestar, tos. Pràcticament he hagut de passar tota la setmana al llit, fent el menor esforç possible i intentant recuperar-me. Han estat ben bé dues setmanes anormals abans de poder retornar més o menys a la normalitat, en les quals he hagut d’anul·lar un munt de coses que tenia aparaulades.

I el que m’ha impressionat més de tot és la sensació d’estranyesa, de sorpresa, que em va envair en veure la ratlleta roja indicar que tenia la covid. No diré que l’havia oblidat però a aquestes alçades, sincerament, era una cosa que no m’esperava. Finalment, però, he caigut.